PER UNS DIES D’EFÍMERA GLÒRIA. LES CUP.

Segurament, la majoria recordem aquell “Espaguety Western” dels anys seixanta on en Clint Eastwood ens delectava amb tants fets del tot impossibles però tant divertits, i on per “un puñado  de dòlares”, passaven tantes desgràcies i desastres.

La comparació més actual que se’ acudeix  a mi, és la del paper que fan els cupaires dins la delicada situació política catalana actual. Evidentment, no els conec pas tots, ni de bon tros, i a la vista de la seva actuació ni falta que em fa. El que si puc dir, es que els que ens mostren aquests dies tota mana de mitjans informatius, són ben patètics, i em recorden molt allò que deien de “Don Tancredo”. Fan el ridícul, i no ho ignoren, però una gent com ells que mai ningú els n’havia fet cas,  que ara estiguin dia si dia també en primera línia els deu fer completament ditxosos. El més dolent del tema, és, però, que amb la seva tossuderia no mancada de mala fe, tenen paralitzat el país. Fan molt de mal per uns moments de Notorietat, o Glòria.

Els que més solen sortir a la foto, i que deuen ser el bo i millor d’aquella agrupació, amb la seva “facha”, no es pas que es cobreixin de glòria. Per exemple aquella dona grassoneta d’ulls clucs, i que no deu arribar a la tercera edat,  però poc en deu faltar, o aquella amb cognom d’arcàngel però que tant poc mostra de bondat divina, o aquella petitona, que quan parla sempre sembla que ataqui amb vidriol, o aquests barbuts que si al principi ens queien amb certa gràcia, ara enrocats com estan per a perjudicar el nostre futur, quasi fan pensar que els senyor “Racoi i sus muchachos”, els  tenen a sou. Al pas que van, i si no rectifiquen amb prestesa, arribaran a la categoria dels del PSC, que són els més desprestigiats de Catalunya.

Ara, una consideració a les seves idees. Ells, diuen que són anti capitalistes. Pot ser si. Jo, i crec que la majoria de les persones normals, ens apuntaríem a aquesta teoria, si aquesta gent, ens en mostressin una alternativa, que fos factible. Que el capitalisme és del tot injust, ho he dit molts colps, però, i? No podem oblidar que de presumptes teories alternatives, la història n’està plena, i ja veieu on som. A més, on podrien anar? A quin país se sentirien millor? No serà que és la humanitat que és dolenta? D’aquest estil, crec, que només queden Korea del Nord, i tots van d’uniforme forçat, i han de ballar la música que els toquen. La Xina i la Rússia d’en Putin, encara que de manera encoberta, són molt més capitalistes que la majoria de països. No serà doncs que aquests senyors, -i senyores, ep-  que de babaus mostren no tenir-ne un pel, el que volen és  notorietat i anar vivint del conte? Senyors de la CUP, feu-vos-ho mirar...  Sr. Mas: Oblideu-los, i noves eleccions!

DAVALLADA FINAL , FINS LA LA INANICIÓ DEL PSOE.

Encara que si no fos per la maldat intrínseca de la raça humana, tal vegada el comunisme hauria estat el més semblant al que diuen que predicava el fuster de Nazaret. -i axis li va anar- Em sento totalment contrari a les teories dels comunistes de tot el món, ja que en tots els països, on  han governat s’ha mostrat  totalment ineficaç, quan no perjudicial del tot en grau absolut, com podem veure a Rússia, país gran impulsor d’aquesta teoria, en el qual hi ha més injustícies que mai i igual o superior número de milionaris que a la tant injusta època tsarista, sols que en lloc de ducs comptes i marquesos, ara hi ha antics capitostos del comunisme, amb el Zar Putin davant, que sense vergonya s’han apropiat de tot, i han deixat als habitants de Rússia en una situació igual que cent anys endarrere, i ja no parlem de la Xina, on del comunisme només en queda la repressió política, però que la iniquitat capitalista té la bandera ben alta.

A nivell de casa, i malgrat que al començar la “Democràcia” ( he,he), van deixar que el “gran i gloriós” Carrillo i alguns altres, entressin a l’olla de grills,  ni eixí els comunistes no han arribat enlloc, i els fragments que en queden ja no se’ls creuen ni ells. Això dit, i segons el meu punt de vista, equivocats o no, els comunistes, la majoria  eren sincers i oberts, s’ho creien  i obraven en conseqüència. No es pot oblidar que, durant el franquisme, molt comunistes es van jugar la vida, i la van perdre. No eixís els del PSOE, que van anar fent la Puta i la Ramoneta, els d’aquí,  i vivint com Pachàs els que es van axil·lar amb prou diner a França o Mèxic,  esperant el seu moment, còmodament instal·lats.  Sols cal repassar una mica la història.

Els gloriosos, savis, bons i justos integrants del partit socialista, com dic, des del primer dia de la transició, ja van mostrar l’esbiaixament de les seves intencions, i sempre han actuat de manera extremadament espúria, únicament en favor dels interessos personals de cada un d’ells. Sols cal recordar el gran F. Gonzales, de cara de ciment pam, ara còmodament instal·lat en un endoll “capitalista”, o aquell de cara afrosa i feréstega mirada,   l’Alfonso Guerra, el qual germà, altrament dit “mi emmano”, passava descaradament el rasclet a tot el que se li poava a tret, i encara que la llista seria inacabable, no podem oblidar en Boyer, que Déu tingui allà on vulgui,  però lluny de mi, o en Borrell, aquell del somriure insolent, superb, i maligne que encara viu “del cuento” amagat allà a Europa, etc. En canvi, un dels més intel·ligents d´ entre ells, i que semblava de bona fe, l’Ernest Lluc, va ser vilment assassinat, tal vegada perquè en ser bo,  feia nosa a molta gent.

Al principi, no sols els ja significats,  de la “beta oficial”, sinó que molts capitalistes o menestrals amb diner, en témer que podien ser represàliats com l’any 36, van voler mostrar-se “prògres”, i per això s’hi van apuntar. Només  cal donar una ullada als Maragalls, Obiols, Raventós i un llarg etc. que faria lla llista inacabable. Únicament en Pallac, i algun altre mostraven ser de bona fe. De la mateixa manera en la resta de ciutats i pobles del nostre país, van sortir molt exemples del que dic, o sigui; socialistes d’ocasió per veure que arrepleguen.

Ara, que els polítics rajoistes, i els reialistes (Només cal recordar el recital del rei el dia de Nadal, que era per tornar-se vermell)  i similars, s’han tret del tot la careta, i van a mata-degolla contra els benestar dels catalans que amb els seus pagaments imposats,  els alimenten,  era quan  els bons i justos socialistes, almenys els catalans, tenien la oportunitat de plantar cara a tanta infàmia de més de tres segles, i posar-se en favor no, d’un o altre polític catalanista, sinó en favor que Catalunya pugui administrar els beneficis del seu treball. Doncs no; la morralla o escorriàlla  dels pocs socialistes que han quedat, -ja que la gran majoria ja han plegat per vergonya-, Amb les cares principals  del carbassó ballarí, Iceta, o amb aquella aparició fugissera cíclica anomenada Chacón, que com sempre, perd les eleccions, i se’n torna a Miami, s’han arrambat més que mai, amb el Pedro Sánchez, que  com a bon republicà (altra cop, he,he) del que més s’ha queixat, ha estat de que la gran Colau, (Be, ella no. L’autor, es veu que és aquell argentí que te per parella) han retirat la foto del rei  a la sala d’actes de l’ajuntament. No és per esgarrifar-se?

Per no allargar-me més, diré que com ja he esmentat altres vegades, que els politics i la crosta espanyola d’extrema dreta, van contra Catalunya a sang i fetge, però al menys no ho dissimulen, en canvi els socialistes, els pocs que queden, ja que els més putes, ja s’han col·locat, o com dic n’han fugit,  seran sens dubte els que més mal faran, mentre un  en quedi.

Trista predicció:

Si d’aquí uns vint anys, encara queden les sigles del PSC, i també les del PSOE, voldrà dir que Catalunya encara te “xupopters”. enquistats. Si és eixí, Ai!

Narsuri.blpgspot.com.es

FELIP VI. Escoltant el missatge de Nadal del rei de l’Imperi Espanyol, que ell amb molta atenció anava llegint de la pissarra lluminosa, cosa que feia palesa la seva mirada que no era dirigida als vidents, sinó un parell de pams més enlaire, se’m han ocorregut algunes reflexions, que si pogués parlar amb ell li diria a la cara, però que com que no puc, faig públiques.

1ª- Crec sincerament, que ell, com que no ha  estat alegi’t  públicament, sinó posat a dit pel seu pare que a la vegada  havia estat posat a dit per el Caudillo, no té cap legitimitat per parlar i aconsellar en nom de tots els espanyols.

2º- Em descobreixo humilment, davant l’aplom amb que posar la veu a un discurs, que se sap de cent hores lluny que no és idea seva, sinó que les cent llumeneres  més preclares del seu entorn, deuen haver passat hores, i hores, per a donar-hi forma, i contingut. Repeteixo; te molt mèrit fer una representació que molts actors professionals no millorarien gaire. Chapeau, majestat!

3er.- Si se’m accepta, el que he dit fins ara que el que va fer ahir   no és mes que una representació més o menys aconseguida, voldria demanar-li al nostre monarca, que donat que ell ho ha fet sense cap dret legal del poble, el proper Nadal, em deixés fer a mi  el discurs. Jo, com ell, no estaria elegit per a ningú, però em comprometria a redactar-lo i declamar-lo jo sense lectura lluminosa, ni redactors aliens.

4rt- Recordar-li a sa majestat, que els qui el suporten (a ell i el pare) des de la transició, son els republicans de soca rel, els autoanomenats i justiciers  socialistes d’absoluta arrel antimonàrquica, i que no oblidi que hi ha un refrany castellà molt savi, que diu que “La cabra siempre tira al monte”  el qual vol dir que l’aguanten per que els convé, però quan no el necessitin, pobre d’ ell! I, això, ja és ciclic.

També dir-li que no pot oblidar, que els borbons a Espanya, sempre, o s’han imposar a trets, o per embolics d’alta i putrefacta política. Que les guerres carlistes, no  van esser perquè si, i que si jo fos (i crec que molts d’altres) monàrquic, sens dubte em decantaria pels reis Carlins.

5e- I últim. Majestat (?); De veritat creieu que si tants catalans no estan  d’acord amb Espanya es perquè odien als espanyols?  No, odien senzillament a una classe política enquistada dins les estructures, que ens fot, i encara se’n riu, (P. Ex. Montoro)i sense els quals, els espanyols també anirien molt millor, i tal vegada, vos també en formeu part d’aquesta classe. Mediteu-ho!

            

MONTORO.

M’havia promès que aquests dies de festes tant significades deixaria en pau les meves fòbies, i restaria tranquil fent vida familiar i podríem dir contemplativa, sense ficar-me amb ningú. Malauradament, avui, ha tornat a sortir en primer pla una de les persones que més fàstic, angúnia, o “repelus”,  (com diuen en castellà que encara sona més asqueroset), em fa.

Aquest personatge públic, el qual la seva cara és de les que més clarament mostra la maldat i dolenteria del portador, i que no sabria definir si com la d’un Sàtir, o com la d’un  Faune sense potes de cabra, ara, amb aquell somriure del tot maligne, s’ha  tret de la màniga la genial idea de publicar una llista dels morosos més importants d’Espanya amb la hisenda del país, i que passa dels cinc mil, que deuen més d’un milió d’euros.

No diré pas, que pot ser alguns no s’ho mereixin. Però en general, crec que tothom, o la mjoria preferiria poder tenir diner i pagar que passar per aquest tràngol. Però el que més m’indigna, és que aquest home tant just, i honest, en aquesta llista i curiosament, s’ha oblidat de posar a tots els polítics que abusant de la seva privilegiada situació,  han furtat sense límit i durant anys, i sens dubte que  si poguéssim saber i comparar les quantitats tindríem una gran sorpresa, i tal vegada en lloc d’aquest somriure sardònic i superb, aquest esser despreciable, es faria frare de la trapa.

Clar, que la  vida sol ser molt llarga, i aneu a saber si a aquest exemple de moralitat absoluta que tant gaudeix d’humiliar al pròxim, algun dia se li pot trobar alguna taca als calçotets.

REQUIEM,   UNIÓ. (PER FI!)

Si, per fi, en Papitu de L’Alcampell i la llumenera de Sant Quirze, el gran Espadaler, (aquell que amb tanta saviesa va repetint; dons, dons, dons),  sens dubte dos immesurables homes d’estat, després d’haver putejat als partidaris de la independència amb la seva separació (deserció calculada al temps oportú, diria jo) pocs dies abans de les eleccions, la qual cosa va evitar que Junts pel Si, tinguessin suficients diputats, per a la investidura i no haguessin de dependre d’una colla d’il·luminats, que entre ells no saben el que volen. Ara, el mal ja està fet, i ja poden dormir contents. Clar, que l’Espadaler, no sé on dorm, però el que segur que ho trobarà serà en Duran, que desprès d’anys i anys de dormir al Magèstic amb totes les despeses pagades, ara per primera vegada pot ser s’haurà de rascar la butxaca, cosa que pels que sempre han viscut de gorra, deu ser molt dolorós. Clar, que avui, una persona a la qual crec, m’ha dit que aquest home amb tants anys de “mangància” política s’ha fet molt ric. Aneu a saber... Els defensors de la pàtria son tants despresos i romàntics!

Penso que com jo, molta gent és conscient, que aquesta acció premeditada i tant malèvola, portarà unes conseqüències molt nefastes i duradores per Catalunya, i ells dos se’n deuen sentor molt satisfets. Si en Carrasco i Formiguera ressuscités...

Afegitó.

El nen Jesús despulladet català, Rivera,  que ja es veia president d’Espanya, i la Arrambades, catalana de soca rel, que ja es veia presidenta de Catalunya,  S’ho hauran de  menjar amb bledes bullides. Pot ser per fi,  veuran  que no n’hi ha prou de ser macos i que els recolzi l’Ibex 35. Tal vegada es donaran compte que en aquest país, no hi ha tanta gent babaua com ells dos es pensaven.

I la gran Chacón, que al pas que va, mai mes podrà cridar; Capitan!, mande firmes!.

Quines coses te la política, eh?

LES EXCELÈNCIES DE TV3 “LA NOSTRA”

Com quasi sempre, m’assabento tard de les coses que passen al nostre país,  aquesta vegada, m’he assabentat de la gran proesa televisiva d’un grandiós presentador de nom Xavier Grasset. Aquest subjecte, que fa tres cents anys que roman en aquesta cadena i no s’ha fotut mai un “rosco” ni ha aconseguit la fama, es veu que l’altre dia va entrevistar  a un “heroi català” (eixí sembla que el va qualificar ell),  que la única proesa que se li coneix, es haver assassinat a sang freda a un vell milionari que no li va voler pagar un rescat monetari molt important.

No vull entrar en qui era la víctima, ja que no la vaig arribar a conèixer. El que es segur, que l’assassí, es converteix en acusador, jutge, jurat, i executor, sense cap llei o justificació que el recolzi, i aprofito per dir que crec sincerament que ningú te dret a llevar la vida a un altre.

Així doncs, aquests grans directius de la Nostra, una vegada més s’han cobert de glòria. Aquí, cal afegir-hi altres programes tant edificants com La Riera, on no hi ha cap persona normal i si tots tenen un munt de mancances, i vicis. En ser posada en escena per molt bons actors, encara ho fan més creïble. No podem oblidar tampoc, l’escatològic programa d’aquell secall llanut de nom Oscar, on ensenya tot  el més negatiu del idioma català. Com que mirant-lo ja se suposa l’èxit sexual que deu tenir, es desfoga mirant d’embrutar la nostra llengua.

Que això ho facin les cadenes privades, ja es trist, però ho paguen els anunciants. Però la Nostra la paguem nosaltres. Penós!

Narsuri.blogspot.com.es

MEA CULPA.

A mitjans de juliol del 2014, a la arribada a Catalunya del jugador uruguaià Luis Suarez, i degut a les males experiències dels meus anys d’estada a Sud Amèrica, (sobre tot d’Argentina, però també encara que molt menys dels altres) vaig dit aquí mateix, que desconfiava de la futura actuació de l’esmenta’t jugador, i que em sentiria ditxós d’equivocar-me. Doncs bé; en Luis Suarez, està essent un exemple de comportament, i per  sobre de tot, està acomplint amb escreix, la missió pel qual se’l va portar, que era marcar gols. Per a molts anys!

LA TORNA

Després de la guerra, quan el pa era un bé tan preuat i escàs, era quan un quilo tenia mil grams, no com ara que passa poc dels nou cents,  i  recordo  que a les pastisseries, que pesaven  cada peça, pels grams que faltaven tallaven un rosegonet, un petit trosset, que hi afegien i que normalment se’n deia “la torna”.

Això, ve a compte de que als últims dies hem vist manta vegades la foto dels aspirants a presidents del Govern, excepte el gran Rajoy, i en el seu lloc, al costat d’aquells tres homes força ben plantats, hi havia una espècie de miniatura en forma de doneta, que feia tot l’efecte que ella era la “torna”. Que l’hi havia posat per acabar d’omplir el quadre dels altres tres. D’aquesta figura, he llegit aquests dies que molts li diuen “La Menina” que vol dir que seria una d’aquelles figures de donetes estrafetes, mal girbades i poc intel·ligents que es  dedicaven a fer content al rei i família amb les seves bretolades. que tant meravellosament va pintar Velazquez.

Jo, discrepo, i dic que menina quan a figura sí, ja que és ben poca cosa, però d’intel·ligència n’hi sobra  per ser la figura més maligna del govern, i que la seva mirada, no ho pot dissimular. Es per aquest motiu, que jo he recordat que les cases “bones” de la post guerra, com que no els venia d’un duro, utilitzaven la torna, que enverinada fortament, era posada com a esquer per matar les rates. En aquest cas, és clar, ella, és la torna enverinada, però les rates a  matar, -si ens deixem-, som nosaltres.

Tants anys de veure personatges públics, i mai havia vist una persona que no pogués amagar tanta maldat, i menyspreu pels seus adversaris.   Narsuri.blogspot.com.es

LLADRES I PILLOS.

Aquests professionals de la mentida, el furt, i l’odi, que són una bona part del polítics espanyols, encara que facin veure que es barallen entre ells, sobre tot en moments com l’actual en el qual hi ha eleccions, es distingeixen però en una cosa molt clara: El populars, que són dolents a parir, i que tenen Catalunya únicament com a colònia, que excepte Ceuta i Melilla es la única que els queda de “l’Imperio donde no se ponia els sol”, al menys tenen la sinceritat com a lema, i si es veritat que ens odien,  al menys quasi no ho dissimulen i ens foten a cara descoberta, i plens de la seva supèrbia  s’alegren obertament de fotre’ns. Un exemple, Montoro. Són dolents, però el seu orgull, fa que quasi no ho dissimulen.

Per el  meu (podria dir humil però no ho dic) punt de vista, els més dolents, son els del PSOE, ( Gonzalez, Guerra, Boyer, etc, etc,  i els seus homònims d’aquí  casa, (Borrells, Obiols, Maragalls, Navarros, Chacons, el ballarí Iceta, i un llarg etc.)  que sempre van am un lliri en una ma, però en l’altra la daga per degollar-nos. Només cal mirar des de la Transició, la mena, “calanya” que dirien , d’individus que  són. Sempre diuen i intenten fer creure que és un partit de gent normal  i que treballen en bé del poble, i en canvi són els mes malignes, i si no ens foten més, es perquè no tenen la habilitat dels dretans que ja els ve de segles. El més trist del cas, és que encara hi ha gen t que els creu. Ai! Si tornava El fundador Pablo Iglesias...

Ara, per acabar-ho d’adobar, han sortit els de Ciutadans, que amb el nen Jesús despulladet, Rivera i aquella falugueta que sembla que no hagi trencat mai cap plat, la anomenada, Arrambadas, (ella, no es cansa de repetir que és catalana, i jo la   ajudo amb el cognom) i alguns homes molt savis com en Girauta, reuneixen  tots els defectes i maldats dels dos partits abans esmentats, i és palès, que els catalanets Rivera i Arrimadas, odien  Catalunya de tot cor.

Si jo tingues capacitat per aconsellar algú, els diria que a part d’aquests partits esmentats, a casa nostra hi ha molt per triar. Penseu-ho bé!

Narsuri.blogspot.com.es

Polìtica

Mireu-se això

Mireu-se això

Oh, la política

L’EVEJA DELS FRACASSATS

Com que sembla que ja ningú els en fa cas, i com que babaus o ho son pas, tenim una colla de redemptors d’estar per casa, que ara tornen a piular per veure si amb la seva mala baba, poden ensorrar una mica més aquest guirigall que es diu Catalunya.

Parlo, és clar, de la monja de “les farmacèutiques”, la sense prió  senyora Forcades, i com no el seu company de tàndem, el preclar Arcadi Oliveres, que com que políticament parlant no es foten  “un rosco” , ni ningú els en fa cas, farien l’arbre forc al mig de plaça, amb tal de no veure’s oblidats.

Altra cas no menys graciós, es el del senyor Lluis FRANCO, (Rabell, pels amics) que qual un bolet desprès d’una ploguda va sortir al públic, sense que ningú el demanés, i per cert, amb un currículum personal d’aquells de per llogar-hi cadira. Si teniu temps, busqueu l’historial d’aquest home i gaudiu de la seva vida i miracles.

Qui tampoc podia faltar en època d’eleccions, és la “Sede Sapiència” de la enveja, l’odi i els rancor, la gran socialista Carmen Chacón. Aquesta que va arribar l súmmum quan va poder dir “¡Capitan, mande firmes!”, es conscient de que tindrà tants vots com gent desinformada queda a Catalunya, i per aquest motiu, cada vegada que parla, , es per menysprear i ofendre, però mai per explicar quelcom positiu.

I ara, per acabar-ho d’adobar, tenim els de la CUP, que amb deu diputats volen  imposar les seves idees a tot un país. Com deia aquell, Que déu ens atrapi confessats. Pobre Catalunya!

Vaig llegir que la Maruja Torres,  deia que si en Rajoy guanya les eleccions per majoria, deixarà Espanya i se’n anirà a viure a Tailàndia. Jo, com que veig que els “meus” ho tenen molt fotut, ja demano el visat per Corea del Nord, que diuen que allà, en tot l’any no hi passa res.

narsuri.blogspot.com.es

TODOS CON COLETA

Estic llegint aquest dies un llibre molt original el qual  un bon amic va tenir la gentilesa d’obsequiar-me, i que jo diria relacionat o  dedicat a riure’s de bona part dels politics espanyols, o millor dit “Salvadors de la pàtria”. Els seu autor, Javier Barraycoa, posa el dit a la nafra amb molta subtilesa, ironia, i causticitat, però ho fa d’una manera alegre i festiva, que no crec que pugui ofendre a ningú, però si que ens pot fer pensar en qui són o pretenen ser els nostres líders.

Tal vegada algunes persones, no estarien d’acord amb algunes de les seves idees o afirmacions, però  sens dubte ens fa meditar en mans de qui estem posats, i com administren o pretenen administrar les nostres vides. Llegint-lo, un pensa que amb una mica de sort, podem arribar a ser un país més just i lliure que Corea del Nord.

Sens dubte, és un llibre relaxant, i jo aconsello la seva lectura.

Narsuri.blogspot.com.es

HOMS, LA GASELA, I LES HIENES.

He llegit i escoltat en diferents mitjans que expliquen que els senyor Homs,  a comparat Catalunya  amb una gasela, i  a la majoria dels politics  espanyols com a hienes.

Crec que la comparació, no pot ser més encertada, però amb una objecció. Les hienes, que no són més que uns carronyers covards i porucs, comparables als voltors i altres petits  aprofitadors de cadàvers. Abans que una hiena pugui satisfer el seu apetit carronyer, necessita que per davant d’ ella, passi un assassí  que amb tanta o més maldat tingui la capacitat de força i poder d’anihilar a la víctima sense cap possibilitat de rebre. Llavors, la pregunta que em faig, es la següent: Qui o quins seran els llops, Jaguars, tigres o guepards que deixaran el menjar a punt per la hiena? Que la gasela i deixarà la pell, es quasi segur, podríem dir com sempre.  El que no veig clar, es si els assassins seran tots forans, o si els de casa, s’hi llançaran també amb totes les ganes, i els deixaran la feina feta. Pobre gasela. Quin mal pervenir et veig! Esperem que els teus ossos, una vegada més, siguin capaços de refer-se, i ressuscitar com tantes altres vegades, i per fi després de segles, puguis pasturar lliurement en aquesta pradera que una vegada fou teva.

Narsuri.blogspot.com.es

PUTIN.

Com que soc tant despistat, i no m’assabento de moltes coses, va ser ahir al vespre, quan una persona a la que crec del tot, em va explicar que el rei d’Aràbia Saudita havia fet una visita a Moscou, i entre altres coses, li havia proposat al president Putin que si la hi deixava construir,  finançaria una de les mesquites més grans del món a la capital de Rússia. La resposta del president rus, (diuen) va ser que si.  Que ho acceptava, si a canvi el  rei Saudí, li autoritzava a ell a finançar una església cristiana de la mateixa capacitat  a la ciutat de Riad. Evidentment, el monarca, cap absolut de l’ Islam, s’hi va negar. Ell, el que volia era instal·lar la seva religió a Rússia, no que el cristianisme ortodoxa, copte, o de qualsevol altre sentit, s’implantés als  països musulmans. Es tal l’absolutisme i la gelosia amb que aguanten els seus sistemes, que de cap de les maneres, accepten  les llibertats o tradicions d’occident, que consideren perverses, i pecaminoses. Aquí, vull recordar que a la meva època de viatger pels països àrabs, la primera vegada que vaig arribar a una  ciutat, musulmana, a pocs metres de l’hotel, hi havia una mesquita, i ple de curiositat, vaig entrar-hi per a conèixer com era el dintre. Encara no havia fet cinc metres, que van venir tres barbuts que eren “Mulàs”, o sigui clergues, els  quals em  van agafar a pes, i d’una  rebel·lada em van fotre al mig del carrer. Jo, pobre de mi, encara no coneixia que un “infidel” no te dret a entrar a un lloc “sagrat” dels musulmans.

Tornant a  Putin, us heu donat compte qui és l’únic que quan ho ha cregut convenient a plantar cara als islamistes de dret i sense excuses? Mentre el negoci li era interessant, els ha aguant, però quan han comès l’error de atemptar contra Rússia amb l’avió del Sinai, i com que del dictador Stalin i següents va aprendre com s’havia de manar per no perdre el lloc, Putin, com a intel·ligent que mostra ser a diari, crec que serà l’únic que pot ser traurà l’entrellat d’aquesta colla de brètols, i els aclapararà, ja q1ue si em d’esperar que ho arreglin els governs “democràtics”  europeus, entre ells el gran Rajoy, ho tenim malament. Perquè la majoria som grans i no ho veurem, però amb la quantitat de clergues, mulàs, i demés  homes de be,  que ens envien a diari, per rentar el pensament als nens, de les escoles, i mesquites, legals o no, d’aquí poques generacions, veuran a tots els espanyolets  de cara  la Meca, i fotent cop de caps al terra. I el més  greu, es que nosaltres els avant passats, ho haurem de contemplar des de l’ “Alta Glòria”.

Putin; We trust you!

BURLA DE CHARLIE, O PURA MALDAT ISLAMISTA?

Després del que acabem de veure a Paris, em ve a la memòria l’atemptat de fa onze mesos a Charlie Hebdo. Llavors, la “bona gent”, els  “ben pensants” tant abundants al nostre país, ho van justificar dient que la revista feia burla de Mahoma. Doncs be, jo em pregunto: Tots els morts de l’últim atemptat  a Paris fa dos dies, de que eren culpables? De que feien burla?Miraré d’aclarir-ho.

Mahoma, home fracassat com a religiós, ja que els cristians coptes, que eren els que convivien amb ell a la ciutat de Medina en aquella època, no el varen deixar integrar en el seu grup com a religiós directiu, degut al seu caràcter exaltat, i violent, va dir que es venjaria dels cristians, i d’això fa quasi mil cinc cents anys, i encara continua la seva venjança. Copiant exactament els mètodes i les doctrines cristianes, va dir que se li havia aparegut l’arcàngel sant Gabriel, (devia fer hores extres, eh, aquest arcàngel?) i que li havia manat crear una  religió antagònica i enemiga dels cristians,  als que tenia de perseguir i eliminar.

Des de la seva creació, l’ Islam va ser una maquina de guerra i expansió, sempre contra països i estats d’arrel o connexió cristiana, com podem veure pels mapes històrics que ens ho mostren.  La península Ibèrica, dominada llavors pels visigots que ja havien abraçat la religió cristiana, v ser una de les grans conquestes dels sarraïns, i s’hi van trobar tan bé, que quan segles després la van perdre, no ho van acceptar mai, i han volgut fer oblidar a la posteritat que varen ser ells que la van prendre a uns altres,  i sempre la reivindiquen com a pròpia, cosa totalment fal·laç.

Amb els segles, els sarraïns, van anar perdent tot el que havien  conquerit, i una part important va passar a mans del turcs, ja islamitzats. Va ser amb la abaixada de calça, dels occidentals a partir de principis del segle vint, amb la compra de petroli, que va fer rics als beduins dels deserts, els quals imbuïts del desig de venjança,  han invertit  bona part del que els hem regalat per a radicalitzar als més desarrapats, que són els que ara ens volen exterminar, i com que els occidentals som tant “bona gent”, i tant comprensius, (recordeu allò tant repetit de: Son les seves costums, pobrets!)no m’estranyaria pas que amb trenta o quaranta anys, tots els nostres descendents, es tinguin d’agenollar cara a La Meca.Mirat axis, queda clar que per a ells la reconquesta va endavant, i com que tenen la “raó divina” tant és que matin a dibuixants que els critiquen com a gen t totalment innocent de qualsevol país. La única cosa important, es la Sharia. Els que sou vells com jo, encara deveu recordar “El guerrero del antifaz” A veure si li haurem de demanar que torni.

ARA HO COMENÇO A ENTEDRE.

Com que des de molt jove em vaig haver de guanyar la vida treballant més durament del que em deuria haver tocat, sempre he tingut un cert fàstic als que es volen guanyar la vida a costa de la suor dels altres. 

Això, va referit a tots aquests milers i milers de funcionaris que exceptuats els d’ensenyança i sanitat  que si que treballen, i no son pas els més ben pagats,  tota la demés patuleia, i sobre tot els dedicats a embolicar la troca, o sigui els que es fan dir politics tipus Rajoy, i tants d’altres que farien la llista inacabable, la majoria del PP, PSOE, PSC, i ara, els “Guapos” de Cs, que ens maneguen anant i tornant, amb impunitat, orgull, i amb una incapacitat manifesta.

Deixeu-me recordar aquell vell adagi de : “El que comença malament, acaba malament”, i permeteu-me exposar la meva opinió.

Quan va morir en Franco, tant maleït i condemnat per a quasi tothom, ho va fer després de fer-se  passar el gust durant quaranta anys, i no cal oblidar que ho va fer al llit i rodejat de com diuen “parents cossi’ns i família tota”. I a més, es va perpetuar posant com a rei d’Espanya a en “Juanito de Borbó” que no havia fet cap mèrit per a ser-ho, i que poca gent volia. Quins van ser els que el van voler? Doncs mireu. Els republicans espanyols contraris a la monarquia. -Curiós, eh?- entre ells, els grans estadistes Felipe Gonzalez, “Miemmano” Alfonso Guerra, i tants i tants d’altres republicans espanyols (També alguns pròcers del PSC d’aquí a Catalunya, naturalment republicans i anti monàrquics que tots coneixem) Inclòs aquell anomenat “El matarife de  Paracuellos”, Santiago Carrillo que per a poder xuclar de la mamella, van enganyar a tothom, i baix la tutela de l’exèrcit que els vigilava d’ aprop, van acceptar “Juanito de Borbon”  successor directe del Cabdill, van anar omplint la bossa, i un cop plena la van deixar en mans dels Aznar, Rajoy, i altres.  Ara, ben farcits de diners, i ben endollats a les grans companyies “Capitalistes” la majoria, uns hi altres aquells adelitis del poble humil, entreguen les “eines de matar” a altres grans estadistes tals com un anomenat Sanchez, net d’un militar franquista, i naturalment socialista i per tant anti monàrquic, i a aquest Rivera, que diuen que és l’hereu de l’Ivex 35.

Per a més gran i última befa, quan en Juanito es cansa de caçar feres de dues i quatre potes,  i nomena successor al seu savi fill, (Heu de reconèixer, que en Felipito, llegeix força bé els discursos que li preparen les seves eminències grises) sense demanar el parer ni el permís de ningú, ni sols del govern, tots els pares de la pàtria d’esquerres, callen com P.... i accepten el nou  rei, que el primer que fa, es dir-nos als catalans, que no ens permetrà la ruptura, i jo, em pregunto. Si a aquest noi la  nomenat algú que no va ser nomenat pel poble, i els politics “republicans” l’accepten com xaiets; No valdrà la pena que ens ho fem mirar tots plegats? Quin dret te a amenaçar-nos?

Per tot l’exposa’t, Creieu que acabarà bé, tot això?

Jo, humilment, penso que allà a l’Infern, El Pablo Iglesias fundador del socialisme, deu plorar a llàgrima viva, i en Franco, deu riure com un “condemnat”.                               

Moralitat:  (Moraleja en diuen en la llengua castellana) Si no ets  gaire intel·ligent, i tirant a gandul, però tens facilitat per a mentir i fer-ho amb certa gràcia,  fes-te polític republicà, recolza al King, i tens la vida assegurada.

SEMBLANCES.

Primer que tot, deixar clar que ni la una ni la altre m’agraden ni poc ni molt políticament parlant.

Això dit, haig de reconèixer humilment, que com deia aquell,:

Anna Gabriel és a Inés Arrimadas com la música militar, és a la música sifònica. No hi ha color. Una amb la seva poca graciositat i bastant  “mala milk”  farà perdre molt vots a les CUP. La Inés, que de política en deu saber igual o menys que jo, amb la seva careta de bona nena enganyarà molta gent.

LA DESTRAL...

Quan jo era nen, allà al Seminari de la Gleva solien fer algunes peces de teatre, sempre de caire moralista, però algunes vegades feien algun sainet, un dels quals me l’han fet recordar els actuals esdeveniments europeus amb l’orient mig.

Aquest sainet de nom La destral, feia referència a la situació on es veia un celler amb una bota de fusta molt grossa suposadament plena de vi, on sobre la mateixa hi penjava una enorme destral únicament subjectada amb una corda  que s’estava esfilagarsant per moments, i feia pensar que la bota quedaria destrossada, i el vi tot perdut. En un cert moment, baixava una persona, i en veure la situació tant crítica,es posava a cridar i demanar auxili. En sentir els crits, en baixava un altre, i en veure la   situació, també es posava a demanar auxili. A cap d’uns minuts i quan ja eren quatre, en va arribar un altre, que els va mirar, i els va dir: plorant i cridant no solucionareu res,  millor, feu com jo. I sense dubtar va despenjar la destral, i es va acabar el problema. Portat a la situació política actual, tindríem que la bota i el vi, són els habitants Sirians, i la destral, el dictador Bachar al assad. Però, clar; La corda, està sostinguda, fixeu-se bé per qui: Les grans democràcies europees com els justiciers socialistes francesos Senyors Hollande, o el ministre Valls. -alguns espanyols,li diuen Vals, no sé si de Strauss o de Weber-. No hi pot faltar la democràcia espanyola que pel que diuen les males llengües ajuda venent bombes d’aquelles que en explotar, fan desgraciats a moltes persones. Seguidament, tenim el gran Putin, descendent directe del demòcrata Stalin, que va “purgar” (matar vaja) a vint milions de russos, encara que la Fulla Dominical del preclar periodista Carles Capdevila, fa pocs dies ho rebaixava a dos milions, no sé si per ignorància o sectarisme . Aquest el Putin, bombardeja a bons, i dolents i d¡aquesta manera  no es pot equivocar.  No oblidem als Gringos, que a tot arreu on hi ha merder, hi corren amb el paper higiènic, i ja veieu com tenim tot el món d’emmerdat.

Llavors, tenim que si en lloc de tantes bombes i tants morts,  tots aquests governs demòcrates mundials  que he esmentat tiressin una sola bomba sobre el palau del dictador siri quan ell hi és dintre, amb una sola vegada, s’acabaria tanta injustícia, i tant sofriment. O, no diuen que els sirians marxen per por al dictador? Seria retirar la destral en lloc de plorar tant. Però, a qui li interessa  acabar un negoci tant bo? De què viurien els governs demòcrates del món. Sense els dictadors, ells, no tindrien  cap sentit. A més, com a propina, encara poden culpar als governs de la Europa central, que sense tenir-hi cap culpa ni cap benefici, són els que ha d’alimentar, i donar pas als refugiats.     Narsuri.blogspot.com.es

EN “PAPITU” D’ALCAMPELL.

Cada dia, em prometo que em dedicaré al meu nou llibre, i no faré més escrits criticant al pròxim. El problema, és que hi ha  tants “pròxims” que m’ho posen  a tir,  que jo flac de mi, caic a la tentació sense remei, com tot vulgar pecador.

Avui, dissabte a quarts de dotze, anava amb el cotxe, i al posar en funcionament la radio, he sentit una persona tant sàvia, tant bona, i tant despresa i donada al poble, que si no hagués sabut que Jesucrist ja feia temps que se’n havia anat a l’alta Glòria, hauria pensat que l’estava sentint a ell immolant-se per al bé de tots els catalans, i de rebot donada la seva bondat i saviesa, als de la “Madre Patria”.

Gran error el meu. No era Jesucrist, no. Qui parlava, era segons ha dit ell, en “Papitu” d’Alcampell, (paraules textuals)  o dit més vulgarment, en Josep Antoni Duran i Lleida. Després de fer-se un panegíric absolut de la seva capacitat intel·lectual, bondat, i despreniment vers al poble pla,  al qual s’ha sacrificat  durant tants anys, recloít  humilment a l’hotel Palace  de Madrid, ha dit que com que veia clar que el poble català no se’n sortiria sense la seva ajuda -i la d’en Ramon, ha dit- (per si algú no ho sabés, en Ramon es el gran Espadaler, que amb ulleres o sense i amb “Dons” o sense és el que pot ajudar a fer el miracle)  per tan, a exhortat als servents de la nació, a votar-lo de nou, i ell, continuaria lluny de la pàtria en aquell ascètic  hotel de la capital de l’imperi,  en bé del nostre poble.

Sincerament, i ara del tot seriosament,  aquí hi veig dues possibilitats. O aquest home ens  pren per molt curtets, o és ell qui no fina gaire.  Només pensar que per la culpa d’en Papitu, i en Ramon, Junts pel Si no va obtenir majoria absoluta, i ara tindrem problemes del tot innecessaris, ja n’hi hauria per desterrar-los al bell cim del Puigmal, i veure si les nevades que ara comencen els refresquen les idees.

Una última reflexió:

Les sigles d’un partit, no serveixen per a res, si els trepes que el governen ho fan únicament pel seu profit i pel seu ego.

Narsuri.blogspot.com.es

SI JO FOS FELIP VI. Avui, dia de la “RAZA”

Veient la gran alçada del protector de la pàtria el nostra gran rei Felip I, i observant la seva faç en la que es veu que no hi ha gaire res a dintre, penso que si jo fos d’ ell, i a la seva edat, estaria ben “acollonido”. M’explico:

Si ell pensés, deuria veure clar, que es un rei volgut per a molt poca gent. Que ningú l’ha votat, que els que l’adulen, l’accepten o el suporten, es perquè el necessiten per a la vegada suportar-se ells, que tampoc veuen gaire legítim i durador el seu  seient oficial. Els Borbóns, a Espanya, ja van començar a sang i fetge, i sempre han sobreviscut –Quan no els han fotut fora, cosa molt repetitiva- necessitant  que la majoria del poble sofrís.  Sols cal recordar totes les guerres provocades pels borbons a tant diferents països i cap d’elles guanyada. Si pensés, com dic, el nostre King, hauria de veure que els discursos que li fan llegir, són tant tronats i tan d’altres èpoques, que com deia el meu avi, “la cara li tindria de caure de vergonya” Però és clar; en aquesta vida per a utilitzar alguna cosa se’n ha de tenir, Oi Felip? El que és segur, que tal com li van les coses, deu pensar allò tant espanyol de: “Mientras el cuerpo aguante”, i com els seus antecessors, deu anar fent el seu raconet en algun altre país per el  dia que ell, la seva real i periodística esposa i les infantetes, hagin de marxar a tot córrer, com els seus avant passats. Verbigràcia: La Isabel no se què.   En Ferran so se quants. L’Alfons XIII, el seu avi que el Caudillo no va voler, i el seu pare que després d’obtenir tants  “trofeos” de caça, i amatoris i li ha passat la corona a ell, amb el mateix dret que a ell li va passar el Cabdill. O sigui cap, si no és “Por la gracia de Dios”

Quan jo era nen, encara quedaven gent que cantava cançons de la Guerra dels carlins,  i en recordo un tros d’una que deia.

A en Zumalacàrregui, l’han ferit del cul, i entrega la escopeta  a un altre gandul. Oi que fa pensar, això?

Per la Mercè Maideu:
He vist el que has afegit sobre en Raimon i en Juliana, i m'has fet recordar que l'any 1.968 en Raimon i en Serrat en els seus començos, vam fer un concert memorable a la pista a Sant Hipòlit, presentats pel gran poeta Martí Pol, i que jo amb el meu flamant magnetòfon de quatre pistes, orgullosament vaig gravar sencer, i encara guardo la gravació,que ara ja és Històrica..

NO ÉS BÒ VENDRE A QJUALSEVOL PREU.

Ja he dit en anteriors escrits, que si per culpa dels quatre roba peres d’Unió, Junts Pel Si no van obtenir majoria absoluta, ara els grans progrés de la CUP,  (Deu en total) volen imposar les seves teories, faran un flac favor als que de bona fe volen imposar la independència a Catalunya sense enemistar-se amb ningú.

En Mas, a mi no em deu res, ni jo a ell, i per aquest motiu, no el tinc pas de defensar, ja que ell en sap prou tot sol. La única cosa, es que a ell, els de’n Racoi, la vivoreta, i el “Català” Fernadez Diaz, ja l’han empaperat, i als de la Cup els deixen cantar, ja que totes les seves proclames, com deia en Capri són sobre tot “Frases boniques”, però fins ara no han demostrat res. Si a Jesús de Natzaret que sembla que anava de bona fe, no li van fer cas, com volen ara aquests “progres” reimposar els comunismes i Trotskismes més anacrònics i fracassats? Si van de bona fe, que recolzin als de Junts Pel Si, i en cas contrari, els de Junts Pel Si, que s’ho pensin molt bé. Per empitjorar, ja estem prou fotuts com estem. No cal pas més. Per vendre i perdre calés, es millor no vendre.

Clar que si mai ningú ha fet cas de les meves queixes; perquè me’n han de fer ara?

Narsuri.blogspot.com.es

UN REFRANY CASTELLALA MOLT ADIENT.

Tothom sap que les  llengües que utilitzem els d’aquí a casa, que són majorment Català, i Castellà, són unes llengües molt riques en tot tipus de refranys. Avui, pensant amb el nous redemptors espanyols  Ribera, i Arrimadas, me’n ha vingut un a la memòria, que com que no recordo gaire com era, posaré les dues versions. La Primera: “Quien con crios se acuesta, mojado se levanta” La segona: el primer tros igual, per en lloc de mojado; “Cagado se levanta”

Això ve a compte,  en veure aquest parell de nens macos, que sense cap experiència, volen arreglar el país. Clar, que jo tinc el dubte de: Volen arreglar el país, o ens volen ben arreglar a tots? Veig més factible la segona resposta.

La meva reflexió, ve a compte que sempre s’ha vist que per conduir un país amb dignitat i justícia, s’ha de  tenir molta experiència. Saber sofrir molt, i tenir-los molt ben posats, i precisament en Ribera que ens ho va ensenyar tot, la única  cosa que va amagar amb una sola mà, va ser això. Que opineu? NO es pas bon símptoma, oi? La Arrimadas,  que segurament que despulladeta també faria molta patxoca, d’aquest òrgan, tampoc ens en podria mostrar res.  No ho sé, però crec que val la pena pensar-hi.

Això és aplicable a la Colau i a la seva parella. Aquell savi argentí que com la majoria dels del seu país, tenen el seu abandonat a desgrat que és riquíssim i van per tot el món donant lliçons.

Un altre que encara que és referit al clero ve molt adient per aquesta patuleia: “Una cosa, es predicar, i otra dar trigo”

Ja veurem que dirà la història d’aquest parell de parelles.

Narsuri.blogspot.com.es

UN REFRANY CASTELLALA MOLT ADIENT.

Tothom sap que les  llengües que utilitzem els d’aquí a casa, que són majorment Català, i Castellà, són unes llengües molt riques en tot tipus de refranys. Avui, pensant amb el nous redemptors espanyols  Ribera, i Arrimadas, me’n ha vingut un a la memòria, que com que no recordo gaire com era, posaré les dues versions. La Primera: “Quien con crios se acuesta, mojado se levanta” La segona: el primer tros igual, per en lloc de mojado; “Cagado se levanta”

Això ve a compte,  en veure aquest parell de nens macos, que sense cap experiència, volen arreglar el país. Clar, que jo tinc el dubte de: Volen arreglar el país, o ens volen ben arreglar a tots? Veig més factible la segona resposta.

La meva reflexió, ve a compte que sempre s’ha vist que per conduir un país amb dignitat i justícia, s’ha de  tenir molta experiència. Saber sofrir molt, i tenir-los molt ben posats, i precisament en Ribera que ens ho va ensenyar tot, la única  cosa que va amagar amb una sola mà, va ser això. Que opineu? NO es pas bon símptoma, oi? La Arrimadas,  que segurament que despulladeta també faria molta patxoca, d’aquest òrgan, tampoc ens en podria mostrar res.  No ho sé, però crec que val la pena pensar-hi.

Això és aplicable a la Colau i a la seva parella. Aquell savi argentí que com la majoria dels del seu país, tenen el seu abandonat a desgrat que és riquíssim i van per tot el món donant lliçons.

Ja veurem que dirà la història d’aquest parell de parelles.

Narsuri.blogspot.com.es

LA MALA GENT. I

fixeu-vos per un moment en el que han representat els 200.000 vots llençats miserablement pels grans “Cabdills” d’Unió senyors “Hotel Majestic”, i senyor “dons”. Perdó, eh, ha estat un lapsus. Volia dir senyor Duran Lleida, i senyor Ramón Espadaler.

Aquests vots, si haguessin anat a Junts pel si com era lògic, haurien estat suficients per fer president a l’Artur Mas, sense haver de mendicar ni negociar amb cap altra partit. Però, aquests dos pròcers únics a l’Univers, no son pas babaus del tot, i han sabut esperar el moment oportú per escindir-se, i perjudicar no, a en Mas, que també, sinó als catalans de ment sana que volen el millor pel nostre país.

Ara més que mai, ha quedat clar que aquests genis de la política s’han sortit amb el que volien, que era clarament afeblir el catalanisme, i quedar bé amb els seus amos de Madrid. Jo que sento un fàstic absolut pels de Cs. Ja que en Rivera no és mes que un oportunista sense entranyes i la Inés, una espanyola que acompleix amb el seu paper d’infiltrada, al menys donen la cara. En canvi aquestes deixalles d’Unió, fan veure que senten amor per Catalunya, i el que fan es perjudicar tant com poden.

Només dir: Carrasco i Formiguera; si des de l’infinit hi poder fer quelcom, envieu-los un metafòric llamp que no en deixi ni les arrels!

Narsuri.blogspot.com.es

EL BO, EL LLEIG, I EL DOLENT. En aquest cas, tots en plural.

Acabades les eleccions en la que tots els partits han sortit guanyadors, és l’hora de meditar una mica el que ha succeït.

Els bons en aquest cas des del punt de vista d’un que ja està cremat de tants anys de portar el jou dels partits estatals, que tant malament han tractat Catalunya econòmicament parlant, haurien estat els del grup pel si, i els de la Cup, que encara que aquests últims  un pel estremides, si arriben a governar, ja veuran quin pa hi donen, i s’aniran temperant. Quedi clar que bo, del tot no hi ha ningú, però seria allò “Del mal, el menys”

Els lletjos,  i molt, serien precisament els partits estatals, PP, PSC, i també els  den Franco (Rabell), que si tinguessin una mica de vergonya, cosa que tots coneixem que no és  d’aquesta manera, ja haurien dimitit. Només calia veure la cara de carbassonet de l’Iceta, festejant la victòria d’haver perdut només quatre diputats, i arribar al nivell més baix de la seva història.

Quan al PP, l’únic que lamento és apartessin la Quemacho, ja que si ara han fracassat, pot ser els hauria passat com als de Unió, que desapareguessin. Pot ser però, van pensar que en ser l’Albiol tant llarg, no li costaria tant d’arribar a dalt. Ja es veu, que ni amb la altura han pogut fer res. La gent, n’està tipa de tanta misèria.

I, els dolents, no poden ser altres que Cs. I Unió.

Els de Cs, són la còpia exacta que de PP, però retocada amb Fotoxop, i amb cares més boniques que la d’en Rajoy, i  menys venjatives i sectàries que la del ministre Fernández Diaz, que sempre sembla que té molta cremor d’estomac.  En Rivera, ànima de l’equip, ha mostrat sempre el fàstic que sen pels catalans, i ha estat prou P... per veure que els del PP ja eren unes roines més  desarrelades que les del Coliseu Romà, i ha aprofitat per a prendre’ls els clients. La Arrimadas, (Arrambades entre nosaltres, amb català col·loquial que algunes vegades -poques- utilitza ella), que sols fa vuit anys que viu  Catalunya, (us imagineu un català que amb vuit anys d’estada volgués ser president d’Andalusia?) ja vol ser la presidenta, i com han mostrat els resultats, la han votat tots els pobles i barris on hi havia el planter de vots del gran Herrera, i del grandiós Iceta. Ara caiguts en desgràcia, barris gens sospitosos de catalanòfils. A quests són els vertaders dolents.  Recordeu-ho! Ho pagarem car això.

Per últim, Unió, on el resident perpetu de l’hotel madrileny, el senyor Duran, que en veure venir la desfeta, va ser prou P... per deixar el primer ple en mans del incommensurable Espadaler, que tal vegada és l’home més preparat en tot  Catalunya  per parlar hores seguides sense dir res de profit, excepte es clar, quan diu “Dons”  que ho fa amb una exquisidesa absoluta. Aquest parell de persones del tot negatives i nefastes,  han estat els que en els últims dies han afeblit a convergència amb tal de fer pagar a tercers, el seu fracàs. Ai, si en  Carrasco i Formiguera  pugúes veure en que s’ha convertit, i com ha acabat UNIO!

BONS CONSELLS

Estic fins els mateixíssims de posar en marxa qualsevol aparell d’informació, i m’agradi o no, tinc de  veure i escoltar a aquests roba peres Iceta, Espadaler, i als descarats i falsos, Albiol, i Arrimadas. Al senyor FRANCO, (Rabell, eh! No Bahamonde) tampoc el crec gaire, però a aquest, ja l’agombolaran la Colau, i els seus.

Als dos primers, com que és evident que la patacada serà tant forta, penso que si els queda quelcom de vergonya, cosa que dubto, el millor que podrien fer, seria buscar un petit oasi del desert, i anar-hi per; mentre mengen dàtils, cosa molt alimentosa, llepar-se mútuament les ferides. O, hi podrien anar en Duran a llepar les de l’Espadaler, i el “D’esquerres i de progrés” senyor Obiols, que desprès de tants anys de no fotre brot, estaria molt preparat per llepar les de l’Iceta que tant carnoset, les deu tenir molt sucoses. En fi. Que s’acabi d’una P. Vegada aquest desori, i que els votants siguin conscient que ja fa cinc cents anys, que fem de ruc, i els Borbons, i els seus acòlits són els que ens “munten”. En fi, que Déu ens atrapi confessats S’ha acabat.

MUSULMANS, O SUDAMERICANS?

Pels molts anys  passats als països de tot Amèrica, em crec amb un cert dret a opinar.

Això ve a compte de l’assumpte de les eleccions municipals (plebiscitàries),on  he llegit en diferents llocs, que l’estat espanyol, o sigui en Rajoy i uns quants sàtrapes més, diuen que els independentistes, prefereixen que aquí a Catalunya, hi vinguin moros, ja que no parlen castellà, i que en canvi els fills llunyans de la “Madre Patria”, si que en parlen. Jo, m’atreviria a discrepar. És veritat que els que venen de Sud Amèrica, parlen d’idioma “del Imperio”, però la majoria d’ells, també Quítxua, i Aimara. Però el que ningú diu, (i jo ho puc demostrar inclòs amb fotos) es que la majoria d’habitants d’aquells països, sobre tot els descendents dels indígenes que són els que van ser maltractats, i delmats pels “Conqustadores” , senten un vertader odi, i fàstic als  parents dels Vajois, vivoretes, Camachos, i Albiols, però també als  Riveras, Arrambadas. Perdó volia dir Arrimadas i Etc.etc.

La majoria d’aquesta gent, dons, no són pas babaus, i si realment es volen quedar aquí i els tractem amb normalitat, els més intestats en que Catalunya funcioni, seran ells.

FÀSTIC ABSOLUT.

Aques tarda, i degut al meu despistament de vell, sense recordar que havíem de fer el boicot a les ordres del factòtums de torn, al pujar al cotxe i com de costum, he engegat l’aparell, que sempre tinc a Cat. radio, on he sentit uns crits terribles d’un energumen  maleint a destre, i sinistre, però especialment a en Mas. Amb el poc que he escoltat, no m’ha costat gaire de saber entendre que el que cridava, era l’anomena’t Iceta, altrament dit  el “flamet caducat”. Deia, que la seva mare patia tant en veure que el seu fill, s’entregava a la causa amb tanta intensitat, i sofriment. He tancat ràpidament, però no  m’he pogut estar de pensar que si jo fos la seva mare (que seria el càstig més gran de la meva vida Pobre dona!) patiria molt més, en veure el fàstic que fa tot suat com un porquet, quan el mostren per la tele, o quan hem d’escoltar les barbaritat ridícules que diu. No és estrany, que totes les persones amb dos dit de front hagin abandonat aquest trist partit, que més que partit, es desmembrat, i trossejat. Ai, Iceta! S’ha de ser molt inútil, per arrossegar-se  d’aquesta manera.

LA CAIXA D’”ORUS”

Ara que els Factòtums de la banca es posen tant de cul amb els independentistes, i els recorden que qui té el poder són ells per allò de” La pela és la pela” i que o callen, o a rebre, m’han vingut records de la meva infantesa, que m’han fet posar molt trist. Intentaré ser breu.

Quan tenia set o vuit anys, no ho recordo, en plena post guerra, que hi havia més gana que menjar, els meus pares, (Sobre tot la mare, que amb això les dones eren més previsores) un bon dia i suposo que després de molt estalvi, em van portat a Vic, a la “Caixa d’Orus”, que era com en deien, a dipositar la enorme suma de vint pessetes, on, un home petit, calb que hi va ser molts anys, i no que  oblidaré mai ja que ell, actuava com si exercís un sacerdoci, amb unes ulleres plantades al a punta del nas, i  sucant allò que en deien la ploma en un petit  tinter,  em va obrir una llibreta d’estalvi que mai va arribar a les tres-centes pessetes, però que encara guardo en algun lloc. Donaven un Interès mínim,  però allò de tenir un compte a la Caixa d’Oros, era com si fora un títol nobiliari. Després, en van venir d’altres, així com comptes corrents, i encara que mai vaig ser un client important, sempre hi havia hagut un sentiment quasi religiós. Ara als últims anys, i quan jo a l’estranger  anava “Sobre el ferro”, duran molt temps, vaig tenir-hi una quantitat important, i mai vaig tenir temps de fixar-me si em donaven quelcom d’interessos.  El que si recordo molt bé que quan ara aquí a casa, i anava a La Caixa, els factòtums, em tractaven de senyor, i em feien passar al despatx del director.

Un cop jubilat, vaig anar traient els diners per a altres necessitats, fins que durant anys  hi va restar una quantitat quasi immòbil, no pas important, però sempre positiva, de la qual no crec que em paguessin mai res. Ara, als últims mesos, i per comoditat de mobilitat física, vaig pagar algunes coses  amb la tarja, i per casualitat, em vaig donar compte que per cada operació més petita o més grossa, em carregaven  12 euros per “Manteniment de compte” cosa que no vaig entendre. Vaig trucar al responsable de la oficina fent-li veure que la cosa no era massa raonable, i li vaig fotre el rotllo dels meus tants anys de client.  La resposta va ser que les coses havien canviat, i que la Caixa és un negoci. O sigui, altra cop, La pela és la pela. Li vaig dir que no ho trobava just i que em preparés el saldo. Quan el vaig anar a retirar, aquell senyor que anys endarrere em feia passar al despatx del director, em va dir just bon dia, i allà a peu dret em va liquidar. D’aquest manera, als vuitanta anys, va acabar la meva singladura amb la “Caixa d’Oros”  començada quasi d’infant. No crec que cap més tipus de negoci tingui gent tant fidel al seu servei, amb “Preferents”, o sense. Recordeu allò tant de  la “Meseta”; Poderoso Caballero es don Dinero? Sigui  un Banco, o sigui la Caixa. No hi ha cap diferencia. Llavors diuen “La obra social” Qui la paga? Polítics, empresaris, militars, i  fins el Clero, tots estan en mans de cinc o sis  persones: Els banquers.

-

ALTRES REFILETS.

Com que jo pensava que l’ Iceta es fotrà una castanya espectacular, em tenia molt preocupat pel seu futur, ja que els presidents del PSC duren molt poc. Ara, ja no estic preocupat. Sé que si el foten fora, (cosa molt probable) podrà posar una acadèmia de ball, del la qual funció ja va mostrar l’altra dia que n’és un mestre. Menys mal... Clar, que si els fan moure, tots els flamets ballen, i si estan caducats, encara més.

Altra cas similar, que també em preocupava, és el de l’Espadaler. Aquesta figura única fruit singular i irrepetible del Basaura. Jo, pensava; Un home tant limitat com ell, que farà si se li acaba el “chollo”?  Sap fer quelcom a part d’anar repetint “dons”? Un cop més, Déu va mostrar que estima als creients, i ahir a la tarda. Em vaig assabentar que a la seva família hi havia molta experiència en governació  municipal  en temps de dictadura. Ànim! “dons”  Espadaler. Mai falta ui penja--- 

LA INDEPENDÈNCIA DELS EEUU.

Mireu: Dos cents i escaig d’anys endarrere, els habitants d’una colònia d’Anglaterra al nou món, (alguns anglesos d’origen; la majoria descendents.  Us fa pensar res, això?) es van atipar de treballar per a mantenir una colla de paràsits (entre ells la reialesa) que milers de  kilòmetres lluny els passaven el rasclet, d’una manera totalment injusta i explotadora. Us recorda res, això? Dons, bé: tot i que coneixien el que els podia passar al plantar cara a la potència més forta de la època, van preferir exposar-se a sofrir i  passar gana per uns anys, a seguir eternament subjectes a l’oprobi de ser els proveïdors d’una colla de “pillos” aprofitats. D’aquella guerra, van nàixer els EEUU, la Primera potencia actual. També, és clar, durant la lluita, la bona gent  de tot el món, ja els va dir que no se’n sortirien i que quedarien sols i aïllats. Si, oi?

Avui, i ja fa molts anys, els més interessats en ser amics i socis dels que els van plantar cara, -i van vèncer- són els anglesos els quals sense els “Gringos”, ja haurien perdut bous i esquelles. Penseu-hi en això. Si ells que es van matar despietadament són tan amics, nosaltres que sols hem de votar, perquè no podem ser-ho?

La única diferència entre aquest exemple, i el nostre, és que els anglesos, no tenen les llumeneres que tenim nosaltres. Sinó, recordeu. En Felipe. El Guerra de la Alma, i miemmano. En Zapatero. L’Aznar. I per sobre de tots, i a gran distància, en Rajoy, que quan la Historia parli d’ ell, el deixarà molt més amunt que a Juli Cesar, Npoleó i tants d’altres. Això sense parlar dels peons de segona fila encarregats de fer la feina bruta tals com els Boyer, Borrell, Roldan i un llarg etc. Cap polític anglès, es pot comparar amb aquestes extraordinàries personalitats que sols un país “Por la gràcia de Dios”, pot tenir .

Després d’això, algú encara pot tenir dubtes de que votar?

Narsuri.blogspot.com.es

 JA HO DEIEN ELS DE LA TRINCA.

Recordeu aquella de la Trinca que deia sobre els Borbons de nom Felip? Vindrà el tercer i després el Quart. De tants Felips, Déu nos en guard!

Doncs bé, aquest que tenim ara, ja és el sisè, i pel que sembla, com el Jesucrist segons l’Evangeli,   ha crescut  ”Amb bondat, i saviesa”.

Mirat d’aquesta manera, i tenint en compte que el nostre estimat Felip ha crescut tant, tenim que el nostre actual, King amb la seva altura, culte i savi com diuen  que és, quant els seus mentors i escribes li redacten  els discursos, i explicacions, ho deuen tenir tant fàcil, que por ser dia a venir inclòs se’ls aprengui de memòria, el qual per a un borbó ja seria el súmmum.

L’altre dia,  veien la seva reialesa i dignitat (no dic imperial perquè d’imperi res de res si no pensem amb Catalunya, últim bastió Borbònic), em vaig poder donar compte quan d’acollonit estaba l’Obama al seu costat. (Ha, ha) No és estrany, doncs, que pressionat pel King d‘Espanya, a la vegada també recolzat per un home que mostra la seva saviesa cada vegada que obra la boca, el ministre d’exteriors, Margallo, (Altra ha,ha) el  pobre Obama, se sentís cohibit i amb veu plorosa defensés la unitat de la nació espanyola contra els maleïts separatistes.

Mirat fredament, es lògic, que un home que és rei perquè el seu pare cansat de matar elefants i tot tipus d’animals (excepte la Corina que encara és viva)el va imposar, i al que a la vegada l’havia imposat el Caudillo, que a la vegada ho era “Por la gràcia de Dios”, tot plegat mostra tanta legitimitat i tant dret,que la única cosa que podem fer els seus fidels“subdits” es callar o en tot cas, pregar al Déu impositor de reis i capdills, que ens el conservin per a molts anys. Amb un president com en Rajoy, i amb un capdavanter com ell, en Felip IV qui podrà contra l’imperi?

Narsuri.blogspot.com.es