LA LLEGENDA DE LES CATARACTES
Fragment
del meu llibre A tocar el cel
El matí següent, vam fer Sao Paulo –Curitiba,
i d’allà a Foz do Iguaçú. En aquells moments, encara no coneixia la bellesa
d’aquella zona del Brasil, de ciutats i platges paradisíaques; Florianópolis,
Cambóriu i tants d’altres vertaders paradisos. També, el port de pescadors d’Itajaí.
Recordo que hi ha una muntanya, que s’aixeca sola al mig de la planura vora
Santa Catarina i que té per nom Mont Tayó, la mítica muntanya on la llegenda dels
Bandeirantes deia que els jesuïtes hi tenien amagats grans tresors a sobre el
cim, i que per a protegir-los, si algú gosava pujar l’estret i escarpat sender,
un puny de ferro sortia del mig de les roques, i tirava cavall i cavaller
rossos avall, fins que s’estavellava. Haig de reconèixer que, en entrar en
aquella regió tan especial, brollava dins meu el sentit mític de tantes
llegendes atribuïdes als jesuïtes, plenes de boira i misteri, sempre en relació
amb la raça guaraní i les famoses reduccions jesuítiques, i les tasques tan
discutides que imposaven els jesuïtes als nadius. Com m’havien fet somniar, de
petit, aquelles llegendes explicades per en Tarcisi! Jo, que mai hauria somniat
poder anar-hi, ara era allà i em sentia protagonista d’una aventura incerta tot
just acabada de començar.
Com que ja era tard,
vaig agafar una habitació en un formós i idíl·lic hotel niu d’amor de milers i
milers de parelles en viatge de nuvis, just sobre de les cascades enmig
d’aquella selva luxuriosa, i el dia següent, no vaig resistir la temptació de
visitar-les. No sabia quan tindria una altra ocasió tan planera per fer-ho.
Encara que ja
coneixia abastament l’Amazones, per un home de secà com era jo veure gairebé
quinze quilòmetres de caigudes de tan gran quantitat d’aigua, em meravellava.
Aquella visió va sobtar i omplir tots els meus sentits, i durant molts minuts,
em va deixar com encantat. Tant del costat argentí com del brasiler, l’aigua
era l’única senyora i protagonista del lloc. El corrent queia a plom com si es
tractés d’una columna amb vida pròpia, i formava al fons una immensa mar
d’escumera amb una remor ensordidora, que semblava que fes retrunyir tot el
roquisser de La Garganta do diablo. També el sol, que lluïa amb força, creava
una infinitat d’arcs de Sant Martí, que omplien tot l’entorn, pel mig dels
quals volaven innombrables ocells i aus d’espècies i mides molt diferents. Una
gran quantitat de palmeres i altres arbres penjaven pel mig dels penya-segats,
i caients de l’aigua mostraven la grandiositat i magnificència de la natura que
no ha estat modificada o destruïda pels homes.
Pels arbres, tan
abundants, saltaven i jugaven gran quantitat de micos de diferents espècies i
mides, provant de prendre objectes als visitants, i fent uns crits i rialles
gairebé com criatures humanes que a voltes posaven la pell de gallina.
Vertaders ramats de koatís ens esgarrapaven les cames per tractar que els
donéssim caramels i altres llaminadures. Pels visitants allò era una novetat;
per aquells animals, devia ser el treball de cada dia, però era tanta la
insistència i tanta la quantitat, que arribaven a angoixar.
En veure’m tan
meravellat ―sens dubte la meva cara ho reflectia així― i que anava tot sol,
cosa no gaire comuna allà, se’m va
apropar un indi guaraní, no vaig saber si de la branca Tupí o Maká, ja gran,
potser vell, adornat amb plomes de tots els colors al cap, segur que com a
atracció turística, i humilment i amb aquell tímid somriure de persona vençuda
abans de començar la lluita, em va dir que, si li donava alguna cosa, em contaria la llegenda de com es varen
formar les cascades. Aquell somriure trist i temorenc feia veure com havien
davallat en l’escala humana aquelles races, empeses pels blancs a l’anorreament
total. Pobra gent! Tan pocs que en queden i tan mal tractats! Els blancs els anaven
prenent boscos i terres ―cosa que avui encara dura, sols que ja els queda molt
poc per perdre― i sens dubte la seva anihilació com a raça era ja molt propera.
Què en quedava d’aquella orgullosa gent guaraní de les reduccions jesuítiques?
Estava tan encisat
amb la visió i vaig compadir tant aquell home, que no vaig dubtar, i sense
meditar ni comptar-los, em vaig treure un grapat de cruzeiros, i els els vaig
donar. Devia ser molt més del que ell esperava, ja que content com unes
pasqües, durant més de mitja hora em va detallar plàcidament i amorosament la
llegenda que tractaré de resumir tant com em sigui possible:
«Centenars d’anys enrere, potser milers, ningú
ho sap del cert, Iguaçú desembocava al gran Paranà de manera mansa, suau i
planera com ho havien manat els deus de l’aigua en crear els rius. Es pot
entendre, doncs, que les grans caigudes que ara veieu i que sembla que tant us
admiren, no existien. Tot era una planaria immensa.
A la vorera d’Iguaçú,
Aigua Gran, en deien els antics guaranís referint-se a les cascades ―vertader
paradís―, hi vivien les tribus nadiues. Entre moltes d’altres, i precisament on
som ara, hi vivien plàcidament els integrants d’una tribu d’indis, anomenada Ojehayhúva
ñandejara (Els estimats dels deus)
sàviament dirigida pel gran cacic Abà
Mbareté.
Aquella tribu era tan poderosa que la seva influència benèfica arribava gairebé
a tot el recorregut del riu, des del que ara és Santa Catarina fins a la
mateixa desembocadura al gran Paranà.
Com que el cacic era
un home savi i respectuós amb totes les lleis de la natura, tots els deus ―i
d’aquí venia el nom de la tribu― l’afavorien amb bones collites i bona cacera,
i per sobre de tot, i entre altres, li donaren una filla, Naipí, que era
pràcticament perfecta. Molt formosa, gairebé divina, era al temps intel·ligent
i amorosa, cosa que omplia al cacic de joia i felicitat. Per aquest motiu, ell
li dedicava totes les seves atencions i esforços.
En arribar l’edat
adequada, i quan Abà Mbareté ja
havia parlat amb el cacic d’una altra tribu per casar-la amb el fill d’aquell,
Naipí, plorosa i angoixada, li va confessar que ella estimava un senzill indi
de nom Tarobá, de la tribu dels Botokudes, per més desgràcia poc amiga
de la tribu de Naipí, amb el qual ja
feia temps que s’estimaven d’amagat.
Abà Mbareté, que ja
havia donat la seva paraula a l’altre cabdill, es va agafar la notícia molt
malament, i va començar a rumiar què podia fer per trencar aquell enamorament
que tant el perjudicava.
Després de molt
implorar inútilment, i en veure que no trobava solució, va pensar que el millor
que podia fer era recórrer al déu de les serps, la gran i malvada Mboí, perquè
fes desaparèixer Tarobà. Per primera vegada a la vida, Abá Mbareté sabia que estava fent quelcom dolent a plena
consciència, però no hi veia altra solució per poder complir amb la paraula donada.
En el que no havia
comptat el cacic era que, quan Mboí, el déu serpent, va veure a Naipí, se’n va
enamorar bojament, i llavors la volia per a ell. Naipí, desesperada per
l’assetjament, ho va dir a Tarobà, i els dos recorregueren als deus del riu, perquè
els ajudessin, ja que Mboí, després d’implorar inútilment i en veure’s despreciat,
va jurar matar els dos enamorats.
Els déus decidiren
que la dolça parella anés a viure en una petita però formosa illa al mig del
riu on gaudirien d’arbres i vegetació, i donaren ordres als animals perquè
recollissin tot tipus de fruites i altres menjars, i per mitjà de les aus els
ho portessin cada dia, i que les abelles els hi donessin la seva mel més dolça.
Per evitar que Mboí,
que nedava molt bé, pogués arribar-hi, demanaren als grans yacarés
del riu que fessin una perpètua vigilància al voltant de l’illa, ja que sols
els grans yacarés atacant molts a la vegada amb les seves agudes dents, podien
plantar cara a Mboí. D’un en un, ella els hauria vençut a tots.
Així, durant un
temps, els enamorats visqueren venturosos gaudint del seu gran amor, fins que
Mboí, desesperada i embogida, per aquella passió impossible, va decidir que
ajudada d’encanteris, faria un gran salt i cauria dins el riu per destruir l’illa
i els enamorats. Així, en un descuit dels deus protectors, va saltar, perquè al
temps de morir ella, morissin els amants.
Quan la serp, havent
saltat, era ja a gran altura i a punt de caure, els deus protectors se n’adonaren
i provaren de sostenir suaument l’illa. Malauradament, no ho aconseguiren, i
sols pogueren apartar-la del lloc on va caure Mboí.
El gran espetec que
va fer la serpent va provocar que la terra s’ensorrés molts metres avall i al
llarg de molts quilòmetres, i així es varen formar aquestes meravelloses
caigudes que veieu, arrossegant l’illa dels enamorats, al fons del corrent.
Ara, si els visitants s’acosten molt a la principal cascada anomenada La
Garganta do Diablo ―també anomenat el Salt Victòria― poden veure una petita
illa gairebé amagada per l’escumera de les aigües, on dues palmeres mig
tombades una cap a l’altra, en un abraç perpetu, no són més que Naipí i Tarobà,
que els déus conservaren en forma d’arbres, perquè els enamorats poguessin besar-se
i estimar-se eternament. Si s’observa des de ben a prop, i encara que els
habitants de la zona diuen que no són més que volves d’aigua que es formen pel
vapor de les caigudes, es veu com de cada una de les palmeres, cauen unes
gotes, que són les llàgrimes dels enamorats, que enyoren la seva vida passada.
Un tros més avall, al
cantó dret d’Iguaçú, abans de desembocar al Paranà, es pot veure que la paret
rocosa, durant molt metres, té un to molt brillant, i no és altra cosa que la
pell de Mboí que va quedar enganxada a les roques, i es va petrificar.»
En acabar, el vell
indi va donar-me la mà i, en veure que dels meus ulls, queien unes llàgrimes
furtives, es va acomiadar dient-me:
―Vostè és un home bo. Un home que
estima. Tindrà sort a la vida, però ser tan amorós també el farà sofrir molt. Que
els déus de Naipi i Tarobá el beneeixin...
Corprès per la immensitat i
formosor de tot el que havia vist, i per la llegenda del vell indi, vaig tornar
a l’hotel, on, estès al llit, vaig provar de posar en ordre les idees, ja que
no sabia el perquè, però jo sentia que Gioia i jo érem com Naipí i Tarobà, i
tenia com un temor o pressentiment que algun serpent de la vida tingués gelosia
de la nostra felicitat. No em podia treure del cap les paraules de l’indi, i
una melangia i tristesa em va acompanyar per molt temps.
Angoixat amb pensaments tristos,
em venia al cap, una pel·lícula que havia vist allà a Torelló, de nom La Heredera on en Mongomery Clift,
tocant el piano recitava a l’Olivia de Havillant, una estrofa quedeia:
«Les
glòries de l’amor duren sols uns instants. Les penes de l’amor duren tota
l’eternitat».
Seria així per a Gioia i jo?
