Aquesta és la resposta que vaig fer a L’AMPA del col·legi de la Gleva, però que els senyors d' EL 9 NOU  varen retallar substancialment. 

      A L’ÀNGEL, PRESIDENT DE L’AMPA d. l. de l. M. d. D. d. L. G.

Benvolgut Àngel, 

A mi no em sorprèn la teva (o vostra?) resposta, i em felicito per aquesta, ja que m’ajuda a reconfirmar i si necessari aclarir el que jo crec. M’explico: hi ha un adagi que diu: “Si vols mentir, digues el que sents a dir”. Segurament, alguna de les meves consideracions no són del tot exactes, atès que parlo pel mitjà de terceres persones, que m’ho han explicat així. El que és segur  és que la dita general del veïnat és que la Fundació Pia Autònoma Mare de Déu de la Gleva, (nom que ara tu desvetlles, i que pel que es veu no coneix pas tothom) mai no ha volgut escoltar i dialogar amb la gent del poble, i s’ha autoautoritzat a  tancar i privatitzar  jardins,  camps i camins que sempre havien estat d'utilitat dels vilatans.

M’agradaria poder allargar-me molt, però no puc abusar d’un espai que se’m  cedeix gratuïtament. Per tant, si després d’aquestes explicacions no ho veus clar, estic sempre a la teva disposició. Anem, doncs, al tema.

1r. És ben curiós que si amb un any he visitat tres o quatre vegades el Santuari, casualment la cadena ha estat visible uns cops a les dues columnes principals d’entrada, o com l’altre dia, davant del “Casino”. No em faràs pas creure, amic meu, que la junta de festes de l’Ajuntament es dediqués tant temps abans a posar cadenes i cadenats foradant pedres i columnes. També és casual que el camí que va del carrer de Baix a tocar la central elèctrica i que és públic de tota la vida, (el cami dels Saules, en dèiem) fos inutilitzat, i que un veí de la Gleva respectat per tothom, que el va voler utilitzar, fos increpat per un "guàrdia" que es va identificar com del col·legi, i que el va amenaçar amb avisar els mossos d’Esquadra per ocupar propietat privada (?). No parlem ja dels camps i jardins de darrere i sota l’antic seminari, ara totalment vedats als vilatans. Fins i tot, l’antic camp de futbol ha estat partit i tancat.

2n. Quant a la menció que fas al pare Carles, li tinc massa respecte i el considero massa bona persona i intel·ligent, com per pensar que ell no vol que els seus feligresos gaudeixin del que sempre havia estat espai públic. El que passa potser és que, pel que li queda (és de la meva quinta), no es deu voler involucrar en una causa que sap perduda d'avançat. Sobre aquest respectat senyor, jo en diria el refrany castellà que parlant del Cid, deia "Dios! Que buen vasallo si hubiera buen senyor". Però ai! Hi és el "buen señor"?

3r. Del que pots estar segur és que jo no desitjo cap mal al Col·legi de la Salle, ni als Sagrats Cors, però de molt petit sempre havia sentit a dir que, quan es despullava un sant per vestir-ne un altre, un dels dos, i no pas el culpable, acabava passant fred.  Altrament, els col·legis esmentats eren de Sant Hipòlit, i qui ha acabat pagant la festa és La Gleva. També m’estranya, que no es donés l'oportunitat a l’Ajuntament de Masies, que tantes coses ha fet pel municipi, a treure un profit de tan escaient edifici. Com que no ho sé, no puc opinar. Però és curiós, oi?

4rt. Només voldria afegir que jo havia sentit a dir que la congregació no tenia el nom que tu has esmentat, sinó un d’italià que, més o menys, es diu "Comunió i alliberament", amb subseu a Madrid, i ramificacions no sempre planeres amb Manresa i Santpedor. En coneixes res tu, d’això? O tampoc és cert?

De Mendizabal i el centralisme de Madrid, també en podem parlar quan vulguis. 

Per a més informació:    narsur35@gmail.com   o   narsuri.blogspot.com.es

Per a la meva part, ho dono per acabat.

Ah! Cordials salutacions als teus pares, els quals conec de gairebé tota la vida.

El "Pregoner", com dius tu, Narcís

No recordo si l’any 2006 o el 2007 vaig escriure i enviar per correu certificat la carta que segueix a continuació, i que el senyor bisbe no em va respondre mai:

CONSIDERACIONS AL SENYOR BISBE DE VIC

                                                                                                                                                                                                                              

Respectat senyor,

Un servidor, el que això us escriu, va néixer a La Gleva l’any 1935, quan malauradament les coses ja eren força tèrboles, i a l’horitzó se sotjava un incert futur per a la nació. Com no podia ser d’altra manera, dintre les circumstàncies d’aquella època, i atesa la ferma religiositat de la meva família (jo diria que en certa part atemorida per la religió, entre el binomi Cel-Infern), vaig ser batejat, i més tard vaig rebre el sagrament complementari de la confirmació, i tots els altres que vénen a continuació en cada moment necessari. Això, vol dir que sense que jo hi tingués res a dir o a decidir, vaig passar a ser un catòlic. 

Per això, perquè em vaig veure dins una religió i un sistema no triat per a mi, i després acceptat, i atès que mai no he apostatat, encara dec continuar essent catòlic. Aquest és el motiu pel qual us faig aquestes consideracions amb tota la bona fe, però també amb molta amargura,  ja que el meu sentiment de decepció i fracàs individual i col·lectiu és molt important. Us demano, doncs, que escolteu els pensaments d’una persona molt més gran que vós, i sens dubte molt menys sàvia, però que se sent responsable, i creu el que diu.

En les meves memòries, ja explico abastament els set anys (dels set als catorze) que vaig passar al seminari de la Gleva fent de treballador sense sou, i la diferència de tracte que hi havia pels capellans professors, entre jo, que era un petit i trist treballador,  i els seminaristes, que anaven cap a ministres de Déu.

Aquells anys, senyor bisbe, varen farcir el meu cervell, i el meu esperit d’una munió de mites i creences, no sempre encertades i justes, però que van conformar el meu futur jovenívol, i a desgrat de tants desenganys, sempre van deixar dintre meu un sentiment de comprensió i, fins i tot, de defensa de moltes actituds i fets d’alguns d’aquells capellans, que mirat des d'ara, no sempre ni de bon tros, acomplien els preceptes amb què ens adoctrinaven. Que la cosa no era massa reial, sinó molt imposada per les circumstàncies, ho mostra que d’aquells dos-cents i tants seminaristes que any rere any estudiaven a la Gleva, només una minsa part arribaren a cantar missa. Fins i tot, d’aquells, en aclarir-se la realitat política i social (i, certament, he de reconèixer que no sempre per millorar), molts en penjaren els hàbits passant a la vida secular. Aquesta situació volia dir que alguna cosa fallava, i que imposar no sempre dóna bons resultats si la conjuntura no hi ajuda. Es feia palès que bona part d’aquells nois anaven al seminari no pas per vocació religiosa, sinó simplement per poder menjar i estudiar de manera gratuïta, quan no perquè els seus pares que eren els que els hi enviaven, el que volien era fer-se perdonar algunes i, a voltes, vel·leïtats “rogenques” que en aquelles circumstàncies eren tan perilloses. Tal vegada, molts d’aquells sacerdots que deixaren els hàbits eren encara escrupolosos ministres de Déu, si haguessin pogut portar una vida humanament normal.

Potser, en llegir aquests primers paràgrafs, us preguntareu, senyor bisbe, que és el que vull dir, i quin és el motiu d’aquest escrit. Doncs, vaig a tractar d’explicar-me.

Com haureu entès, jo soc glevatà, i a desgrat de donar tantes voltes pel món, el meu cor sempre ha tingut un sentiment especial per a aquell petit poble;  l’he estimat sincerament, i aquell Santuari i aquella Verge, i fos quina fos la meva situació i circumstància, sempre han estat en la meva memòria. És per aquest motiu, i d’altres que intentaré d'explicar, que tinc força per dir-vos que estic una mica decebut per la vostra actuació envers la Gleva, els glevatans, i també per altres motius diocesans que intentaré resumir.

- L’any 2005, tots els que el coneguérem, i estimarem, vam fer un emotiu i sentit homenatge en memòria de mossèn Joan Colom i Grau, que fou capellà custodi del Santuari de la Gleva des de l’any 1940 fins al 1952, i que de la runa d’una guerra sagnant, amb el seu esforç i constància, va retornar tot l’esplendor a aquell monument no sols arquitectònic, sinó moral, sentimental i religiós, i en moments tan tristos aquell capellà va saber unir cors i voluntats. Si bé tanta gent d’altres contrades també se sumaren a aquell emotiu record, no vam tenir cap encoratjament ni cap notícia de vós, senyor bisbe, i he de suposar que, dels actes que es fan a les parròquies del vostre bisbat, en deveu tenir notícia.
  

Uns dies després, entre tots vam fer un petit resum i record en forma de llibre, del qual jo personalment us vaig portar un exemplar al vostre palau, per si realment ho haguéssiu desconegut. Mai no hem tingut cap resposta, opinió o suggeriment de la vostra part, senyor bisbe. Per a vós, no hem existit.

- Cada any per la Festa Major, tots els que podem tornem a la Gleva per, amb sentit de germanor, celebrar aquella diada, que dintre nostre i tot i el temps passat, recordem i sentim la magnificència amb què se celebrava, essent un referent per a tota la contrada. En la majoria d’ocasions, i en més o menys mesura, el bisbe de l’època solia ser-hi present. A vós, els anys que jo hi he pogut assistir, no us hi he vist mai, i segons sembla només el primer any de la vostra arribada a Vic, hi vàreu assistir. Això, senyor, em fa veure que ningú no us ha explicat què era la Gleva per a la Plana de Vic, o bé que coneixent-ho, no hi heu donat importància. De ben segur que, en venir d'una altra terra, no heu vingut preparat per tractar la gent d’aquí, o simplement no us ha interessat fer-ho.

- També conec, senyor bisbe, que quan l’última vegada que es va celebrar la confirmació on se us hi esperava, hi vàreu enviar un substitut, tot i que sempre s’havia cregut que la feina de confirmar era la del senyor bisbe, cosa que donava més solemnitat a l’acte.

- Em costa de creure, senyor, que pugueu ignorar el sentiment d’abandó o poc interès de part vostre que senten molts dels feligresos de la Gleva, i altres parròquies, que, segons sembla, en diferents ocasions han volgut parlar amb vós, diàleg al qual mai no heu volgut accedir.

- També, és trist que hagueu acceptat el cisma creat a Sant Hipòlit per l’actual rector, sense haver volgut escoltar les dues parts en les mateixes condicions. Trobeu bé que la majoria de nens i nenes de Sant Hipòlit vagin a fer primera comunió a la Gleva en no estar d’acord amb l’actuació del mossèn? No valia la pena escoltar i dialogar? Ja és curiós, que recolzeu tant aquest sacerdot, i que d'altra banda, tingueu a tants d’altres sacerdots de la vostra diòcesis tristos i desanimats. Realment, no us preocupa això?

- És curiós que amb la escassetat de mossens que hi ha actualment, passeu a la reserva a un d’ells, de gran capacitat. Pot ser realment una coincidència, però els malpensats creiem que tal vegada unes reflexions escrites a un certa  fulla parroquial , en siguin la conseqüència.

Es remoreja que vau portar gent molt forastera i de poc sentit pastoral, per al manteniment de la catedral de Vic, al·legant la falta de personal. Segur que en tot el bisbat no s’hauria trobat gent preparada, avesada al nostre tarannà, i que conegués la nostra llengua? No crec que ignoreu que una situació similar, però de capellans, en lloc de monges, la vam tenir a la Gleva, quan el bisbe Perelló va voler deixar el santuari, com a herència als de la seva ordre, i va fer fora mossèn Colom. L’experiència va ser poc afortunada per a la Gleva. Fins i tot, crec que els pobres capellans mallorquins, que venint d’una ordre tancada d’estil monàstic, mai no se saberen adaptar, i tant van fer decaure el santuari. En morir o jubilar-se, el doctor Perelló (no ho sé de cert), que ja era molt vell, les coses retornaren al seu lloc, però vós sou jove, i us hem de suposar i desitjar molts anys de vida. El que us supleixi ho tindrà molt més difícil, més si tenim en compte el que es remoreja del poc ecumèniques i manejables que són les noves mantenidores de la catedral.
    

Voldria fer-vos moltes més reflexions,  però crec que vós coneixeu de sobres la situació real del bisbat, i el fet que ho arregleu o no, ja és cosa vostra. No oblideu, però, que ara amb això de la tan famosa globalització, cada dia vénen sectes noves amb els seus corresponents pastors, mulàs, imams i d'altres, i això pot agreujar la falta de consciència catòlica, que ja està a les últimes en la nostra contrada. Malauradament, si Déu no hi posa remei, amb els de la nostra generació, s’hauran pràcticament extingit els capellans, però el pitjor de tot és que també s’estan extingint els creients.

Només com a anècdota, i per acabar, us explicaré una facècia real viscuda a la Gleva:

Anys enrere, quan  les coses de pagès es feien totes de forma manual i amb molt d’esforç, un pobre masover deixava passar els dies sense segar la collita de blat, que ja gairebé es podria als camps, quan un veí preocupat, li va dir: "Josep, per què no segues el blat? Que no veus que se’t farà malbé?". En Josep, bo ell, però tal vegada no gaire reflexiu, mentre es dedicava a reparar una cabana, cosa que sens dubte podia esperar, li va respondre: "Sí, home! M’entretindré a segar amb la feinada que tinc...". És clar que la masoveria es va haver de tancar... Déu vulgui que no passi això en la vostra masoveria, perquè, senyor bisbe, d’aquest bisbat,  en sou masover, no propietari.

Hem de creure, no obstant això, que el pastor, com més prop de les ovelles, millor. Sembla que voler viure en una torre d’ivori no és el millor per a conduir un ramat en moments de tempesta. És necessari escoltar el seu belar, i saber de què es queixa. Ho feu això, senyor bisbe?

Amb tot el respecte,

Narcís Suriñach  Bach

13 TV, ELS BISBES I JO

Atès allò que es diu “a pagès endarrerit, cap anyada li és bona”, en haver estat tants anys anant i venint de fora, jo sempre em solo assabentar tard i malament de les coses noves que passen per aquí, al “Reino de España”, sobretot en política i societat.

Resulta que l’altre dia, mentre l'emissora de TV que jo mirava va començar el reguitzell inacabable d’anuncis de cada pocs minuts, se’m va ocórrer fer zàping, i tres canals més amunt, em vaig trobar davant d’un home amb cara de totxo (quadrada i amb mandíbules prominents) i cabell engominat, que somrient i amb gran aplom, deia les mil i una mentides i barbaritats, naturalment en contra de Catalunya. Una persona normal s’hauria posat vermell. Tanmateix aquell individu gaudia d’allò més, i segur que es felicitava per ser tan intel·ligent i tenir l'oportunitat de llençar porqueria sobre Catalunya, cosa que ara està tant de moda.

Comentant amb gent més informada, em diuen que aquesta cadena, la més sectària, per sobre i tot d' Intereconomia, em confirmen que és propietat dels bisbes espanyols, fet que significa que els bisbes catalans també accepten aquestes crítiques tan injustes i despietades.

Jo em vaig passar la infantesa entre capellans, i no he oblidat mai la tendresa i el sentiment que em produïa llegir llibres sobre Jesús, la seva senzillesa i el seu amor al proïsme. Com havia plorat, jo, veient el seu càstig immerescut i el seu martiri!  Ara, en meditar com és possible que aquests bisbes es diguin representants i continuadors d’aquell Crist i siguin capaços de mantenir aquestes emissores i altres exemples que no costarien gaire de trobar, passen per la meva ment imatges del Crist entrant a Jerusalem damunt d’una somereta, i automàticament veig els bisbes actuals embarriolats amb mitres, bàculs i altres inútils disfresses... A sobre, que promoguin manifestacions tan poc cristianes i caritatives em fa venir ganes de protestar, encara que no sé com ni a qui, i em pregunto: no seria hora, Jesús, de tornar a entrar al temple amb les xurriaques i fer fora tant mercader? Si jo fos bisbe, em sentiria molt culpable de fer perdre la fe a tanta gent. El comunisme no va poder amb la fe. Ells, amb la seva actuació, ho estan aconseguint.

SOBRE UN ALCALDE FRANQUISTA

Aquests dies he llegit diferents comentaris sobre el senyor Costa Velasco, parlant d’ell com a exalcalde de la dictadura, o sigui franquista.

Encara que intermitentment ja fa anys que visc a Vic, puc dir que visc a Vic, però no tinc pas la gosadia de dir-me vigatà, cosa que sembla restringida a les famílies de la “crosta” de tota la vida. Dic això per aclarir que les meves coneixences de la ciutat no són pas prou profundes per opinar amb tota certesa.

El primer pensament que em ve al cap és que si qui manava era Franco, o les ciutats no podien tenir alcaldes o forçosament devien tenir alcaldes franquistes. Per molt franquistes que fossin, si eren gent de la ciutat, és de suposar que devien fer tot el que podien en favor de d'aquesta.

El que sí que voldria deixar clar és que he mirat de demanar, a persones properes a l’Ajuntament, el que cobrava el senyor Costa en pessetes d’aquell temps, i l’import mensual era de 5416 al mes, que multiplicat per 14 pagues, i aneu a saber si alguns altres pagaments extres, convertit en euros d’ara, resultaria que si  el senyor Costa, ara fos alcalde amb el sou d’abans, s’emportaria la castellana “friolera” de poc més de mil euros l’any.

Això m’ha fet recordar que l'agrupació municipal Plataforma per Catalunya, no fa pas molt temps que ens va fer arribar una relació dels emoluments que cobren aquesta gent tan generosa i despresa d’ara, i he pogut veure que, per exemple, una regidora concreta cobra a l’any 40.000 euros, o sigui 39 vegades més que l'anomenat franquista. I el batlle actual, 62.000 euros.

He posat, per exemple, aquesta regidora, perquè no sols la gent de Vic, sinó els de fora, cada dia tenim més motius per queixar-nos de no trobar un lloc per deixar el cotxe, si no és amb els diners per davant. Doncs bé, les males llengües diuen que aquesta regidora tan ben remunerada, des que ostenta aquest càrrec, ha aconseguit col·locar la seva “parella de fet” com a un d’aquella munió de guilles platejades, "zorros plateados" com anomenen en castellà, sobretot, a Amèrica del sud als que fan aquesta "feina", que amb l’armilla groga i tanta diligència i fervor, controlen als “desaprensius” que deixem el cotxe per uns moments, encara que sigui per entrar a buscar el pa, i invariablement, al cap d’uns minuts ja hi trobem la butlleta. Aquest cos d’empleats municipals, és sens dubte el més competent de la vila, cosa que l’alcalde franquista s’estalviava per manca de cotxes. Qui no recorda haver deixat el cotxe durant hores al mig de la plaça major sense pagar ni un ral? Ara, excepte mercats o altres esdeveniments, la plaça sol ser buida, però els parquímetres ens esperen amb els braços oberts.

No sé per què dins el meu cap vaig sentint La Trinca a cantar "Que els votin, que els votin, que els votin”... Ai mare, que ho som, d’innocents... Aquests no són franquistes, són demòcrates, oi?

LA GLEVA ENCADENADA

El passat dia 6 de setembre vaig tenir l'alegria de ser convidat per les autoritats municipals, a fer el pregó de les festes de la Gleva, i com a glevatà de cos i ànima, em vaig sentir molt honorat.

La meva decepció va ser quan en arribar a la plaça del santuari, la vàrem trobar blindada amb tanques metàl·liques, com aquelles que utilitza la policia per frenar els manifestants. I a més, amb cadenat, que forçava a recular i buscar un lloc d’aparcament apartat del lloc que tota la vida havíem utilitzat. Ah! I que no em diguin que era per seguretat, perquè eren les vuit del vespre, i d’estudiants, no se’n veia ni un.

Ja per la festa de l’1 de maig, quan ens reunim els que quedem de nens i nenes dels anys quaranta, hi havíem trobat una cadena entre les dues columnes de la portalada. Ara ja no en devien tenir prou, i el cadenat ja és just a nivell del carrer. Fins i tot, un petit caminet, que pujava per la punta del carrer de baix a tocar la central, fou encadenat.

Encara que ho he demanat diverses vegades, mai ningú no m’ha pogut o volgut explicar el ha passat al santuari de la Gleva. Hi ha com un “homertà”, un silenci de tipus mafiós, que mostra que tothom té por a no se saben quines forces ocultes, però molt poderoses. Els més valents, o més agosarats, només s’atreveixen a insinuar que els propietaris (?) del col·legi són una secta d’ultra dreta provinent de Madrid que, en connivència amb l’episcopat, s’han fet amos del santuari i el que fou seminari i després casa d’espiritualitat,  i que el rector mossèn Carles, home humil i bona persona, només pot disposar de l’església, sense cap tipus d’autoritat sobre res més.

Es veu que quan algú ho ha demanat, li diuen que és per preservar la seguretat dels estudiants, i el recolliment que és necessari per a l’estudi. No ho sé. Jo, el que puc dir és que al seminari menor, hi havia hagut èpoques en què hi estudiaven més de dos-cents seminaristes, que els frares mallorquins també hi tingueren l’escolania força nombrosa, i mai, mai ningú no va ser privat d’accedir a la plaça. Els catalans anem parlant de la independència, i no ens adonem que uns espanyols d'incerta classe i procedència ja ens han pres el lloc que fou més estimat i volgut de la plana vigatana.

Si el bisbe ha permès això, jo em pregunto si no haurem de buscar un altre Mendizábal,  que requisi llocs que eren del poble, encara que administrats pel clergat, i que ara ja no sabem de qui són, i dels quals ja no tenim cap dret a gaudir. 

Què deuen pensar els hereus del santuari, els pares o avantpassats dels quals ho recompraren per lliurar-ho de nou a l’Església?

                            AI, AI, LA BONA GENT

L’altre dia al matí, feia un repàs pel dial del transistor, quan vaig sentir que per l'emissora del “Grande de España”, l'ara tan famosa monja Forcades explicava de la seva unió amb un altre home just, anomenat Arcadi Oliveras, per fer una creuada per salvar l'espècie humana, i en què deia que el remei de tots els mals del món, ella -i ell suposo- arreglarien, únicament suprimint el Capitalisme, culpable de totes les xacres de la humanitat.  

Com que no vaig poder escoltar tota la dissertació, potser em vaig perdre alguna idea cabdal de tan eminent senyora, però de no ser així, trobo una mica simple el raonament, de tan insigne pensadora, atès que abans que ella molts altres teòrics pensadors, potser no tan bons, com Marx, Egel, Engels i els pràctics Lenin, Trotki, Stalin i un llarg etcètera no ho havien aconseguit, sinó, que van crear olles de grills tan interessants, com la URSS, i satèl·lits, o Cuba, Laos, Corea del nord i similars, on com ja s’ha demostrat, tot fou -i és - una bassa d’oli. 

De tot el que coneixem de la nostra història, sempre hi ha hagut guerres i pillatge, i el capitalisme no havia pas estat creat i ni sols s’intuïa. Potser el problema no és pas el sistema polític que s’utilitzi, sinó que la persona humana és imperfecte, i potser Déu no va parar prou atenció en crear l’Home, o no va donar tanta importància a la seva obra com nosaltres ens autodonem. Penso que tractant-se d’una religiosa, i d’un home perfecte i just haurien de meditar una mica sobre si no seria millor dedicar la seva saviesa a tractar de conscienciar la gent que, en el fons, és el real problema, i no crear sense donar una solució real, que com  demostra com va el Món, fins ara no s’ha pas trobat.

LA SANTÍSSIMA TRINITAT

Trist de mi, tota la vida havia cregut que un locutor de ràdio i, més tard, un presentador de televisió eren unes persones que, d’acord amb un guió propi o aliè, es limitaven a informar sobre els esdeveniments del dia a dia a fi de posar en coneixement del públic, no versat o que no tenia el temps o l'ocasió de poder investigar.

També, les emissores disposaven d’assessors especialistes en cada tema quan la circumstància ho requeria. Ara fa uns anys que, en la llista d'aquests especialistes, s’hi ha afegit els anomenats tertulians que, en principi, es creia que eren especialistes, però que en grup podrien cobrir pràcticament tots els temes exposats en l'emissió.

Malauradament, una gran majoria  d’aquests “especialistes” han resultat no ser-ho tant, atès que es toqui el tema que es toqui, opinen i pontifiquen sobre tot, desprestigiant el que hauria de ser el principi de les tertúlies.  En un proper escrit, donaré la meva opinió d’alguns dels més rebregats en tot tipus de programes.

Del que realment volia parlar avui és de tres presentadors-locutors d’emissores catalanes (sobretot les del “Grande de España”), motiu pel qual he titulat aquest escrit “La santíssima trinitat”, que segons la meva pobra opinió –pobre o no tant, és la meva-, sobrepassen de molt qualsevol nivell de tota la resta de professionals del ram.

El primer i destacat seria el gran, incommensurable i diví Josep Cuní. Aquest personatge, que podríem anomenar el Pare Etern, pot parlar de tots els temes i especialitats haguts i per haver, i pot rectificar i corregir tots els tertulians, si no fer-los callar directament. És digne de veure com aquest ésser sobrenatural, surt encarcarat i abillat com un cromo, mostrant tota la seva formosor, també tan per sobre les altres persones humanes. 

És meravellós veure com els seus auxiliars s’arruguen davant les seves constants rectificacions, si no és directament davant les seves mofes, mostrant-los una vegada i altra qui és qui domina i qui mana. El més curiós és que no sols rectifica i es mofa dels del seu equip, sinó que fa el mateix a bona part dels seus convidats, que se suposa que són especialistes en els diferents temes que es toquen i que, pel motiu de ser especialistes, han  estat convidats. Doncs, tot i això, el “Suprem” els rectifica i pren la davantera. Ha de quedar clar que el savi és ell, el que mana és ell, i qui té l’última paraula és ell. En fi, que 8 TV és ell, cada programa on surt ell, és únicament i exclusiva per mostrar la seva superioritat absoluta, i pel seu lluïment. Per ser més el súmmum, és quan s’hi afegeix la Rahola. Llavors, l’orgia pot ser total. Ja parlaré de la Rahola.

El segon, a qui podríem anomenar Jesucrist,  seria el de Rac1, en Jordi Basté. Aquest, no pas de bon tros tan “guapo” com l’anterior, comença cada dia etzibant totes les crítiques i desqualificacions al personatge de torn, a qui, per algun motiu, ha agafat de cap d’esquila. Sobre el personatge escollit, el Basté, posa la cara de “rey pasmado”, buida el pap de manera absoluta i, quan ha acabat, aquell ésser vilipendiat ja no té per on agafar-se. D’aquesta manera, el Jordi, mostra estar a l'altura del Pare Etern i, per tant, deixa palès que és digne de conduir l’altra emissora del "Grande de España". 

Un cop acabat el ferotge atac de torn, i ja buidat el pap, el noi continua el programa amb certa normalitat, i potser no es mostra tan absolut com el de la TV. Dels tertulians que l’envolten, ja he dit que en parlaré un altre dia.

També, penso comentar l'esbiaixada manera que tenen de parlar de les coses de l’equip de govern actual de Catalunya. Com sense voler, dels esmentats presentadors, i de la majoria de tertulians, sempre surten trets i sagetes, que deixen veure clar idees, pensaments i desitjos de tots ells. 

L’altre, l’Esperit Sant, seria l’Antoni Bassas, que hem tingut allunyat de nosaltres durant uns anys, i només rebíem algun dels seus alens divins per mitjà de TV3, i sempre referents a desastres i coses negatives sobre EUA. Ara sembla que retorna a casa, i prompte sabrem on fa la competència al "pare" i al "fill". L’estil i les formes són molt similars. Prepotència i alliçonament a l'oient. Altrament, sembla que ara ja s’ha fet empresari de comunicació juntament amb altres vius del ram, que fan com Juan Palomo.

A les nostres emissores, hi ha un grup important de grans presentadors ponderats, i honestos, però que mai no seran tan famosos i populars, precisament per la seva honestedat, i, sobretot, per la falta de divisme i egolatria dels anteriors. És clar que potser, ben mirat, la culpa la tenim els que, coneixent les seves idees i desitjos, els escoltem.