LA MISERIA MORAL D’UNS DEGENERATS.

Com molt bé diu en Piqué, no eren pas de bona part la majoria els que insultaven grollerament  a La Shakira ahir al vespre durant el partit. Però, anem a veure.

Els que ho feien, pocs o molts, amb els seus miserables insults mostraven a les clares el seu nul grau d’intel·ligència, la seva covardia i la seva depravació humana, i que dins el seu cervell, en lloc de mataria gris, només hi emmagatzemant odi, i verí.

Quan jo era un nen, (fa tants anys...) els vells de l’època, m’explicaven  que el R.C.D. Español,  l’avien fundat un grup d’ anti catalanistes  per fer la punyeta als autòctons, i quedar bé amb sa graciosa majestat del moment. Però, ara, que després de tant temps els descendents d’aquells ressentits, només tinguin les agalles per a insultar a la esposa d’un jugador contrari, mostren que no han pas millorat, al contrari, i que una cosa que ha començat per odi, arriba a ser del tot odiosa. Clar, que eixís els va...

QUE US VAIG DIR QUE PASSARIA?

Avui, El Periodista Digital, un diari madrileny d’aquells que tant ens estimen als catalans, el director del qual un tal Rojo, que amb la cara ja paga,  posa com a noticia principal, la foto del dictador Maduro mostrant l’estelada al costat d’aquest nefast personatge el tal Lluis Bartra, el qual i mentre no es demostri el contrari, sembla que s’ha erigit “him self” com a ambaixador d’una possible República Catalana, i com ja vaig intuir, en Rojo, gaudeix dient que l’únic país que reconeix Catalunya, es una dictadura. No el frenarà ningú a aquest ximple? En Bartra vull dir! 

MADURO I LLUIS BARTRA.

Acabo de llegir (i, vist la foto) on el dictador  de Veneçuela mostra una estelada que  diuen li ha obsequiat el tal Bartra. No se qui es Aquest senyor, però o és un infiltrat d’en Raloy i l’Albiol, o no sap on la balla. Jo que conec prou bé Veneçuela un dels països amb més recursos del continent, ja havia vaticinat que l’amic d’en Felipe Gonzalez en Carlos Andres Pérez portava el país a la ruïna com eixís va ser i puc dir que en Chaves la  va acabar d’ensorrar i ara en Maduro la va preparant per a l’enterrament.

Avui, el regim veneçolà, es  mal vist per a gaire bé tothom si exceptuem La gran Nicaragua, o els  no menys grans Ecuador, o Bolívia. La única diferència, es que els tres són paissos sense gaires recursos i  Veneçuela dilapida la seva  riquesa dia a dia.

Llavors, a la  conclusió que hem d’arribar, es que si ens recolza en públic un sàtrapa com Maduro, els catalans (independentistes o no) ho tenim molt, molt, fotut. A cap animal,  li agrada acostar-se a un gos  amb sarna. I si ens recolza en Maduro, en portarem.

                                    ¡HALA MADRID!

Con la lengua de Florentino -perdón, de Cervantes- para qué todo el mundo nos entienda.

  Máxima que acabo de inventar: (y tal vez patente)

“Toda persona que se expone al público y vive del público, tiene la obligación de someterse  y aceptar la opinión pública”

Estas reflexiones van dedicadas a los muchos aficionados de buena fe del Real Madrid, que son manipulados por una parte de directivos i periodistas que se lucran y enriquecen gracias a la buena fe de ellos.

1ª- No es verdad que el equipo del Real Madrid jugara una parte del encuentro con diez jugadores. No. Jugó todo el partido con ocho jugadores, y tres carniceros. Al final, -y cosa rarísima-  uno fue expulsado.

2º- Cuando por la edad estos matarifes queden sin trabajo y debido a su gran habilidad, seguramente aquí en la comarca de Osona encontraran empleo en la gran cantidad de salas de despiece.

3ª- Los tres, son la viva representación de la evolución humana según Darwin. Marcelo, que presume de inteligente, muestra una falta de respeto absoluto hacia su público, y sale desaliñado, i repulsivo mostrando su soberbia.

Casemiro, que sería el eslabón perdido  en la cadena entre los Cromañones y la  evolución humana, no solo por sus facciones, sino por la sonrisa siniestra que muestra después de una agresión deja bien claro que no ha entendido nada de aquello tan sobado  de la fraternidad universal.

Sergio Ramos, debería haber sido el modelo que inspiró al sabio que dijo aquello de: “ Lo que Natura non da, Salamanca non presta”. Con aquella mirada perdida y su sonrisa deshumanizada y cretina deja bien claro tal aseveración.   

4ª- A Neymar, le aplicaron tres partido de sanción por burlarse del árbitro. ¿Cuantos le  aplicaran a Ramos después de su ostentosa burla al salir expulsado? O, por ser un Florentino Boy, lo premiaran?

5ª El rey de la belleza universal, y modelo de modestia, quedó eclipsado por una persona normal pero excelente jugador. Oh. ¿Fuè porqué no puDo viajar al Bernabeu en su et privado? Pobre millonario…

6º- Sin el de Costa Rica, el Bernabeu habría sido  La Costa de la Muerte

TRISTES COMPARACIONS.

L’altre dia al cap tard, com tantes altres persones, varem anar a la Biblioteca Municipal a la presentació del llibre de la vigatana Maria Dolors Farrés, El Càstig, la qual va conduir l’ historiador Pasqual Bernat amb molta  naturalitat i erudició. Allí, ens varem poder assabentar de moltes coses i les més importats, -que ho eren- no tenien pas a veure amb el  gran esforç de recerca, estudi i meditació emprat per a la autora, sinó la misèria moral d’un país, que condemna a una persona tan sàvia i dedicada,  a veure’s obligada a buscar  inútilment  una editorial que li publiqués el llibre, cosa que no va aconseguir, i que si una obra de qualitat tan extraordinària a arribat a  veure la llum, ha estat gràcies a uns mecenes, persones alienes a la edició que han volgut ajudar-la, cosa que la autora va confirmar.

Aquest meu comentari, ve a compte perquè avui a la “Nostra” ha sortit per a milionèsima vegada la figura d’una persona que hom diria protegida per algun Déu especial, la qual sembla que té carta blanca per, a apart de cobrar per als seus inacabables programes de ben escàs interès,  (Això si, xerra com una metralladora)però que dia si dia també, aprofita per a fer publicitat dels seus llibres, que haig de confessar que al principi, n’hi vaig comprar dos, però que moriré de vell, sense conèixer la fi dels mateixos, perquè encara que tota la vida he sigut un voraç lector, capaç de llegir fins la fulla dominical, no he sigut capaç de copsar i pair tanta Verbàlia incoherent. Llavors jo em pregunto: Perquè una persona savia, docta i dedicada com la Maria Dolors ( i altres com ella) pot tenir tantes dificultats per a publicar, i en canvi una colla de “Singuing Mornings” acostumats a llepar culs dels poderosos de “La Nostra” (gaire bé uns i altres sempre els mateixos) puguin endinyar-nos tants i tant immensos bodris de manera tant fàcil per a ells. Es parla molt d’ajudar Catalunya a fer-se gran, però els que ho podrien fer, com que tenen la mamella ben agafada, s’estimen més anar mamant, que ajudar a les persones com la Maria Dolors, que ho mereixen. Ara, davant TV3, i ha un valencià. Tinc molta més fe en Vicent Sanchis, que tregui la majoria d’ endollats  que hi ha hagut fins ara, i que tant diuen estimar el nostre país. Tant en bo, faci net!

MASSA CACA, O MOLTA ME...

Senyor director de el 9 Nou.

Degut a la impossibilitat de tenir cap resposta per part de l’  “Il·lustríssim” (?) Ajuntament se la Ciutat,  quan algunes vegades  he intentat contactar-los per a fer-los alguna reclamació que al meu parer, era justa, li demano ferventment si vol publicar la meva queixa i d’aquesta manera, arriba a les persones adequades que deuen ser les que cobren per a respondre al correu Electronic anomenat “Atenció al públic”, o cosa similar. Intentaré explicar-me.  

Visc a la Ronda F. Camprodon, de la ciutat, que no és precisament un carrer marginal i com que no soc de bon tros  un atleta, tinc de fer vertaderes proeses, per no trepitjar les cagarades de gos, que gaire bé cada dia trobem en el tros que solem caminar. Ja no parlem de pixarades que és el nostre pa de cada dia. Aquesta setmana, durant dos dies seguits i ben bé  al mig de la sortida hem trobat dues formoses cagarades, que serien l’enveja dels que a la gran Via de Barcelona, pels voltants de Nadal, en fabriquen de pa de figa,per a les “Firetes”.

La meva humil petició, seria la següent: No podrien els “Caps pensants” de la Casa de la Vila, destinar un petit nombre d’aquestes furetes i furots  de la armilla groga que amb tanta eficàcia  i dedicació empaiten despietadament als pobres conductors que no tenen més remei que estacionar com poden els seus cotxes, a empaitar els amos dels gossos que amb tant poc civisme actuen i planten cara als vianants que els recriminem? Estic convençut, que entre  els funcionaris de Vic –tots mol bons, eh!-  l’equip de furots, i furetes recaptadors i recaptadores,  excel·leixen en la seva sacrosanta missió que porten a terme plogui o llampegui i amb cara impàvida. No seria bo que una petita part de gent tant singular es dediqués a empaitar als que no compleixen, encara que tal vegada no recaptarien tant? No demano pas, que recullin la producció diària, sinó que la evitin.                                        Gràcies senyor director.

FELICITATS, VICENT SANCHIS!

Haig de reconèixer que des del primer dia, el concurs “Tot ho Res” de la Nostra, em va caure de pena i tractaré d’exposar-ne les raons.

Primer que tot, per la presentadora lleidatana, amanerada tota ella, que amb aquella veu de cornetí, amb una dicció totalment fora del normal de la gent del país, on la paraula Moll, Moll, Moll, i altres rares semblants, ocupaven la meitat del temps i amb fanfarroneria fatxenda, (Xuleria en diuen a la Meseta) es presentava ella com si realment tingués algun interès. Era tant poca la confiança en si mateixa, o tanta la supèrbia, que dia darrere dia, a part de sortir el seu nom amb lletres molt grosses,  ens repetia ella de viva veu, que es  la Ares Teixidó, com si aquest detall, fora el més important del programa. Per cert, ningú ignora que el nom Ares, a part d’un santuari o similar de l’alt
Pirineu, és el nom grec del deu de la guerra(?). Lletja, no ho és pas i segurament es la més maca de casa seva, però cap cosa de l’altra món i tal com acostuma a sortir “emperifollada”,  dona la sensació que el programa es ella i res més.

Tampoc el programa en sí,  es cap cosa de l’altra món. Un programa que no doni les mateixes oportunitats al tots els concursants, o es fet amb mala fe, o mostra una ignorància supina per part dels creadors del mateix. Llavors tenim que no es una qüestió de saviesa o coneixement, sinó de tenir sort en  la pregunta que no es igual per a tothom.  

Ànim senyor Sanchís! Amb la quantitat d ’endollats sobre tot periodistes que cobren quantitats desproporcinades, que hi ha dins la corporació, hi tindrà molta, molta feina, suposant que s’ en surti cosa que desitjo de tot cor.

PEDRO VARELA.

Confesso honestament que no conec a aquest senyor i en tot cas, sols pel que   vaig llegint als diferents mitjans de premsa. El que es curiós, es que a aquest senyor, li deu passar una mica com a amí, deu ser un esser  ingenu i creient.  Quan els endollats –de dreta i esquerra-  de tota la vida es van haver d’adaptar i canviar els seus mètodes per poder seguir vivint de la “rifeta” sense fotre brot, es van inventar una frase que aquí a Espanya semblava una mica ignorada i que pomposament,  s’anomenava “Llibertat d’Expressió” .

Per una persona tant poc il·lustrada i poc savia com jo, aquesta frase, em va fer creure que volia dir que  sense ofendre a ningú, una persona podia dir el que sincerament cregués, i que els que no pensessin com ell, encara que no els agradés, li respectarien la idea i d’aquesta manera gaudiríem de general benvolença, i pau.  Dons, no. Quan una persona o grup se sent atacat, amb raó o sense, es tira, o es tiren a sobre de la persona que suposadament, els ha ofès. Posaré dos exemples. Primer, el meu.

Un bon dia,  un suposat home amb barba, presentador de televisió, va dir en públic, que ell i el seu “marit” anaven a triar-se un fill.  Jo, incaut, i innocent de mi, i donat que ell ho havia dit en públic, se’m va acudir opinar fins a quin punt dos homosexuals majors d’edat, tenien dret a escollir un fill, que per a ell seria imposat, i que evidentment, ell, no podria escollir res. Pobre de mi; on em vaig ficar! Als dos dies de ser publicada la meva opinió, el super periodista dels Hostalets, el gran educador de criatures, en el seu diari,  se’m va tirar a sobre amb ferotgia, i de ser desconegut, vaig passar a tenir fama pública d’homòfob, i una munió d’homosexuals als que jo no conec i a qui mai he volgut cap mal, sem van tirar a sobre amb tota classe  de  comentaris, realment ofensius. Fins un valencià al qui no tinc els gust (?) , i al que no crec haver ofès mai se’m va tirar a sobre amb  la seva web i em  va deixar de volta i mitja.

En Pedro Varela, és l’altre cas. Ell, tenia una llibreria on publicava llibres dels dits de caràcter Nazi- Fas cista. Tornem a la llibertat d’expressió. Si els Comunistes, Socialistes, Adventistes, anarquistes vegetarians, marcians i tota classe de rars “istes” tenen dret a publicar les seves “Xorrades”, perquè en Varela no? Obliga a algú a comprar les seves publicacions?   Alguna cosa hi ha que no rutlla. Tots, som molt bons i molt democràtics si no ens molesten a nosaltres. Però: Ai! si ens trepitgen l’ull  de poll! Llavors, oblidem la llibertat d’expressió i per integrés(el d’Hostalets) o errònia convicció, (la majoria) ens llencem a la jugular  del proïsme sense pietat, i amb ganes de fer mal, oblidant tota democràcia. Clar, que eixís ens va. Quina diferència veieu entre un Nazi convençut i un comunista convençu ?

FLORENTINO I ZIDANE.

Altra vegada, tinc de donar la raó a en Florentino i en Zidane. El Relissim Madrit, no és un club quasevol. No és normal. En altres clubs –la majoria- els socis i simpatitzants, no són “senyoritos” són gent normal que sent uns colors, per simpatia, o algun tipus d’afinitat., però les seves directives no utilitzen influències perverses  per a perjudicar els altres clubs en benefici pròpi.

El “Real Madrid, en canvi, A part de les bases normals de seguidors que no pinten res, i quasi des dels seus inicis, ha estat segrestat per persones de gran “Señorio” i nomes cal mirar com molt bé diu en Piqué la classe de senyors que inflen la tribuna  cada partit. Hi eu vist alguna persona normal allà?  Un conegut meu ja desaparegut, diria: Si senyor; com cada dia, merda, caca i porqueria. Ala Madrid!