URGENT, I D’ULTIMA HORA!

Ara, 12’30 del dilluns dia 29 de setembre de 2014, acabo de sentir per les noticies que el gran, i únic ex ministre d’Hisenda  senyor Miquel Boyer, ha passat a millor vida. Que s’ha mort, vaja. Ell, que  junt amb l’altre gran superb en Borrell, em va arruïnar  a mi i a molts altres milers d’exportadors que havíem cregut que el govern d’Espanya tenia paraula, ens va estafar ignominiosament sense cap misericòrdia. Suposo, que com que diuen que Déu és misericordiós, l’haurà perdonat. Si fos per a mi, l’enviaria a l’Infern a cremar com lluquet. Ah!,  Suposo que la família Ruiz Mateos, altra gran víctima,  es gastarà molts diners per a fer-li dir misses.

LA POLITICA, I ELS POLITICS.

Com que em vaga prou, me permès contemplar l’espectacle que han donat al parlament de Catalunya aquesta tarda, els integrants del parlament, durant la compareixença voluntària de Jordi Pujol.

Haig de reconèixer, que la impressió que n’he tret, ha estat ven trista. Pensar que a aquella gent, la hem votat nosaltres,   diu ben poc a favor nostre. Miraré d’explicar-me per ordre d’actuació.  Primer, Ha parlat en Pujol. Que portava el guió molt ben estudiat, i que només ha dit el que volia,  sense passar-se ni una mica.  Encara que es veu vell i tronat, és encara més viu, (puta, diria jo)  que els seus contraris. Després, i aquí comença el meu desencant, ha parlat els caps de brot de cada partit, essent la primera,  la Gemma Calvet De Esquerra Republicana, en lloc de l’Oriol Jonqueres. Crec que ha estat  la més encertada, i la que ha dit menys disbarats. Bé per ella. Després, ha parlat l’Iceta, i haig de reconèixer que m’ha agradat més del que em pensava,  ja que fins ara, sempre he tingut una pobre impressió de tots els seus actes. Avui, ha estat un xic més a la altura, però segueixo pensant d’ell, que Déu ens guardi que algun dia tingués poder real. La que ha tingut una actuació lletja i repulsiva com correspon a la seva figura i a la seva maldat, ha estat la Camacho, que com allò que diuen els de la meseta, ha estat “un engendro de Satanàs” . És veritat que és molt lletja, però en veure-la del tot desenfrenada, donava la impressió que de un moment  a l’altre, saltaria al coll den Pujol, o si no hi arribava, del que tingues més proper. Anava a dir pobra dona, però penso que és millor dir pobres dels catalans amb una plaga com aquesta. L’Herrera, ha fet el seu paper, i  en Fernandez, com a bon anti-sistema, ha atacat a destre i sinistre i a desgrat que tenia força raó, amb el sistema polític actual, és mes foc d’encenalls, que rés. Per últim, el nadó etern, el conillet de la política,  ha dit les dropolades de sempre, mostrant que l’unic que li interessa de la política, és la seva promoció i enaltiment.

nanrsuri.blogspot.com .es

PARAULA DE REI.

Pel que diuen les cròniques, sembla que ahir, el nostre il·lustríssim, sapientíssim, i per sobre de tot, estimadíssima majestat, el nostre rei Felip VI, que Déu guardi molts anys, en un discurs que va fer a las Nacions Unides allà als USA, va dir sense tornar-se vermell, que España, era una nació de tradició mil·lenària.

Fins aquí, tot bé. El problema cara a nosaltres si algú ho desconeixia realment, li comença a Sa Majestat, quan a les poques hores, el nostre company de Facebook, i gran jugador de Pitx&put el senyor Miquel Lladó, li plantifica un mapa de la Península Ibèrica a tot color, i precisament de l’any mil, on es veu ben clar, que el 60 % aproximat de la península, estava ocupat pel califat de Córdoba, i la resta, estava repartit entre el comtat de Barcelona,  el de Ribagorça, el regne de Navarra, i el regne de Castilla i Leon. Haurien de passar centenars d’anys, -gaire bé set cents- amb la total expulsió del Califat, fins que el teu antecessor Borbó, Felip V, bombardegés Barcelona, i a la força unifiqués la península que mai fins llavors, havia estat una sola nació. I encara, menys els tros que els portuguesos van saber defensar. En resum, hauríem de dir que el que ha existit de  més de mil anys, és la península que el romans van anomenar Ibèria, però Espanya com a nació i com hem vist encara per la força, no va existir fins fa poc més de tres cents anys.

En fí Felipet; ho estudies una mica més, o si per allò de “Lo que Natura non da, Salamanca non presta” no ets capaç, canvia  els assessors. Si no ho fas eixís, eximia majestat, faràs moltes vegades el ridícul, excepte és clar que ho facis expressament de mala fe.

narsuri.blogspot.com.es

EL MINISTRE MORENÈS, AMENAÇA.

Repassant els digitals, he vist eixís pel cim, unes declaracions que diuen que ha fet el ministre de la guerra, (no és cap error,no)on diu que per a garantir la constitució, i unitat de la pàtria, per això hi ha l’exèrcit.

Mirant-ho fredament, és veritat que des de fa segles, la única guerra que ha guanyat l’exèrcit de “las Españas” va ser la guerra del 36 al 39 del passat segle, que els agradi o no, era una guerra de germans contra germans,  ja que totes les guerres colonials amb enemics de fora d’España, van ser “honorablement” perdudes. La última la del Rif, creada i orquestrada pel incommensurable rei Alfonso XIII, gloriós antecessor dels nostres insubstituïbles monarques actual i passat, va ser per a salvaguardar les seves propietats mineres, on van perdre la vida o la salut bona part dels joves de casa. El meu pare, obligat defensor de les propietats del rei, allà a Annual, va tornar d’aquella guerra, amb el que en deien “Les febres” i va romandre tres anys malalt. Després la Guerra Civil, on també va tenir la “sort” de participar, el va acabar d’adobar, i ja no parlem de la posrguerra.

Ara doncs, com  que deuen pensar que de tan en tant, s’ha de treure el rovell a les eines, el senyor Morenès, tal vegada  podrà tenir una hemorràgia de satisfacció pensant que passarà  a la història com a nou salvador de la pàtria, si aconsegueix fer una lluita contra en Mas i els mossos d’esquadra. A  favor seu, te que ja pocs pagesos catalans, deuen tenir eines de segar estil dalles o volants com el 1.714 i les modernes màquines segadores i  batedores, poc front podrien fer als tancs del caduc “Imperio”. Vejam;  esperem com acaba...

narsuri.blogspot.com.ea

UN GRAN ERROR DE LA RAHOLA.

I, dic un gran error, no per el que va escriure la Rahola sobre la Chacon, no  sigui encertat i veritat, ja que aquesta periodista, encara que pel meu parer,  un pel excessiva i una mica exagerada, sol tenir molta raó en el que tracta. (llàstima que no treballi en mitjans catalans més honestos i imparcials) El seu error, va ser donar importància a una persona que no en té cap, com tampoc té cap interès si mirem les coses fredament. L’error, va ser donar dret a resposta a aquesta persona fracassada i amargada, que es dona compte, que ni els de la seva corda, els honestos integrants del honestíssim i justíssim PSC, altrament dit PSOE, saben on ficar-la, o que fer de ella. Ara, ella fa una extensíssima resposta (qui li deu haver escrit? Ja que no cec que soleta, sigui capaç) contraatacant, cosa que la fa sentir viva, i important. Clar, que se’m pot dir que la Rahola cobra per cada article que públic, però cara el col·lectiu, no fa cap favor donant veu encara que sigui de rebot a una persona que no té cap interès real.

UN GRAN DILEMA

Avui, aquesta dona miserable i esgarrifosament lletja de nom Rosa Diez, a tornat a atacar Catalunya, amb una mala bava pròpia de ella mateixa, i poques persones més.

Ara, vull expressar el meu dilema: Aquesta dona es tant despietada i dolenta perquè és tant lletja, i es vol venjar del món?, O, és tant lletja degut a la seva maldat?. Haig de reconèixer que soc incapaç de resoldre aquest atzucac. El que si conec, és que les seves idees no són pas massa profundes, donat que ha canviat de partit dues o tres vegades, i com que ningú la aguanta, te de buscar-se quòrum en un altre varal polític. Tampoc conec, si és casada, viuda, soltera, o amb “parella de fet”, o si te fills. Suposant que tingui algun familiar dels que he esmentat, tinc de dir-los que els acompanyo en el sentiment, i els elogio sincerament pel seu mèrit. Aguantar una harpia axis, està a l’abast de molt poques persones.  

Heu de reconèixer, que seria bo de veure que en podria sortir d’un esser aixis, barrejat amb el nen maco despulladet Ribera, que ara diuen que negocien per ajuntr-se. Deuria ser com allò que diuen; ajuntar-se la fam amb les ganes de menjar.

narsuri.blogspot.com.es

AVUI, VA DE FUNCIONANRIS. 1

Una prèvia. Abans de continuar, vull deixar clar, que jo, amb la meva  limitada capacitat, tinc catalogats els funcionaris en dos grups. Els d’ensenyança i  de sanitat, que tant han de lluitar per tirar endavant la seva tasca, i no sempre en condicions normals i els mitjans adequats, i la resta, que són els que dominen i la majoria de vegades paralitzen el país, en benefici de la seva incompetència o maldat, que de tot hi ha. Aquest sistema, es fa palès en tot tipus d’organismes estatals, i municipals, i on uns senyors, -i senyores, ep! Que ara està de moda dir-ho eixís- força ben pagats en relació a la resta dels pobres mortals, fan el possible per amargar la existència al que estan obligats a passar per les seves mans.

Això dit, deixeu-me fer una frase transcendent, crec que extret dels drets fonamentals de la Humanitat, que més o menys, deu dir eixís.

Tota persona, pel sol fet de nàixer, ja és lliure. Jo, hi afegeixo, Ha,ha,ha.

Heu de reconèixer, que si no fos tant trist, n’hi hauria per a fer-se un tip de riure, i aquí, és on entren en joc els funcionaris. Mireu per exemple, de on procedeixen la majoria dels components del govern espanyol, des del president fins a quasi l’últim, que han estat funcionaris, i alguns tot i sent ministres es reserven la plaça, i que ens empresonen i ens prenen les llibertats, la majoria de vegades, amb lleis absurdes i inútils. Amb tantes lleis que sols beneficien als que ens les obliguen a complir.

Aquesta casta, (excepte algunes honroses excepcions, que n’hi ha) com que no coneixen que és el sofriment  de fer front a un negoci o un treball amb responsabilitat, es creuen superiors, i senten un fàstic absolut pels pobres mortals que estan obligats a passar obligadament per les seves mans. Això, durant molts anys, aquí a Catalunya s’ha accentuat ja que els autòctons, teníem la funesta mania de treballar i tractar d’innovar, i tots o la gran majoria de  funcionaris venien dels descendents dels creadors d’imperis de la Meseta, que  es creien ungits per la voluntat Divina.  Jo, encara recordo allò tant utilitzat de: Usted no sabe con quien esta hablando. Aquesta frase tant estesa durant anys era la amenaça típica i absurda dels que se sentien protegits per lleis creades per a aquest fi, en contra de esta mierda de catalanes, com va dir el gran Galinsioga, patge del encara més“Grande”

ALTRA COP EL DÉU

Donava per amortitzat el celestial Cuní, i no en volia parlar més, però per gran dissort, repassant avui el diari, del “Grande”, (encara em queda un més de subscripció) he tornat a veure una plana entera de propaganda, on es veia l’incommensurable, disposat a destrossar al president de la Generalitat.

Els que mirin aquesta entrevista, veuran un home, en Mas,  que farà tot el possible per explicar les seves idees,  en front d’un “Teologal”, en Cuní, que no li preguntarà perquè el president pugui expressar pensaments, sinó que farà tot el possible per demostrar-li que ell, és molt més savi i intel·ligent que l’entrevista’t, i un cop més farà mans i mànigues per empetitir-lo com acostuma a fer a tots els incauts que cauen a les seves mans.

Ja entenc, que els politics, no tenen més remei que posar-se en mans d’aquestes persones. El que no veig tant clar, és com s’han de posar en mans de professionals que en bona part viuen de les subvencions que els atorguen els polítics, com és el cas palès de l’esmenta’t diari i cadena de TV.

De totes meres, li desitjo tota la sort del món, i tinc la convicció, que el president és prou intel·ligent per lluitar davant del Déu.

En fi, com deia aquell, Déu, (el de veritat) hi faci més que nosaltres.

narsuri.blogspot.com .es

MÉS COSES ESTRANYES.

Quan jo torni a nàixer, que segons els budistes serà aviat, posaré com a condició tenir les qualitats físiques, morals i intel·lectuals del gran i excels Cuní.

Dic això, perquè quasi cada dia, el gran diari del “Grande” ens mostra (pagant nosatres) grans fotos de l’eximi, on se’l veu aguantant-se la barbeta, cosa que mostra clar que és tanta la seva sapiència que la columna vertebral per si mateixa no pot aguantar. Quan el miro, l’envejo sincerament, i penso; Que formós!, i quanta saviesa!

Moltes vegades, he estat temptat de parlar de l’Albert Rivera, però és tanta la misèria moral que veig en aquest trist personatge, que a la fi he renunciat a fer-ho.

Un home que no te cap idea brillant pel bé de Catalunya, i que l’únic desig que té és fer-se conèixer per a veure que en pot treure per surar, i viure del conte, a base de titar merda sobre tots els seus rivals, no mereix pas perdre-hi massa temps. A més, ara, cada dia mostra una cara més demacrada i pàl·lida, que fa pensar que els seu organisme li està fallant. Pot ser que la seva maldat el condemni?

Evidentment, i després de confessar-se culpable, no seré jo que defensi a Jordi pujol. El que és realment trist, és que la majoria d’habitants del planeta, que no han robat perquè no han tingut ocasió, ja hagin jutjat i condemnat al reu confés, sense esperar que la “justícia” doni el seu veredicte. Tant vell,que ja soc, i en cara no he arribat a comprendre com les persones, com més ignorants, més  malèvoles són. Pobre planeta, amb aquests “Homo sapiens”. Clar que el tipus de periodistes que ens alliçonen no poden donar cap altre fruit ni gaire diferent ni més  bo.

narsuri.blogspot.com.es

DE EL “GOBIERNO DE ESPAÑA”

Només s’ha de donar una mirada als components del govern de la nació, per poder veure ben clar la capacitat moral i intel·lectual de cada un d’ells.

A davant, hi tenim el registrador de la propietat (que pel que diuen, no ha renunciat mai a la plaça que te concedida per allà a València pel que pogués passar) que com a bon funcionari, s’apunta sempre a proclamar el que és llei, però que és incapaç  de tenir idees per a millorar-les, o canviar-les aquestes lleis injustes, o passades d’època. Com voleu que vagi bé un país amb governants de tant curt recorregut mental?

Després, hi tenim la vivoreta Saez, aquella petitona, que mai mira als ulls, o a la cara a ningú, i que sembla que per pupil·les hi tingui dues taques de betum. (fixeu-vos-hi) No mira amb claredat,  segur perquè te un sentit de culpabilitat tant arrelat, i que sols destil·la rancúnia. En Rajoy, simplement no dona la talla; si ella manés del tot, les coses, empitjorarien encara molt més.

El que és un cas especial, i difícil de descriure, és sens dubte l’incommensurable ministre d’Hisenda Montoro, el qual traduït al Català seria Montbrau, o Montbou. Aquest senyor de cara esquinçada, orelles de sàtir,  nas d’ocell picot i veu de granota, que tant bé dibuixen a El  jueves, com que no té res de babau, ans al contrari deu ser dels més vius de l’equip, aquest senyor, doncs, que l’únic que té en la seva ment, és el poder, i l’odi descarat a la vaca que ell muny sense pietat, (Tots, coneixeu qui és la vaca, no?) és un dels més perillosos de l’equip.

La Cospedal, en  canvi, mostra un alt grau d’incapacitat, i quan parla contra Catalunya que és un dels seus temes preferits a desgrat de la molta feina que Té al seu territori, mostra que té uns temes apresos més o menys de memòria, i els recita ant bé com pot, que no és pas gaire.

Podríem dir de ella, que fa bona la dita de: Qui dia passa, anys empeny.

Seguirem...  narsuri.blogspot.com.es

PENSAMENTS AMB MALA “MILK”

Aquest home excels, enviat per Déu per a la salvació d’Espanya, (perdó, en honor a la veritat, tinc de dir que no va ser Déu, va ser en Franco que ens va imposar al pare de l’esmenta’t prohom) el nostre gloriós Felip VI, a més de treballar incansablement per la salvació, engrandiment, i benestar el país, encara te temps d’anar a donar el condol a les famílies  on es mor el cap de casa. Bé, no se si a totes, però que ho fa, segur. Aquests dies els diaris i altres mitjans de comunicació, l’ensenyen amb profusió, mostrant els seus sentiments  a la filla d’Emilio Botin.  Com que jo soc pràcticament de la mateixa edat del difunt banquer, i és de suposar que no tardaré a “palmar-la”, no tinc cap dubte que en felip m’honorarà amb la seva presència per donar el seu condol als meus familiars. Si eixís ho fa, des de l’alta glòria, -on no dubto que aniré-  li ho agrairé eternament.

                                   =         =         =

Una vegada més,   el meu admirat   “Conde Don Julian” (llegeixis Carod Rovira) ha tornat sortir a la palestra per a criticar les politiques i actuacions de politics i i gent coneguda, que en contra del que pensa aquest eximi, intenten arreglar en xic el nostre desolat panorama. Llarga vida a aquest home únic!

                                   =         =         =

Encara que no ho havia pensat, avui, tinc de tornar a esmentar l’adagi llatí de: Sic transit glòria mundi, ja que les planes dels diaris, van plenes d’unes monumentals esqueles, on Avisen de la mort del president del Corte Inglès. No entenc, quin gust hi pot trobar el difunt en uns elogis totalment inútils.   A més, si tenim en compte, que diuen d’ell, que era molt bona persona i molt treballador. Deu ser que algú o molts, volen quedar bé amb la família. Es de suposar que el nostra excels monarca tant estimat per tots els seus “subdits” no hi faltarà a donar el condol.

narsuri.blogspot.com.es

DE PIROVINAS I CAFIXOS

Aquests últims dies, que dues persones de tant trist però sucós recorregut, s’han fet famoses, i m’estic referint a una tal Victòria Álvarez, i un cert individu nomenat “Jorge” Moragas, (la Camacho, ja ho era de famosa)  m’ha fet recordar els meus temps viscuts a Sud Amèrica, on m’encantava la seva tant peculiar manera  d’anomenar les coses, i que tant bé et feien entendre que volien dir. M’explico.

Aquí a la península, quan es volen referir a una dona que entrega o comercia amb el seu cos, per a traure’n un  profit econòmic, si és d’una manera més o menys refinada en diuen una mujer pública, o màxim una ramera.  (Puta, ja queda molt lleig) Als homes que utilitzen algun tipus de pressió sobre una dona per a que es vengui, en diuen un “Chulo”. A la majoria de llocs del con sud d’Amèrica, a la dona, de forma més o menys refinada, amb aquella gràcia especial que tenen, li diuen “Protituta” oblidant la s, i quan la dona no és del tot pública i que  solen ser les més perilloses, que no va a tant el tirat  sinó que es dedica a traure tot el profit possible d’un sol mascle, ells, en diuen una “Pirovina”d’una manera molt graciosa. Als “Xulos” especialistes d’aquestes tant especials dones, també els tenen designat el nom ben escaient, de “Caficho”. Escoltant els missatges que els mitjans de comunicació publiquen d’aquesta angelical i del tot honesta parella, m’ha fet pensar que eren l’exemple, més clar d’aquest sistema. La Victoria, fornicava amb l’hereu, primer per a traure’n peles,  i desprès ha venut les experiències a un preclar polític, per cert botifler, perquè els nets i justos polítics del partit popular que no han robat mai un duro, poguessin fer justícia contra Catalunya  per mig dels Pujol, a desgrat que no crec que gaires catalans hagin entrat en aquest repartiment familiar.

Pot ser, no hauria pensat en aquest fet, si no fos que el tal “Jorge” és el més semblant al que allà en diuen un Cafixo. Formós, polit, ben vestit, els cabells llargs i abundants. Un cromo, vaja. Tal vegada, li faltaria ser més bru de pell com els d’allà, però queda molt a la altura d’un  gran Cafixo sud americà.Ella, la Victòria, ara tant famosa, i més pública que mai, de bon tros està al nivell de la Mata Hari, És més abans lletja, i es veu molt rebregada, i aquelles ulleres negres que sol lluir, li donen un  aire molt mafiós. Devia anar molt endarrerit l’hereu de la saga per embolicar-se amb ella. No ho creieu?

narsuri.blogspot.com.es

  

PENSAMENTS ESTRANYS

Jo que ja he arribat tard al fenomen de la homosexualitat, el qual no m’atreviria a jutjar ni en favor ni n contra per falta de coneixements, i  sensacions, després de veure la profusió d’imatges de la Alicia Camacho i de la Victòria Alvarez, dels últims dies en tots els mitjans,   no he pogut deixar de pensar que no és estrany que molts homes prefereixin aparellar-se amb un del seu gènere, molt més normal i previsible, que caure en mans d’uns essers tant  recargolats, i d’idees tant extremes, i a sobre d’això, tant  lletges.

                                   =       =       =

Escoltant les últimes i  tan profuses declaracions del gran conseller Espadaler, i com no, les ja habituals del seu cap de files Duran, reconec la meva incapacitat de copsar si aquests personatges públics pensen realment el que diuen, o si com en les novel·les policíaques, són un “talp” en aquest cas pagat pel partits dels justiciers espanyols, o sigui el PP d’en Rajoy, la vivoreta Saez, o la Cospedal que sembla que parli sense anima i tants d’altres del mateix calibri. No sempre ni de bon tros, estic d’acord amb en Junqueres, però crec que fa molt bé el seu paper d’exagerar les seves declaracions, ja que eixís fa més centrades i plausibles les d’en Mas, que són les que realment tenen valor. Fa  molt temps que ho dic. Ai, Convergència si no et desfàs d’aquesta Unió!

                             =       =         =

Altre floronco i no petit que té Catalunya, és quest noi que últimament es va assecant  i posant ulleres (jo, penso que es torna tísic, de tan fer mal) de cognom Rivera. Ell, que té un discurs molt limitat, però ple t’insidies i mentides encobertes, fa veure sempre que treballa en favor dels desvalguts, i eixís,  ha aconseguit un cert públic d’envejosos, i descontents que li fan la gara, gara.  No aconseguirà mai gran  cosa, però posa molts contents als imperialistes del PP. Aquest noi i la Camacho tal vegada formarien la parella perfecta.

SIC TRANSIT GLORIA MUNDI

Fullejant els diaris d’avui, m’ha fet gracia veure les monumentals esqueles que en avisaven de la mort del senyor Emilio Botin, i etc.etc.

Això, m’ha fet pensar la frase llatina  amb la que encapçalo l’escrit, que ve a dir  que les glories i vanaglories del món, duren molt poc, com poc dura la vida humana.

Recordant una vella anècdota que tantes vegades m’havia explicat el meu pare amb sornegueria, d’un vell terratinent de Sant Boi, molt ric, al que ja a punt de morir-se i mentre el confessava, el rector del poble li oferia si volia comprar un tros de Cel, pagant és clar amb diners terrenals, m’ha fet pensar que no sé si amb tant poder i tants milions, ell, el senyor Botin, ho tenia previst, i ja hauria comprat també un tros de cel o aneu a saber si un latifundi dintre el mateix. El que és segur, que ell, d’uns quants mesos més de edat que jo,  S’ha mort cobert de gloria i de milions, però ja és difunt. Jo pobre pelat i insignificant, encara aguanto. No sé, ni vull conèixer el meu futur, però; de que li ha servit tant diner i tanta glòria si no ha estat per sentir-se superior a la resta dels mortals? Ha aprofitat el seu poder per a fer el bé ue podia? Ara, ja es a l’altre Barri, i no podem conèixer si la seva ànima, gaudeix de mes prebendes i facilitats que la resta dels altres  mortals.

També m’ha fet pensar, que si va pagar més de dos cents mil euros de multa, per evasió de divises, quina  devia ser la quantitat estafada? Haurem d’esperar que passa amb Jordi Pujol, per entendre perquè a un, l’estat se li ha tirat a sobre i fins un miserable com en Montoro, l’han tractat de lladre i a l’altre no li van dir res,  ni ningú el va insultar, i amb el d’aquí,  tothom s’hi ha vist amb cor. Clar que un era català, i d’una temporada en sa, separatista, i a més, anys  endarrere havia tingut la barra de voler crear un banc català, cosa totalment impensable per l’imperi del qual Botin era capdavanter. Descansi en pau.

narsuri.blogspot.com.es 

L’ISLAMISME

                                                           II

Abans de seguir amb d’islamisme, vull fer esment al seu fundador.

MAHOMA

L’any 2006, i com a conseqüència d’unes molt interessants converses que manteníem el meu bon amic, Jaume Castañé (QED) i jo, sobre coses de creences i religió, donat que ell ja en la seva vellesa havia estudiat un curset de Teologia,del qual va sortir una mica capficat,  se’m va ocórrer escriure un llibret  al que vaig posar el nom de TAL COM HO VEIG per donar-li a ell, en el qual vaig voler rebatre algunes de les seves conviccions. En aquest llibret, que mentre visqui  no veurà la llum (se’n van imprimir 25 còpies la majoria de les quals encara guardo) ja que pot ser la meva soferta esposa es decidiria a divorciar-se, deixava ben clares les meves idees sobre les religions, i és clar no hi podia faltar l’ Islamisme.  Per aquest motiu, al final del llibre feia uns petits aclariments de com creia jo cada personatge, (entre ells, Lao Tsè, Jesuscrist, Comfuci, Mahoma etc.) a continuació, transcric el que vaig escriure en aquell llibre sobre  Mahoma.

MAHOMA, o com va començar un problema a nivell mundial.

La majoria d’àrabs que s’havien instal·lat a la península que els ha donat nom, ja molt abans  de la nostra era, tenien una vida nòmada dedicada a cria de camells, i cabres, dels que treien les seves principals fonts d’alimentació,  i sols els molt poderosos, vivien de forma més sedentària.

Com gaire  bé fins als nostres dies han fet els beduins, la caravana era el sistema que lligava d’alguna manera les tribus entre elles, i amb les que el comerç cercava una espècie de fraternitat, o al menys d’unió bàsica.

Mahoma, va néixer a la Meca a prop l’any 570 després de Crist, fill d’un d’aquests grans mercaders de    la tribu dels Coraixites.

En la seva joventut, va acompanyar molt de temps, al seu oncle Abui-Talib, el qual tenia una caravana que feia la ruta de Síria, on va prendre contacte amb els nestorians, que eren un cima dels cristians primitius, i també va copsar l’empremta de la religió jueva.

Sembla que en veure Mahoma tanta organització, li feu pensar que el poble àrab, estava en desavantatge ja que no tenia una religió definida, donat que els àrabs, fins aquelles dades, únicament, adoraven alguns tòtems a nivell familiar, i la pedra negra de la Kaaba, sense cap norma concreta semblant a la que ell veia en els jueus i cristians. Com que ell entengué que la base principal de les dites religions era en el fons la salvació eterna, cosa que excitava l’egoisme humà, va pensar que per aquesta mancança, en no tenir la salvació final, els àrabs o passarien a la eternitat,  i això va fer que de mica en mica, anés decidint que era la persona elegida per Déu per portar les basses de la salvació al poble Àrab.

Encara que analfabet com la majoria d’habitants de l’època, en no tenir necessitats econòmiques, es va dedicar durant molt temps a escoltar,  estudiar els mètodes de jueus i cristians,per crear la teoria de ser la persona escollida .

Al principi, Mhoma, no dubtava que ell, volia imposar la mateixa religió de jueus i cristians. Per això, explicava que en una visió tinguda al temple de Jerusalem, havia vist a Abraham, Moisès, i Jesús, que l’encoratjaven en la seva predicació.

En ser refusat i escarnit pels seguidors de Jesús ja establerts, als que sembla que no els agradava com tampoc als jueus, va ser quan va crear una nova teoria en la que explicava que era Abraham qui havia fundat el santuari de la Kaaba, i a partir d’aquell moment va proclamar l’antisemitisme  i anticristianisme més ferotge, amb la creació de la Jiyyad, o guerra santa contra l’infidel.

Per confirmar que era la persona elegida, digué que s’havia fet realitat el seu destí amb la aparició de l’arcàngel sant Gabriel, el que li ensenya la existència d’un únic déu, omnipotent calcat del déu de jueus i cristians al que ell, donà el nom d’Al·là, que com els dos anteriors, exigeix total submissió i obediència als seus fidels, i que qui imposava es preceptes i lleis, era naturalment, ell, que per això, era l’escolli’t

No li fou fàcil imposar aquelles noves teories, ja que els poderosos per por dels  canvis als seus sistemes ja establerts, i els humils per ignorància de les seves idees, es reien dell, i l’atacaven. No obstant, després de desiguals lluites, va acabar per imposar-se, i amb els seus partidaris, conquerí la Mecca, que va ser a partir d’aquella època, la ciutat santa de l’Islam.

En ser pràcticament analfabet, Mahoma, sempre feu totes les seves ensenyances de viva veu, i no se sap si va deixar res escrit. Com en el cristianisme, anys després, per deixebles seus (El principal, Abu Baker) fou quan es va escriure i unificar l’Alcorà. Se suposa que tal com el van interpretar els que el van escriure, ja que Mahoma, ja no hi era.

A part de la seva vida diguem-ne religiosa, i de guerrer, Mahoma fou un home d’una gran profusió sexual, ja que deixant de costat les moltes concubines, conegudes, va tenir al menys set esposes, una d’elles per cert, jueva, i per tant, infidel segons la doctrina crea

SOBRE L’ISLAM I EL TARANNÀ ÀRAB

                                                 I

Pels meus 35 anys de rodar per els cinc continents, i per haver tractat abastament tot tipus de races i religions en assumptes de comerç, que és com més s’aprèn a conèixer les persones, crec que tinc un lleuger dret a opinar sobre la qüestió de l’Islam quant a el nostre país correspon, en comparació a les meves vivències i experiències.

Per no fer-ho molt llarg, només posaré tres exemples.

1er. Quan viatjava a Aràbia Saudita, podia anar a Jedda, Riad, Dahran i Damam, quatre de les cinc ciutats més importants del pais, a visitar clients sense cap problema. Però, mai, mai, vaig ser autoritzat  t a visitar la Meca- Medina, que és la ciutat santa de l’Islam. El motiu? Doncs que jo era un infidel, i no podia contaminar amb la meva petjada un lloc tant sagrat. Així, m’ho deien.

2on. La primera vegada d’anar l’any 76 a l’emirat de Dubai, ara tant de moda i totalment desconegut i primitiu  en aquell temps, al costat del petit i vell hotel on m’allotjava, hi havia una mesquita de la qual sentia amb gran claredat els precs dels Muhecins, cridant els fidels a la oració des de les tres de la matinada. Els segon dia en alçar-me del llit vaig pensar que seria interessant entrar a visitar-la per conèixer una mica més la cosa.

Quan després d’esmorzar em vaig decidir a entrar, encara no havia fet dos passos dintre, que vaig veure un home que cridava fortament des del fons del temple senyalant-me a mi, (vaig entendre, que era el clergue)  i sense dir-me res, els quatre o cinc fidels que tenia més a prop meu, em van agafar a pes, i amb una rebel·lada em van llençar de quatre grapes al mig carrer,  i un d’ells, amb un cert anglès, em va renyar, i em va dir que els no islamistes, tenien prohibit entrar-hi. Per a ells, era fàcil distingir, ja que jo anava vestit diguem que de europeu.

3er. Tants anys d’anar a l’Orient mitjà, mai vaig poder visitar Israel, ja que si hagués tingut timbrat el passaport amb segell israelià, mai més hauria pogut entrar als països àrabs, que era on feia negoci.

                                                                       Seguirà

BENVOLGUT EX HONORABLE  2

Ara, senyor Pujol, voldria parlar del que jo crec de tot plegat, del que crec dels vostres detractors tant abundants, i dels motius que penso que us han portat a aquesta situació. Anem als detractors.

Desprès de tants dies de critica ferotge, hem  pogut veure quan proporcional a la inversa, és la qualitat moral i intel·lectual dels que us critiquen. A nivell dels politics casolans, i com ja he deixat entreveure, els dos pitjors, són com no? La morruda de la cara untada, Alicia, i en Rivera, -per cert ara amb cara de tísic - dos roba peres als que els segueixen únicament quatre fracassats,  i ressentits. Després,  vindrien tota aquesta caterva de fracassats del   PSC, que com que s’han ensorrat rotundament, ara, gaudeixen aferrissant-se sobre la vostra confessió. Tot seguit, tenim Aquesta meravella que en poc temps ha sortit del no res, anomenada Ada Colau, que durant uns dies, la gent va creure que era una persona justa en anar contra els lladronicis bancaris, però que ara ha ensenyat el llautó creant ja un partit pe a poder com tants,viure de la rifeta. Com deuen gaudir els banquers en veure en que   s’ha convertit la seva justiciera. Molt més mesurats, han estat altres partits autòctons com Esquerra, Iniciativa o les CUP que eren els menys obligats.

A nivell de premsa, escrita o parlada -i això us hauria de fer pensar- els que més us ataquen són els que heu  finançat durant anys, i que es creuen posseïdors, de tota la saviesa i veritat absoluta, amb figures al davant totalment úniques en la historia.

A nivell nacional, i com era d’esperar, tots se us han tirat a sobre com llops, de dretes i esquerres, donat  que vos per a ells, sempre heu estat com una pedreta dins la sabata. Ara que vos us haveu inculpat, ha arribat la seva hora. Axis, són els miserables

Ara deixeu-me dir que crec que us heu precipitat, i si en lloc vostre hagués estat el cas dels del PP, o PSOE, com a bons “Hidalgos castellanos” haurien fet allò tant de la meseta de “Sostenella i no enmendalla” Sols cal veure els merders immensos de tants Gurtels, Eros andalusos, i molts etc, i no passa ben res. Han dimitit ells?

Com que no em queda espai, deixeu-me que us digui que per primer cop a la vida, estic d’acord amb en Felipe G. Que diu que vos no heu delinquit  sinó que ho heu fet per tapar les grans barrabassades dels vostres familiars, i tal vegada – crec- sota pressió de la cònjuge. Recordeu allò tant francès “Cherchez la femme” És trist, però penso que un home que vulgui lluitar per un país,  no hauria de tenir família de cap tipus ja que sempre són un llas. Sort, Jordi. Crec que us la mereixeu.

narsuri.blogspot.com.es

BENVOLGUT EX PRESIDENT, EX HONORABLE I EX ETC. ETC. 1

Davant l’allau de critiques i comentaris de tot tipus i de tota condició que ha originat la vostra confessió d’haver-vos apropiat de diners públics, (Les veus “sàvies i autoritzades”  parles des de tres milions, fins a tres mil milions, que com es veu ésuna petita diferència) i un cop sortit del desconcert inicial, deixeu-me que us doni la meva opinió que no crec que sigui pitjor ni més esbiaixada que la majoria que hem sentit aquests dies. Com que l’eslògan del meu blog, és ; Contra tot”,  no aniré a favor vostre, ja que fins que la “Justícia” ha,ha, no es pronuncií, no em veig capacitat per opinar ni en sentit ni un altre, però si, que aniré en contra de tants i tants miserables que quan estàveu en el poder encara que us odiaven o envejaven, us feien “La rosca” i que ara, us deixen de volta i mitja. Dissortadament, la ignomínia humana és una cosa tant vella com la mateixa humanitat.

A nivell de l’estat espanyol, ja era d’esperar, que tant polítics com periodistes (les dues plagues creades per Déu per a confondre i pervertir el món, i que em perdonin els pocs honestos de una i altra professió que segur en algun lloc existeixen, però que difícilment triomfen) es bolcarien en contra vostra per a fer-vos e tot el mal possible. El que és més llastimós és que persones de casa,  de tant baixa condició humana com la del morro operat i tort, la Camacho, o el nen meravella Rivera, que va nàixer  políticament nu, per a mostrar al món la seva vellesa corporal, ja que la intel·lectual i espiritual, fins ara està per a veure, siguin capaços de dit tantes barbaritats, sense tornar-se vermells. Seria llarg de esmentar, però els mediocres de tot pelatge i i de tots els patits, que mai han sobresortit, ara intentaran fer-se escoltar per assolir la fama, a base de tirar sobre vostre, tota la porqueria als seu abast. Això, si parlem dels encara joves. Quan als de la nostra edat que ara us destrueixen, n’havíeu la sentit algun que us defenses quan vareu ser  a la presó en la època d’en Franco per defensar Catalunya? Quan oportunistes som les persones! I que poc costa fer mal, (o procurar fer-ne sense aconseguir-ho). Clar que eixís anem.

Sigueu més o menys culpable, tots els fatxes d’Espanya emmerdats fins la gola amb tants “Gurtels” Barcenas, i altres (no oblidem els que  governen l’estat, cent per cent fatxes declarats, o als del justicier partit PSOE també amb l’aigua al coll quan a merders),  us hauran d’estar eternament agraïts, ja que els mitjans d’opinió especialitzats en fer mal sense proves, ara han deixat tranquil a tothom i s’han acarnissat amb vos que a més de decalar-vos culpable,  sou una cosa tant mal vista com és un català front als “Conqueridors descendents dels creadors de grans imperis” Seguiré.

ELS DÉUS DEL GRUP DEL “GRANDE”

És trist estar subscrit a un  diari, si el contingut del mateix no t’agrada. Això ve a compte perquè quan volia deixar-lo,  gent que m’estima, em van obsequiar amb un any més de subscripció, i em fa una certa repulsió, conèixer que és un diari en gran part subvencionat pel govern català, el qual vol dir que la dita  subvenció la paguem entre tots, en detriment d’altres mitjans que no tenen tantes possibilitats. Dic això, ja que aquestes vacances, l’esmenta’t diari i suposo per falta de noticies o imaginació, s’ha convertit en una espècie de competència directa de les revistes Hola, i Lectures, amb gran quantitat de noticies d’aquelles que en diuen de “salsa rosa”, i com no, als escrits totalment prescindibles de l’excels Basté, que degut a la seva diarrea mental ens ha obsequiat amb la descripció de les seves aventures de vacances.

Però el més greu i això volia ressaltar, és que el diari omple cada dia planes i planes  enteres de publicitat mostrant la formosor dels seus grans “artistes” déus de les radio i televisió també del “Grande de España”. Si com dic, i crec, el diari està subvencionat pel govern; és just fer-se tal auto bombo en front d’altres mitjans que no gaudeixen de tantes felicitats? No ho sé; vosaltres que penseu?

narsuri.blogspot.com.es