ALS POLITICS INQUISIDORS CATALANS

Quan anys endarrere, el sens par polític espanyol senyor Aznar va regalar al president de telefònica, un tal Villalonga, 500 milions de pessetes, per a retirar-lo, em va semblar una monstruositat.  Avui, llegeixo en un digital, que l’actual president, Cèsar Alierta, cobra cada dia uns quinze mil euros de sou, que si no ho entenc malament, casa que podria ser ja que soc molt vell, i tronat.  Resultaria que aquest obrer, (o no ho és d’obrer?, jo crec que si ja  que cobra sou. I, llavors diuen que els obrers, ho passen malament! Clar, que pobre de mí no se si la majoria d’obrers, cobren tant com aquest Alierta)  es fica a la butxaca, ni  més ni menys de 14.000.000 d’euros l’any, que no està pas malament. Sense anar tant lluny, i amb un altre nivell, el nostre petit redemptor al “Congreso” L’ínclit i únic Senyor Duran, cobra 8. 000 euros al més, iue cen un hotel de luxe, i despeses  a part, i eixís, un exèrcit sens fi de politics, i funcionaris en tot l’estat, i no hem sentit pas  que cap dels nostres excelsos politics domèstics vulguin formar cap tribunal inquisidor per a esclarit afers tant greus.  I, ara anem als fets.

El gran i just senyor Amorós de ERC, o aquell altre d’Iniciativa una espècie de “Don Tancredo” de qui no  recordo el nom,  Que són els únics que vaig sentir durant la crema de bruixes del senyor Pujol, parlaven, no, que l’expresident hagués furtat o robat a l’erari públic, sinó que  havia defraudat en no  pagar els impostos d’una deixa, cosa que  crec diferent. Com gaudien executant aquella dita tant vella de: De l’arbre caigut, tot hom en fa llenya! El que els voldria recordar a ells i molts altres justiciers tant abundants a casa nostra, que gràcies  a en Pujol i els que li feren costat, però sobre tot a ell, avui es parla  català a casa nostra. Sense ells, els de “La Madre Pàtria”, pot ser encara ens farien canta el Cara al sol, i només quatre vells tronats, recordaríem la parla de Verdaguer. Que l’ ex president, va ser empresonar pel seu anhel catalanista. Que des del començament de la transició, amb o sense Banca Catalana, han intentat empastifar-lo sense massa èxit. I  per acabar, que encara a avui, la justícia no s’ha pronunciat. Llavors, i des del meu punt de vista de vell ignorant, (com m’agradaria poder haver estat tant savi i just com la majoria dels politics catalans!) tinc de dir que prefereixo una persona que defensi la meva terra i les meves causes, encara que no sigui un sant, o, inclos, una mica murri, a una colla d’homes tant justos i nobles com aquests aprofitats, que amb tal de no fotre brot, s’asseuen al parlament, esperant el fi  de mes, per parar la ma, i com deia el meu amic el “Barraquer” de La Gleva; Els Carlins, que els mati Déu, sinó, perquè els hi posava.

Seria bo, una altre dia parlar dels fills del senyor Pujol. Però, crec sincerament que és una altra història. Abans, se solia dir: Dels pecats dels pares, els fills en van geperuts. En aquest cas, els nostres polítics volen invertir la dita. Però; Quina repassada els va fotre a tots l’hereu, he? Vergonya, polítics Vergonya!

ELS NOSTRES HEROIS POLITICS

Després de sentir durant hores la quantitat de obvietats, gamarussades, borriqueries, i sense sentits, d’una colla de gent miserable, (i els hem votat nosaltres, collons!) que com que no saben fer cap feina o ofici, miren de ficar-se en aquestes agrupacions de gent mesquina, que un vell amic meu de La Gleva, amb molta ironia en deia de “Putes, i lladres”, o sigui el que legalment, són  Partits polítics,  podria dir que m’he passat bona part de la  nit, meditant sobre el que vaig sentir.

No em ficaré a defensar els Pujol, ja que no em  deuen ni els hi dec pas res, però  en lloc de deixar-ho a les mans dels jutges, i fer allò de “qui dia passa anys empeny” , i anar construint país, ells, els pares de la pàtria, Ha,Ha, han volgut fer un acte que els donés una mica de notorietat,  i tal vegada en tota una legislatura, aquesta intervenció de cinc minuts, els haurà resolt el problema de passar cada mes per caixa, i poder anar vivint de la rifeta. Que això ho facin els de la Cup, Iniciativa o Ciutadans, es pot entendre, ja que poc tenen per dir, i menys per demostrar. Però, que un senyor com el senyor Amorós, lloc tinent del gran Oriol, faci un paper tant trist, quan són els  que diuen que volen fer de Catalunya una Nació, em deixa d’una peça. Us imagineu, com deuen riure PP, i PSOE que són els grans beneficiats d’aquesta baralla de barri baix, que a tantes persones haurà fer canviar la idea de vot? En  certs moments, jo, i altres que conec, havíem pensat que aquest d’esquerra, portaven com un cer alè d’aire fresc, com si de veritat anessin de bona fe. Actualment, ja els ha anat caient la careta, i mostren ser exactament, un partit més, amb totes les misèries dels polítics. Jo, dic que aquesta nit, quasi no he dormit. De el que estic quasi segur, es que el gran Rajoy, en Sanchez o l’Iglesias  que tant estimen Catalunya no deuen haver dormit gens. Mai, haurien pogut somniar, que els  pares de la pàtria Catalana, els posessin tant “A huevo” el poder criticar les institucions i els polítics catalans.

Només, una consideració: No sé, quans milions deuen haver furtat o robat els Pujol, ja es veurà. El que sé, segur, que jo i la majoria de ciutadans de Catalunya cada mes, dels rebuts de l’aigua, el gas, i la llum, paguem aproximadament un quaranta per cent pel consum, i tota la resta, va destinat o bé a beneficis de les companyies, o encara pitjor a impostos perquè aquests grans llumeneres cobrin sense fer fres útil per a la societat que diuen representar. Heu vist que convoquessin alguna comissió o demanessin compte de com es distribueixen aquest mils de milions? Pobres de nosaltres! Clar, que d’això, en diuen democràcia...

Per últim i en pla festiu, No us ha recordat  una mica aquesta compareixença com aquelles placetes de poble on i fiquen uns braus la majoria  vells i ja sense cornamenta, per a gaudiment de la gent intel·ligent i sensible? (?) Els dos braus que van sortir primer, -bé un brau i  una vaca vella- ja sense banyes ni esma, i que just s’aguantaven els pets, no van quedar gaire gloriosos, però el brauet que va sortir després, se’ls va torejar i “cornejar” a tots.

RAMON ESPADALER

Ja he dit mil vegades el poc apreci que sento per UDC, agrupació que considero un  vertader llast per l’actual govern català i per les aspiracions nacionalistes dels Catalans. També he dit mil vegades, que si un dia els de CDC es decideixen a separar-se  d’aquest llast, els vots que perdran amb aquesta separació, els recuperaran amb escreix, amb la gent que per aquesta estranya unió no  els vota, i que els votaria si anessin sols. Però avui, la meva idea, és una  altra. Avui, vull parlar del senyor   Ramon Espadaler.

La meva humil i poc docta opinió, (però és la meva, que hi voleu fer?) és que aquest senyor deu tenir una ma divina o al menys molt misteriosa, que el va endollar en el lloc que ocupa dins el seu partit. No em puc imaginar que a UCD, no hi hagin persones més preparades, i que sàpiguen explicar millor les coses, o les facin més fàcilment entenedores per a les persones que no estem tocades de la divinitat com ho està els senyor Espadaler. La cosa que més em crida la atenció d’aquest senyor, és que crec fermament, que a part de no saber-se explicar massa bé, té un vocabulari molt curt, però, i aquí és on volia anar a parar, té unes trenta o quaranta  paraules  molt boniques apreses de memòria, i parli on parli i parli del que parli, ell, les va intercalant de manera metòdica  dintre les converses, i encara que ningú entengui gran cosa, ell, es queda més satisfer que un pèsol, pensant que ens deixa a tots convençuts.. Altrament, les seves aparicions públiques, són tan constants, i prolífiques, que encara  fan més palesa la seva mancança oral, i aneu a saber si cognitiva. Per això, moltes vegades, en sentir-lo penso no hi ha ningú amb més capacitat per  a ser portantveu?

Es de suposar, que un partit de tan ta solera, te de tenir dintre els seus afiliats persones molt més capacitades, però deu ser allò de qui mana, mana, i els demés a callar. Que pensaria en Carrasco i formiguera? O, inclòs em pregunto que deu pensar en Jacint Codina sens dubte un dels més honestos batlles de la nostra ciutat?

Per acabar-ho d’adobar, el president del parit, en  Duran i Lleida, sens dubte mólt més eixerit, viu tant ricament, (i  mai més ben dit) fa no sé quants anys en un  hotel de luxe allà  a la capital de les Espanyes, (pagant el poble, és clar) i a part de dir que si o que no i tot el contrari  a qualssevol tema, va putejant l’auditori, i ja li va bé que  el senyor Espadaler manegui les cireres aquí a “províncies”.

Narsuri.blogspot.com.es

AMOR DE GERMÀ (en aquest Cas pelític) AMOR DE CA.

Sentint les declaracions del cunyat den Jordi Pujol, el senyor Francesc Cabana, m’ha vingut aquest refrany a la memòria, i m’ha fet pensar, que reialment, l’enveja i el ressentiment, entre familiars, és una cosa molt comú. Aquest senyor, podia excusar-se dient que desconeixia de que anava el tema de la herència, i hauria quedat la mar de bé, però no, ell, va voler deixar clar, que ell, era una persona justa i incapaç de qualsevol mala acció, i en canvi el cunyat, aneu a saber que havia maquinat. Clar de ser socis a Banca Catalana, un va arribar a president de Catalunya, i l’altre, no. En fi...

EXCEL·LENTISSIMA SENYORA

Ara, venint amb el cotxe, he posat Catalunya Informació, on transmetien un debat del Parlament, i on la presidenta convidava a parlar a la mal educada, lletja i morruda Alicia Sanchez Camacho, i on deia: Te la paraula la excel·lentíssima senyora etc. etc. Només d’obrir la boca, aquella energúmena, s’ha posat a “despotricar”, i insultar com fa sempre, ja que ella, no en sap de dialogar, o discutir. Sols insulta. Els dels altres grups, contraris a en Mas, també l’ataquen i li descotxen els arguments, però cap d’ells, ho fa de forma tant grollera i de barri baix, com la representant de l’Imperi  Rajoianià.   Sentint-la, he arribat a la conclusió que s’han subvertit totalment els adjectius, i que si la Alicia és una persona excel·lentíssima, la gent normal que tinguem un mínim de decoro i educació, ens haurem de buscar una altra paraula o adjectiu, que ens distingeixi d’aquesta representació de Satanàs a la Terra. Amb politics com ella, el parlament català ha caigut molt baix. Vade retro, Alicia.

Aclariment:  Li dic lletja i morruda perquè és públic i i palès que es va fer operar. Si fos lletja de naixement, (que si que ho devia ser) mai em ficaria en els seus problemes físics.

ELS GRANS LLICENCIATS

Quan era jove, i com a conseqüència d’haver-ho passat tant horrorosament per culpa de la mal anomenada Guerra civil, que de civil no en tenia res, em sentia molt trist, i frustrat, en veure que els nens de “casa bona” podien anar als millors col·legis, i més tard a la universitat, i “Llicenciar-se”. Per aquest motiu, ja de gran, i com explico   en les meves memòries, em vaig sentir mol feliç en poder estudiar primer electrònica i ser un expert constructor de aparells televisors, i més tard diplomar-me en Psicologia i Grafologia amb la ajuda d’un dels més grans psicòlegs catalans,  El gran Carles Muñoz Espinalt,  que tant va ser punit pels seu amor al catalanisme. Tot i que ell, em deia que jo ho feia molt bé,circumstàncies de la vida, em van portar per altres camins,no menys excitants, i sempre em va quedar el regust de no haver aconseguit el meu anhel; llicenciar-me. Ja de gran, i ara sobre tot, en veure que tal grandiosa quantitat de “llicenciats” sobre tot en periodisme o els que es dediquen a la política, embruten o enterboleixen la trista societat en que vivim,  ni un dia deixo de pensar  en aquell vell refrany castellà de: “Lo que Natura non da, Salamanca non presta” O sigui , que mal traduït,  vol dir que allà on no n’hi ha, no e n raja. Per això, en veure tota aquesta tropa  de llicenciats que no tenen ni p. Idea de la vida, i que es llancen  darrera del possible creador de noticia, sobre tot si és dolenta, o els que interessadament prostitueixen la política,  penso; quants pica pedres S’han perdut... Quanta misèria moral surt de les aules, i quanta ignorància es magnifica en elles. Ja no diguem, quan de tota  aquesta xusma en sobresurten uns quans, que si, que realment en saben, i llavors, es converteixen  en la BBC del periodisme català, i que posant-hi noms,  serien  per exemple Bassas, Basté, i Cuní, però també molts d’altres que com que es creuen superiors a tot l’univers, no informen, sinó que imposen i alliçonen, i per això s’han auto donat el nom  de “Creadors d’opinió” Mare meva. Si tants i tants grans periodistes que hi a agut poguessin tornar, o de nou es moririen però de vergonya, o com Jesús, allà al temple agafarien les xurriaques, i en farien un net.spot

narsuri.blogspot.com.es

POBRE HOME RIC!

Veient l’altre dia al gran rei de totes les espanyes, l’incomparable Felip VI, em va entrar com un atac de vergonya aliena, i no sabia si m’havia d’enfadar amb ell, o amb els que coneixent les seves dificultats declamatòries, li fan llegir (amb moltes penes i empentes) paperets en aquest cas de elogi, i altres molts en altres ocasions, alliçonant als seus “súbdits”.

La lectura a la             que hem refereixo, curta,(per sort) trista, avorrida, i mal llegida, era un panegíric als senyor Bonet, propietari de les Caves Freixenet,  al que persones diferents, segur que el definirien de botifler, i en canvi el nostre King, el va posar com a exemple de bon ciutadà –Espanyol-, és clar, i model a seguir per tots els bons espanyols.

Discursos, i lectures apart, em pregunto si en Felip, es conscient de les seves tant manifestes limitacions, o si reialment els seus aduladors de guardia, li han fet creure que si, que en sap. El que és evident, que haver de llegir  amb empentes un discurs de tres minuts, mostra que el producte, no porta pas de tros els ingredients que ens volen fer creure. En fi...

Per últim, i una  vegada més, em pregunto qui deu ser la llumenera, la eminència gris que li redacta tantes obvietats, i dropolades? Aneu a saber. El que deu ser segur, es que el redactor anònim, viu com un  rei. No o creieu?

Altra cosa que m’ha fet feliç, es que dintre la seva magnanimitat, ha dit que es vol rebaixar el sou un vint per cent dels quasi vuit milions d’euros que cobra. Jo, li proposaria sumar els meus 860 euros mensuals amb els seus, i llavors rebaixar-ho tal com diu el vint per cent, i després, ens ho podríem partir com a bons germans. Oi que seria bonic?

Narsuri.blogspot.com.es

QUINES COSES, HE?

Recordeu  que no fa pas massa temps vaig dir que la Ada se’ns havia “Colau”? Doncs bé, ara, ja es ben palès que s’ha colat. Ara, ja és la capdavantera d’un grup de redemptors que volen salvar de moment Barcelona, i no cal que dubtem que més endavant Catalunya. I si convé també Espanya. Clar, que veient la foto d’avui al diari Ara, acompanyada d’aquella colla de llanuts, i barbuts,  dels quals sabem poca cosa més de que són “activistes”(?) fa que tinguem una mica de prevenció i dubte sobre els resultats. La única cosa clara, es que ella i els tres o quatre que surtin elegits, i encara que hauran mostrat que no són gens rucs, ja tindran les garrofes assegurades. i com deia aquell, “Els Carlins, que els mati Déu; sinó perquè els hi posava” 

Malament, deu anar la cosa, i molta desorientació deu tenir la major part de la gent,  quan en un país, han de sortir tants salvadors. Mireu, que no és pas sols la Colau, i “Su Mariachi”. Ara, monges i capellans, surten com bolets  per salvar la pàtria. Sinó, mireu la Llúcia Caram, ( Ai, Caram,  Caram) que ve expressament d’Argentina per a alliberar-nos,oblidant que el seu país, un dels més rics d’Amèrica es model mundial de “lladres i pillets” . O bé la monja Forcades i els seu tàndem Oliveras, que diuen ser tant bones persones. Han de ser molt babaus o dolents els nostres polítics perquè quatre “Outsaiders”els vulguin prendre la feina.

Només com a resum, una pregunta: Si us haguessin de fer una operació quirúrgica una mica delicada; qui preferiríeu que us la fes? Un doctor en medicina? El guanyador dels cent metros llisos? O, el pallasso més simpàtic de tots els circs? No ens enganyem; fa més de dos mil anys, sembla que ja n’hi va haver un de redemptor que anava de bona fe, i ja sabem com va acabar.   Si els poders fàctics reals (Banca, encara església i algun altre) ho permeten, deu seu ser que tant Xurriburri, no els fan gaire por, i saben com dominar-los. Els que és clar, que segles endarrere,a mesura que va anar avançant la medicina, es van acabar els “Curanderos”, i bruixots, i com veiem en política ara tornen. Malament!

LLASTIMA, MISERIA, I FASTIC, PERÒ SATISFACCIÓ.       

Ahir, cosa difícil en mi, em vaig prendre la molèstia  d’estar-me les quasi bé cinc  hores davant del televisor per veure el lamentable espectacle de l’ intent de crucifixió, d’Artur Mas, a mans dels grans pròcers dels partits de l’arc parlamentari català. Miraré de ser breu en el reflex de la meva opinió.

El primer en atacar, va ser el representant dels “socis” de CIU, i després d’escoltar-lo, el senyor Amorós, -d’amorós res- em va deixar un regust amarg, i vaig pensar que amb aquests aliats, el senyor Mas no necessita pas enemics. I jo, trist de mi, que havia pensat que fora l’antic equip comandat pel gran filòleg “Conde don Julian” Carod, tal vegada valdria la pena votar ERC., com que vaig considerar que les paraules d’Amorós eren  consensuades amb l’alcalde de Sant Vicens dels Horts, em va passar la temptació, i mai més cauré en aquest parany. Llàstima pobrets!

El senyor Iceta, Amb aquella careta de serafí, i cos fimbrant de flam una mica passat, encara que va atacar, com que no és pas babau, i sap de quin peu calça, i que el calçat que porta està prou emmerdat,  fa palesa l’enveja que sent per a un home que ell no podrà igualar mai, i encara que va  guardar les formes, no va pas aconseguir de bon tros la fita que perseguia. Misèria!

La “senyora”? Ha,ha, Alicia, a la que acostumo a dir lletja i morruda, no pas per com  devia ser quan va néixer, però si  com l’han deixada les mans dels “artistes” que la han operada, va mostrar tot el  seu registre de mancances, misèries, enveges, i ressentiments i va atacar aferrissadament, (En castellà, és clar, perquè els   seus amos de Madrid ho poguessin entendre) però no crec que cap persona imparcial i amb un dit de front  li donés cap Credit, i va fer palès, allò de que on no n’hi ha no en raja, i que de on hi merda, sols en pot sortir merda. Vergonya aliena, i fàstic absolut!

En Joan Herrera, que no sembla pas babau, però que coneix prou bé que lluita per una causa perduda, ja que entre la poca fe que queda al comunisme fracassat a tot el món, i la gran Ada Colau i els de Podemos li acabaran de prendre la clientela, va fer el seu paper sense massa convicció, però, no va pas ser dels pitjors. Jo crec que ell personalment, és una persona íntegra. Llastima!

L’Albert Rivera, aquell formós conillet dels primers temps, ara que s’ha fet un nom a tot l’estat i que ja pot competir amb un a altra formosa de la política espanyola, la senyor Diez, ja aspira  no a salvar Catalunya, sinó a tota la gran Espanya, i per aquest motiu, ataca tant com pot tot el que és nostrat, per a fer marits davant els que vol que el votin, o sigui els espanyols. Fàstic!

Isabel Vallet. Xe collons la Valencianeta! Va sortir amb empenta, però possiblement per falta de pràctica, es va despistar, i entrebancar, i després de demanar que no la molestessin, va dir quatre obvietats ja dites pels altres, i res més. Pot ser amb el temps maduri. Pena!

La satisfacció, es per veure que en Mas els fot deu mil voltes a tots. Pobrets! Tenir d’exercir de politics sent tant incapaços, te  de ser ven trist. Clar que amb l’atur que hi ha, si no serveixen per a res més hem de ser caritatius...

ÉS LA DECADÈNCIA DE LA EDAT?

Ara, dissabte a mig matí, com que el temps no convida pas a anar gaire per fora, he engegat el televisor, i fent el zapping de ritual, he anat a parar a un canal on passaven per centèsima vegada la Pel·lícula BenHur que he vist tantes vegades,  i que com de nen quan vaig llegir el llibre, no puc contenir les llàgrimes en veure la aventura vital d’aquell home bo.

Per a conformar-me,  hem dic; Narcís,et fas vell, i ja no t’aguantes els sentiments. Després, em rebel·lo  a mi mateix, i em repeteixo, pot ser si, que no es que em faci vell, sinó que ja ho soc. No obstant,  se segur que el que em fa llagrimejar, no és la edat sinó el record que tinc de la meva infantesa, on, se’m   havia fet sentir tanta devoció i tendresa ver un esser tant especial i únic, com sembla que va ser Jesús. Les llàgrimes, són doncs com una rebel·lió  en contra d’aquells que es diuen continuadors d’aquell home pobre i humil que va dir “El meu regne, no és d’aquest mon”,  i que els seus hereus en canvi quasi com a escarni,, llueixen vestidures estrafolàries,  per enlluernar (Encara que ara ja ningú s’enlluerna) al poble humil, i que arrepleguen tot el que poden dels bens terraquis, que encara que no duradors si ho comparem amb la eternitat promesa, deuen pensar “qui dia passa, anys empeny”. És per a ells, o contra ells que llagrimejo. Pobre Jesús! En quines mans has anat a caure... Dintre meu, hem pregunto; Els bisbes propietaris de la cadena de TV 13, que fa tant de mal sobre tot als catalans pels que sembla que senten fàstic i odi. Els Cardenals propietaris de palaus i tants altres bens terrenals,  -ara fa poc han inscrit la Mesquita  de Córdoba- hi creuen en el que prediquen? Els bisbes que no responen als seus feligresos malgrat enviar-los cartes certificades. Si hi creuen i el que diuen és veritat, ho tenen molt malt parat per tants motius, però com va dir Jesús, tal vegada la ambició i l’orgull, no els deixa veure la veritat i haurem de dir en nom seu: Pare perdona’ls que no saben el que fan!

narsuri.blogspot.com.es

DESASTRES, I GENT DESASTROSA.

Veure dues persones tant grises i amorfes assegudes juntes en una  taula signant un document,  ja fa venir un sentiment d’amargor i y, tristesa. Us imagineu en Rajoy i la nova llumenera del PSOE Pedro Sánchez, signant un document junts? Algú, pagarà la festa! I pensar que un parell com aquests poden decidir el destí de quaranta milions de persones...    

                                               *

“Mi jaca galopa i corta el viento”

Veure a la Alicia Camacho sortir d’algun lloc per parlar, (es un dir, això de parlar. Ella, xerra) amb aquell morro realment equí, i amb aquells saltirons tan propis d’una haca, ja que ella no camina, sinó que va marxant al trot com correspon a aquest tipus d’animal, fa que per sobre del fàstic que m’acostumen  a fer les seves opinions, em faci sentir una certa tendresa vers a un esser tan patètic i trist. Pobre dona!  Ha de ser realment ignorant per no donar-se compte del ridícul que fa, o si se’n dona compte, te d’estar molt necessitada per fer un paper tant trist. Ai, Alicia Alicieta! Com deus enyorar els micros i la Victòtia de “La Camarga...

                                               *

El Canal dels bisbes.

De tots els canals malignes que hi ha al país, sens dubte el pitjor i més esbiaixat, 13 TV. Primer, i com no. tractant-se de bisbes, fan una missa que queda molt bonica, i tot seguit, una colla de gent maligna i rancorosa amb la gran i excelsa periodista Isabel Duran al davant, comença’n a llançar merda sobre Catalunya  i els catalans, de manera constant i grollera, i així cada dia. Diuen que Jesucrist va dir; El meu regne no és d’aquest món, o;  El que estigui net de culpa, que tiri la primera pedra. Pel que es veu, aquests bisbes tant poc caritatius, deuen seguir les doctrines d’algun  altre déu molt diferent i i venjatiu.

A partir d’ara, renego d’aquesta gent més disfressada que qualsevol pallasso, i que aplica els diners dels fidels de bona fe, per a perjudicar als que no es mamen el dit.

Ai, bisbes: si Déu existeix, que malament ho passareu allà al foc  etern. Cremareu com lluquet.