I, SI HAGÉS SUCCEIT EIXÍ?

Bàrem A. K, estava amoïnat. Molt amoïnat. Havia sortit d’aquella reunió, convençut que havia perdut la confiança dels seus companys; que ja mai més confiarien en ell per cometre un altre atemptat. Era un covard, i un traïdor, i  eixí li van dir be n clar.

Havia viatjat del seu país d’origen fins Dusseldorf, on havia rebut un curset intensiu de com havia de cometre aquell acte terrible, en aquell estadi de Barcelona. Va fer el viatge  fins la Ciutat, i l’endemà a l’hora prevista, degudament equipat, va anar a l’estadi, i quan al minut quinze de la primera part havia de fer explotat el cinturó bomba, en veure un estadi tant atapeït, tantes persones, entre elles tants infants cantant amb tant fervor, Bàrem, es va anar ensorrant, i a la mitja part, va sortir del camp de manera precipitada donant-se compte que  tot allò que tant li havien fet creure de matar als seus suposats enemics, no era pas una cosa tant senzilla. Ja de nit,  va contactar amb  els que li havien proporcionat els explosius, els quals després d’insultar-lo, el van abandonar prop de l’aeroport, on va passar tantes hores esperant la tornada a Dusseldorf, on hauria de recollir les seves pertinences  i tornar derrotat i titllat de traïdor al seu país.

Un cop dalt l’avió, assegut al passadís de la segona fila, desmoralitzat i defallit, en Bàrem es dona compte que té una difícil eixida al seu futur,  i decideix buscar la ocasió més ràpida per posar remei al seu fracàs. És en aquells moments que veu sortir al comandant de la sala de comandament, i observa que dins la cabina, sols hi queda un pilot jove i senzill. Sense dubtar-ne, s’aixeca, entra dintre la cabina, tanca la porta amb segur, agafa al copilot pel coll, i amb l’altra ma, fa rodar el comandament d’altura perquè l’aparell, caigui de la manera més ràpida possible. Aquells minuts de caiguda se li feien eterns, i els cops del capità a la porta li fan pressionar encara més el coll de jove pilot que bufant amb desesperació s’anava morint. L’últim pensament  den Bàram, va ser pel seu déu que just i misericordiós, ja li tindria preparada la glòria eterna de mel i mató, i les trenta verges que l’acaronarien eternament.

EL PARE ETERN DE LES QUATRE Cs.

Com tots els que em coneixeu haureu endevinat, i ja he dit altres vegades, aquest Pare etern, de la informació, ( el fill, és en Basté, i l’Esperit sant, en Bassas) no pot ser altre que el gran Josep Cuní. L’home que va donar el tomb a la feina d’un periodista, i que d’explicar les noticies, va passar a inventar-les, tergiversar-les, i fer-les seves.

Això, ve donat pel desgraciat accident d’aviació, on el Suprem, del qui m’havia promès no tornar a parlar, ja que en el fons és fer-li publicitat, des que una hora abans del normal ja va prendre la direcció mundial de la informació sobre el tema semblava  que l’avió, i els desapareguts, fossin seus. Era digne de veure com renyava a una altra gran personalitat, els senyor Espadaler perquè no li donava  la llista dels desapareguts en el vol. Com,  renyava a tota la humanitat, per no estar a la altura de la seva superioritat i cultura. Sembla mentida, que tants periodistes com hi ha, (alguns ben bons, però com que no tenen tanta “Cara” so sobresurten mai) aquests tres quer  he esmenat, sempre donin lliçons, i per sobre de tot, vulguin imposar el seu descomunal ego.

A aquest, en Cuní, li he concedit les quatre C, per:

C del cognom. C de cregut. C de crític injust, C de cromo, per la seva ridícula  fatxa.  i si tot el que dic és cert, C, de cretí. O sigui, que no quatre, no. Cinc.

Clar que si el Grande de Espanya que en bona part viu de subvencions de la Generalitat, el manté en el lloc, deu ser que li és rendible. El qual vol dir, que som molts els catalans que no tenim capacitat d’opinió pròpia, i preferim que un home d’aquesta catadura  ens alliçoni. Pot ser ens ho haurem de fer mirar, oi? 

PER SI POT SERVIR DE CONSOL

Quan per l’agost de 1973 vaig agafat el vol d’ Iberia Madrid Montreal, amb un Jumbo 747 , l’avió més modern del món, en aquells moments, Jo que era un analfabet total en les fenianes de viatjar, (i en moltes altres coses també)  i que si m’enfilava a una taula ja em rodava el cap, no m’hauria pas imaginat que durant trenta cinc anys,  viatjaria pels cinc continents, i que solament d’Europa a Amèrica, hi faria  129 vols, que amb la tornada sumaven 258 passades per sobre l’ Atlàntic. Agafat als posa braços del seient, per evitar que l’avió caigués, i amb tot tipus  de pors i dubtes, vaig tornar sà i estalvi a casa. Amb tants anys, vaig passar experiències de tot tipus, com quan tornant de Indonèsia a Singapur, amb un avió  de la Singapur air Lines,  on anàvem un grup d’espanyols recolzats  pel Ministerio de Asuntos Exteriores, per tractar de obtenir divises,  en passar per sobre una illa volcànica, on un volca estava en erupció, durant uns segons, l’aparell va perdre altura, i totes les petites i boniques azafatetes indonèsies van anar per terra amb els menjars que repartien, va ser la meva primera experiència de perill, o quan baixant de la Ciutat d’Arica allà al desert d’Atacama xilè, vaig agafar un avió de sis places de la companyia Aeronor, fins a Iquique, i l’endemà vaig saber que a la  tornada l’aparell s’havia estimbat i incendiat, morint els dos tripulants i els sis passatgers.

Altra experiència gens agradable, va ser una vegada venint d’Egipte, que durant les cinc hores de passar per sobte el desert, hi havia tanta turbulència, que ni un moment vam ser autoritzats a traure’ns els cinturons, ni per anar al lavabo. O una altra, anant de Douala a Dakar, quan vaig veure que on l’ala se suportava amb el motor, hi havia una esquerda al metall,  que feia pensar que l’ala es podia partir, i quan tot alarmat ho vaig avisar a la tripulació, el cap de cabina, em va dir tot somrient que ja ho sabien, i que al fi de setmana ja tenien previst arreglar-ho.

Tantes hores de vol i tantes experiències, bones i no tant, em varen donar la convicció que cada dia crec més, que és que cada persona té el seu destí escrit, i que ningú pot canviar-lo. Només, cal pensar que d’accidents de transit, en tot el món, cada dia moren més persones de les que dissortadament han mort en aquest vol. Com que no se’n fa tant ressò per la quotidianitat, ningú ho veu.

Una llegenda que durant la vida m’ha donat molta serenitat, o al menys resignació, és la d’aquell Princep hindú, que tenia una filla molt bella punt de morir, i cap doctor la podia guarir. El Princep desesperat, va dir que si algú aconseguia salvar-la li donaria tot el que demanés. Un jove jardiner mol intel·ligent ambiciós, va fer un tracte amb la mort, perquè li permetés salvar la noia. La mort, li va concedir a canvi de que quan ella decidís, ell li entregaria la seva vida, i van concertar una data, i un lloc perquè el noi acomplís la seva promesa.

El noi , va demanar al príncep que per guarir la princesa, volia primer casar-se amb ella, i segon que li regalés un cavall que corria com el vent. Encara que de mala gana, el Princep va acceptar, i  el. jardiner es va casar amb la princesa, i va gaudir del cavall més veloç del regne.

Com totes les coses de la vida, va arribar el dia que el jardiner va haver de rendir comptes, i llavors va agafar el cavall, i a la màxima velocitat va fugir en direcció contraria on havien quedat amb la mort. Feia hores que corria, quan cavall, i cavaller varen tenir set, i es van acostar a una font, on  una figura molt tapada romania com adormida al costat del brocall. En sentir la remor del cavaller, la figura es va destapar per veure qui era. Aquella figura que no era altra que la mort, en veure al noi, li va dir: Et dono les gràcies per ser tant puntual. Si tu no haguessis vingut, jo no tenia pas temps de reunir-me amb tu al lloc adequat. Sigues ben vingut!

Per això, sempre he cregut que malgrat la lluita diària, la majoria de vegades inútil, ningú escapa al seu destí.

CAGAR-SE A LA CARMANYOLA.

(En aquella temps, en dèiem fiambrera, tal com corresponia a les lleis de l’Imperi)

Prometo que el que vaig a explicar, és històric, i que va succeir prop dels anys cinquanta, quan encara hi havia més gana, que menjar.

Els obrers de les fabriques,  com que feien el jornal de vuit hores seguit, portaven amb ells, un cabasset amb una “fiambrera” amb alguna verdura o llegum, i un trosset d’algun tipus de carn, i la que solia abundar més, era la cansalada. Una ampolleta amb alguna beguda, algun mos de pa, (no gaire) i certes vegades, no sempre, una peça de fruita. Com es pot suposar, cada persona portava la carmanyola guarnida segons les seves possibilitats, i si eren de família nombrosa, moltes vegades, el corresponent tall, brillava  per la seva absència.

En el cas que vaig a descriure, posarem el nom del protagonista, com “En Nillo”. Aquest home, ja força  gran, com que  tenia resolt el problema de la mainada, -una única filla ja gran-, portava la carmanyola força bé proveïda, i el tall, solia ser força bo, i abundant. Tant, era  així, que alguns  dels seus companys  de feina que tal vegada no eren tant afortunats, quan en Nillo, portava el menjar a escalfar a la planxa comú, es van acostumar a furtar-li ell tall, cosa que el tenia molt preocupat. Com que encara que s’exclamava no va aconseguir parar els furts, un bon dia, va arribar a trobar-hi  la solució; cagar-se a la Carmanyola. Gran devia ser la sorpresa del furtador, o furtadors,  en obrir la fiambrera, i trobar l’obsequi disposat per en Nillo. Quina és la moralitat? Doncs que l’home, cansar de tanta injustícia, va deixar als furtadors sense el tall, però malauradament, ell , no va poder menjar.

Eixís, ens està passant als catalans que som com en Nillo. Volem menjar la carn guisada per nosaltres, volem una Catalunya millor, però davant nostre tenim una patuleia  de politics salvadors de la pàtria, (Duran, Herrera, Camats, Espadaler, Sanche Llibre, i un gran etc.) que el que menys els importa, es la millora de Catalunya. El que volen es que a desgrat de la seva ineptitud, i  grisor, fotre’s la carn i deixar-nos per babaus. Llavors, la única solució que ens queda, es no votar-los més, i quedar-nos amb els Rajoy, Sanchez, Iglesias, Rivera Diaz, etc. Ens quedarem amb la merda com en Nillo, però li haurem posat voluntàriament nosaltres, i ells, els nostres grans politics, que ens han furtat la carn durant tants anys,, es fotran de gana, ja que no són bons per a res més.

ORACION, DESPEDIDA, Y CIERRE.

Encara que no sigueu tant vells com jo, no dubto que els que teniu una certa edat, deveu recordar que en aquells temps de canal únic a la televisió de “Las Españas”, al vespre, al finalitzar, posaven un cartell que deien les paraules que encapçalen aquest comentari. Tot seguit,   posaven algun tipus de prec a la Divinitat, ens desitjaven una bona nit, i s’acabava l’Arròs. Doncs bé, jo, ara, m’he embarcat a fer la segona part d’un dels meus llibres, que és una de les meves parides que més m’agrada, i com que això em té molt ocupat, i cap ficat, estaré uns quants dies sense posar comentaris aquí a Facebook, excepte, que no sigui sobre alguna cosa que em tregui de polleguera dels molt fatxes, o molt prògres, que tant mal ens fan els uns com els altres. Si voleu veure si he fet res de nou, de tant en tant, aneu al meu blog: narsuri.blogspot.com.es . De manera, que per una temporada, us desitjo la pau. Una abraçada a tots, (i totes, ep! Que s’han se seguir les modes, i no ens enganyem, podent abraçar a totes, qualsevol abraci a tots).

PETITESES, O NO TANT?

Veient que un país com Espanya (i nosaltres encara hi som, ens agradi o no), pot estar  governada per gent tant grisa, trista i roí, com son en Rajoy, la Cospedal, i tants d’altres, o amb tanta rancúnia i odi a tot el que té algun sentiment català, com la Vivoreta Saez, o  el ministre Fernandez, (Català per cert, segons diu ell) acompanyat de tota aquella colla de persones dolentes i plenes de maldat de la emissora dels bisbes, (Ai, si Déu existeix, que malament ho passaran), No és estrany que com a contrapartida surtin agrupacions tant malèfiques de signe contrari tals com el Podemos de L’Iglesias, el Monedero, i l’Errejon, o salvadores, com la Gran Ada Colau i fins La catolicíssima monja Forcades, (No sé si aquesta dona tant sàvia recorda que Jesús, deia; no es poden servir dos senyors) i el no menys bo Arcadi Oliveres. Recordem, que hi ha un adagi molt antic, d’allà la Meseta, que diu: “De aquellos polvos vinieron estos lodos”. Doncs bé, per culpa de tota aquesta genteta, ara, el llot ja ens arriba al coll. Que esperem?

CONFESSIONS D’UN POBRE VELL IGNORANT.

Com a conseqüència de la Gerra dita Civil, (?) jo, i la majoria de nois de la meva edat, (excepte els que en deien de Casa bona, que solien ser els fills del metge, de les botigues de queviures i el pastisser o pastissers) vam anar molt poc a l’escola, i a la edat  que ara el jovent va a  “Uni”, nosaltres ja teníem la esquena,  –i el cul- pelada de tant treballar, i per  aquest motiu, ignoràvem moltes coses culturals i de tot ordre., que ara se suposa que són indispensables per anar per la vida, i que es dona per descomptat que coneix tot el jovent.

Aquesta situació, va fer que quan davant nostre teníem el que en diuen un doctor, o un llicenciat, quedéssim tots com obnubilats, i creguéssim sense dubtar, tot el que tant sàvies persones ens deien, sobre tot els mestres, i a gran distància (per davant, és clar), els capellans que a part de la ciència terràqüia, tenien la saviesa  divina, tots quedéssim com boca badada i no dubtéssim que eren homes carregats de raó.

Avui dia, però, la gran proliferació de “llicenciats” sobre tot en periodisme, però també en temes politics, que mostren una borriqueria, i una ignorància total, m’ha fet arribar a la conclusió que alguna cosa falla. No sé si en el món de la ensenyança, -que és molt possible-, o que les persones en general cada dia som més  limitades, i fàcils de convèncer. Abans, un periodista, era una persona respectada, i les seves opinions cregudes i seguides per la majoria de persones. És clar que el bon periodista d’aquells temps, sospesava molt bé el que deia, i com ho deia. Avui, i en certa manera gracies a la proliferació de cadenes televisives, podem veure aquests eixams sobre tot de llicenciadetes, que micròfon en mà, corren com desesperades omplint els carrers, darrera d’algun “Presunto”, per mirar de traure-li alguna resposta que els doni uns segons de glòria. Així mateix, quantitats de periodistes esportius, (Alguns en premsa de certa categoria, parlada i escrita) que diuen tal quantitat de dropolades i coses sense cap sentit ni transcendència, que fan venir una gran tristesa veient el camí trist i esbiaixat que està prenent el món.

En veure tot això, em pregunto; érem tant ignorants nosaltres, per no estar llicenciats, o són molt més ignorants, la major part dels llicenciats, inclòs catedràtics, i doctors, que saben i opinen de tot? És clar, que si a les universitats, els professors, són com L’Iglesias, el Billetero; perdó Monedero, o l’Errejon, que podem esperar del nostre jovent? Si jo no tingués descendents, em faria un fart de riure; malauradament, en tinc, i els estimo amb tot el cor.

LA GRAN MISÈRIA VITAL

Evidentment, no conec l’amant secret de la gran i formosíssima (es broma. Tot hom sap que és horrorosament lletja)  Delícia Quemacho, i sincerament tampoc m’interessa gens ni mica.

Després de sentir l’altre dia l’Oriol Pujol davant de la comissió dels set savis d’Atenes, (O, pot ser no eren d’Atenes; els que si és segur que no eren gens savis) explicar que coneixia al fornicador de la gran Delicia, em va venir al pensament, que aquest senyor “Picador”, o bé va molt endarrerit, o pot ser la Delicia en estar tant necessitada per falta d’atractiu personal, paga molt bé als seus picadors. Tant si és una cosa com l’altra, mostra per part d’una i altre, una gran misèria moral tot plegat. Pabrets!

Recordeu quan  aquesta gran política de nivell mundial de nom Ada Colau deia que en cap moment i de Cap de les maneres entraria en política, i que ella feia tot el que feia únicament en bé dels desvalguts? Doncs ja veieu. Ara, no en te prou de voler salvar la ciutat Comtal, sinó que ja es prepara per a llançar-se a la política a nivell nacional, i no  dubteu, que el país se li farà petit, i en pocs anys, la podem veure al consell de seguretat de les NNUU. Ella, no deixa de ser personalment una misèria moral, però si la gent la vota, serem tots plegats els que mostrarem les nostres misèries en públic. Diuen que els anys que plou molt, es fan molts bolets. Aquest de grans pluges, en lloc de bolets, surten agrupacions polítiques formades per quasi infants amb molta saviesa, i  “molts anys d’experiència”. Mare meva. Clar, que eixís anem.

Narsuri.blogspot.com.es