LA CARTA QUE MAI NO REBRÀ JORDI PUJOL.
Benvolgut senyor.
Deixeu-me que amb molta tristesa, us
expliqui els meus pensaments desprès de conèixer la vostra confessió de
culpabilitat en l’evasió d’impostos
sobre una suposada herència rebuda dels vostres pares.
La meva tristesa, no és pas per la
vostra possible culpa, sinó perquè us haveu convertit en exemplar únic dins la
classe política, i per una situació que com intentaré explicar-vos no veig gens
clara.
Una de les poques persones al món a
qui li tinc vertadera confiança, m’ha dit en moltes ocasions -i per la seva
edat i professió crec que amb coneixement de causa- que el 99 per cent dels
politics, son corruptes, o corruptibles, donat que de Gandis, i persones d’aquesta
categoria n’hi ha molt poques. Podríem dir que alguns no arriben a corrompre’s,
per falta d’ofertes. Per tant, si el vostre cas resulta ser cert, no serieu pas
una cosa molt rara dintre la professió. Com que més endavant us ho aclariré
deixeu-me dubti de la vostra confessió, i al mateix temps que ús mostri com heu
fet el ridícul en confessar per una quantitat tant minsa i poc apropiada a la
vostre categoria.
Vos i molts d’altres, vareu ser els
que fent pinya a desgrat de la diferència de pensaments, aconseguireu portar la Transició endavant en
contra l’exèrcit i i dels franquistes de tot pelatge, dels quals molts –dels
que queden- ara són del PP, o influents en molts diaris, i com us mostraré,
tots de una manera o altra, (hi ha moltes maneres de robar; des de usar la
pistola, fins a la amenaça, o la coacció. Els politics, solen robar quasi
sempre pel tercer sistema) han mirat de cobrar-se el servei. Només cal que mireu partit per partit, la
situació actual d’aquells salvadors de
la pàtria.
En primer lloc i com a paradigma, tenim
al partit de les persones justes per antonomàsia; Els socialistes. I les
socialistes ep! Que tractant-se- d’aquest patit, te de quedar ben clar això del
gènere. Qui no recorda aquell advocat sevillà d’americana de vellut que en la
seva professió no s’havia fotut mai un “rosco”, en Felipe, el qual avui dia neda
en la abundància i cobra sous milionaris honorífics de companyies de serveis
que munyen al poble en general augmentant les tarifes per a pagar-li a ell i a
alguns altres, els seus emoluments “honorífics”. També
tenim aquell còmic de mig pel, que tant es devia avergonyir d’ell
mateix, que portava una abundant barba per amagar-se, que mirava malèficament, que
també va ser molt conegut pel nom de “Mi hemmano” L’heu vist ara últimament que
formós que llueix? No parlem ja dels justiciers Boyer i Borrell, que als anys
vuitanta ens van arruïnar a milers d’exportadors de tot l’estat. Ells, mai més
han fotut brot, i viuen de meravella, un
casat amb una dona pública, i l’altre allà a Europa amb els seu somriure
sardònic i d’autosuficiència. Cap del dos, treballa d’una manera real, i per
dos o tres anys de ministeri han solucionat la seva vida. No és robar, això? Eixís, la llista seria
inacabable. No ens oblidem dels més de mil milions dels Eros d’Andalusia, on a
mes dels socialistes, també han participat els sindicats, amb aquell home amb
cara d’ós que gaire bé no sap parlar, i
que com a bon socialista, ho fa tot pels pobres obrers. Ja veurem, si hi haurà
algun jutge capaç d’enfrontar-se a tant poder polític.
Dels del PP, ja no en parlem. La
llista seria tant llarga i les quantitats tant de mareig, que com que tenen la
paella pel mànec, ho faran pagar a alguns de la Gurtel encara per decidir, i com no, a en Bárcenas que era els que els
hi feia la feina bruta, i va arramblar més del compte cap a la seva butxaca.
També, i els Borbons? Que tenia en
Juan Carlos, quan en Franco el va plantar, i que té ara? Això, no és un robo?
Com veieu el vostre cas, tant si era
de tres, com de trenta tres milions, quasi seria una burla en front dels
veritables lladres politics, banquers i empresaris que han torpedinat el futur
del país. Per això, i perquè crec que us conec una mica, estic convençut que
vos el que heu fet ha estat intentar immolar-vos en comprovar els que han fet
els vostres fills sobre tot l’hereu, que pel que diuen a estat un vertader
aprofitat. Ho sigui; jo crec que els milions, no eren de cap herència (el
vostre cunyat i germana dixit) sinó que vos heu posat la vostra persona com un
escut davant l’espasa. És ven curiós,
que la història es repeteixi sempre des dels primers temps. Els
filisteus, per a poder vèncer als israelites que eren tant forts amb Sambsó al
davan, varen buscar a Dalila per a vèncer-lo. Els filisteus d’Espanya han
trobat a la Victoria Àlvarez, una dalileta d’estar per a casa, però que va ser
suficient perquè la PP del morro, la Alicia, la fes xerrar
per començar embolicar la troca. Es ven veritat allò que una dona ofesa,
és el pitjor enemic, o també allò que encara que soni un xic groller, de que “pot
més un pel de cony, que unes banyes de bou”.
Com veieu, sociates i peperos, us han
aguantat, mentre els heu ajudat a mantenir la Espanya que ells volien. Quan el
cas de una Catalunya independent a anat en serio, han aprofitat el cas dels
vostres fills, per a ensorrar-vos, i vos els ho heu servit amb safata. Heu
volgut ser bo en una guerra bruta, i s’han aprofitat. Segur que haver-vos
inculpat, sigui veritat o no, haurà estat l’error més gran de la vostra
carrera. Ells, coneixien que Jordi Pujol per Catalunya, era símbol fins i tot pels que no us votaven. Només, heu de mirar, com tots aquests
periodistes i periòdics espanyols, justos i sense màcula, ara us denigren per
tots els mitjans. I aquí, no oblideu a un grup periodístic nostrat, al que tant
heu afavorit i beneficiat en perjudici d’altres i que ja us ataca, i això que
els dos pesos pesants, estan de vacances. Ja ho veureu quan tornin!
En fi, senyor Pujol. Esperem que les
coses s’asserenin. El que és evident, és que el ho heu posat molt fàcil, i això
farà mal a Catalunya. Entre espanyols el gran aforisme, és “Sostenella y no enmendalla”
Entre mentiders, la única que arma que
entenen, és mentir, i vos no ho heu recordat. Tal com van les coses judicials a
l’estat espanyol, pot ser ja us hauríeu estalviat tanta amargura en haver
passat a allò que en diuen millor vida
quan s’acabés el judici.
Us desitja sort de tot cor.
Narcís Suriñach Bach
narsuri.blogspot.com.es
