LA CAIXA D’”ORUS”

Ara que els Factòtums de la banca es posen tant de cul amb els independentistes, i els recorden que qui té el poder són ells per allò de” La pela és la pela” i que o callen, o a rebre, m’han vingut records de la meva infantesa, que m’han fet posar molt trist. Intentaré ser breu.

Quan tenia set o vuit anys, no ho recordo, en plena post guerra, que hi havia més gana que menjar, els meus pares, (Sobre tot la mare, que amb això les dones eren més previsores) un bon dia i suposo que després de molt estalvi, em van portat a Vic, a la “Caixa d’Orus”, que era com en deien, a dipositar la enorme suma de vint pessetes, on, un home petit, calb que hi va ser molts anys, i no que  oblidaré mai ja que ell, actuava com si exercís un sacerdoci, amb unes ulleres plantades al a punta del nas, i  sucant allò que en deien la ploma en un petit  tinter,  em va obrir una llibreta d’estalvi que mai va arribar a les tres-centes pessetes, però que encara guardo en algun lloc. Donaven un Interès mínim,  però allò de tenir un compte a la Caixa d’Oros, era com si fora un títol nobiliari. Després, en van venir d’altres, així com comptes corrents, i encara que mai vaig ser un client important, sempre hi havia hagut un sentiment quasi religiós. Ara als últims anys, i quan jo a l’estranger  anava “Sobre el ferro”, duran molt temps, vaig tenir-hi una quantitat important, i mai vaig tenir temps de fixar-me si em donaven quelcom d’interessos.  El que si recordo molt bé que quan ara aquí a casa, i anava a La Caixa, els factòtums, em tractaven de senyor, i em feien passar al despatx del director.

Un cop jubilat, vaig anar traient els diners per a altres necessitats, fins que durant anys  hi va restar una quantitat quasi immòbil, no pas important, però sempre positiva, de la qual no crec que em paguessin mai res. Ara, als últims mesos, i per comoditat de mobilitat física, vaig pagar algunes coses  amb la tarja, i per casualitat, em vaig donar compte que per cada operació més petita o més grossa, em carregaven  12 euros per “Manteniment de compte” cosa que no vaig entendre. Vaig trucar al responsable de la oficina fent-li veure que la cosa no era massa raonable, i li vaig fotre el rotllo dels meus tants anys de client.  La resposta va ser que les coses havien canviat, i que la Caixa és un negoci. O sigui, altra cop, La pela és la pela. Li vaig dir que no ho trobava just i que em preparés el saldo. Quan el vaig anar a retirar, aquell senyor que anys endarrere em feia passar al despatx del director, em va dir just bon dia, i allà a peu dret em va liquidar. D’aquest manera, als vuitanta anys, va acabar la meva singladura amb la “Caixa d’Oros”  començada quasi d’infant. No crec que cap més tipus de negoci tingui gent tant fidel al seu servei, amb “Preferents”, o sense. Recordeu allò tant de  la “Meseta”; Poderoso Caballero es don Dinero? Sigui  un Banco, o sigui la Caixa. No hi ha cap diferencia. Llavors diuen “La obra social” Qui la paga? Polítics, empresaris, militars, i  fins el Clero, tots estan en mans de cinc o sis  persones: Els banquers.

-