MEA CULPA.

Després de l’allau de cartes a EL9NOU  en contra de la meva anterior, adreçada al senyor Cruayes, no tinc més remei que reconèixer humilment la meva ignorància i incapacitat davant de tantes raons de persones tant preparades.

Quan llegeixo al senyor Iborra parlant d’un món caduc, em dono compte quanta raó té aquest senyor, ja que això mateix però mal expressat degut a la meva ignorància, és el que jo volia dir. Igual que diu que si fossin tots com jo, la vida humana s’extingiria. Aquí, em fa dubtar de si em dona la raó, se’n fot, o si altra vegada la meva ignorància no m’ho deixa entendre. No se, si els meus fills, se senten molt orgullosos de mi, o no, però de fills, en tinc, i  ells, a la vegada en tenen. Ergo... d’extingir-se el món per culpa meva, res.

El. que te raó, -i ho sento- és el senyor Serra de Torelló, quan diu que soc molt vell. El que no tinc tant clar, es el referent a Savonarola. No serà que en ser tant il·lustrat el senyor Serra a confós Savonarola amb tal vegada Torquemada o amb algun altre inquisidor? Recordi que el dominic Savonarola cremava llibres, però a ell si que el van cremar els inquisidors, cosa que no desitjaria pas per a mi, ni per a vostè.  També, li demanaria que és el que ha fumat ell per tenir el cap tant clar, i amb quin grup fa la teràpia. Tot pot ajudar...

Al senyor Señé, no li vull pas discutir res, ja que té tot el dret a opinar. Únicament, que si em coneixes millor, sabria que de homòfob, res. Algú més savi que nosaltres, va dir: Per les seves obres els coneixereu. No del tot ni bon tros, però jo, estic força satisfet de les meves obres. Un home molt murri del meu poble, deia amb sornegueria “Tots els savis n’esguerren”

Al senyor Costa, no em veig pas amb cor de respondre-li. Hi ha massa diferència intel·lectual. Jo, soc un vell ignorant i retrògrad.  Ell, escriu tant bé, que no entenc res del que em vol dir. Un cop més, disculpi’m.

El mateix dic a la senyora Pera. Entre ella i jo, no hi ha color. En favor d ’ella es clar!

També, li dic a senyor Torrente, que igualment respecto la seva opinió, però no estic pas capacitat per respondre una carta tant llarga, tant docta i ben  documentada. Ho sento.

A tots ells, però, els recordo que dient-me tants improperis, no mostren pas ser molt indulgent, i respectuosos, amb la opinió aliena. Jo puc estar errat. Però, i ells? No demanava tothom el dret a opinar lliurement? O, només demanem respecte pel nostre punt de vista ? I els milers i milers de lectors de EL9NOU que no han escrit, tots opinen igual?

Finalment, al senyor Espuny, li demano disculpes per haver-li complicat la feina amb el que jo creia que era un abús de notorietat per part del senyor Cruanyes fent-se publicitat de fets estrictament privats. Gràcies, i perdoni.   Dono el fet per acabat. 

DE HOMES SAVIS, I HOMES NO TANT SAVIS.

Avui, Sant Jordi, dia del llibre i de la rosa, fullejant els diaris he pogut veure la opinió de molts personatges importants de la nostra terra explicant quins han estat els llibres que han marcat la seva opinió. La majoria, són persones de entre els trenta i els seixanta anys, que ja van poder escollir bastant el que volien llegir.

Jo, (ara en faré vuitanta), recordo que els tres (3) anys que vaig anar a la escola, teníem per lectura oficial, un llibre de nom “Lo que nos rodea” del que no recordo l’autor,  i els més bons lectors –entre ells jo, cosa rara oi?- teníem  “Corazón” de l’italià Edmundo de Amicis. Després hi havia uns deu o dotze llibres naturalment en castellà que s’anomenava Escritores del siglo de oro, i alguns de Los grandes conquistadores. Arsa la Pàtria, Collons!

Encara que sembli estrany, jo era el que millor llegia, -única cosa que feia bé- i el mestre, sempre em feia fer la presentació a mi quan venien “Las Dignisimas autoridades” a  l’escola.

Quan als set anys vaig deixar l’estudi per anar al Santuari a fer d’escolà, (durant set anys -dels set als catorze- tots els nadons, nuvis, i difunts, van passar per les meves mans)  i de “matxaca” en general, m’havia d’amagar per llegir, ja  que era la meva gran passió,  i per aquest motiu deixava la tasca a mig fer, però vaig tenir la gran avantatge, de que el capellà custodi, en aquella època tant negre i trista, encara que era més integrista que el bisbe Lefebre, també era un gran catalanista, i quan tothom per por, es desprenia o destruïa els llibres en català, ell en guardava una completíssima llibreria. Es comprendrà doncs, que els llibres que jo llegia no eren pas d’autors molt avançats, o “progres”com els que esmenten aquests senyors d’avui, sinó que els principals forjadors del meu pensament, varen ser Josep Maria Folch i Torres, i les obres  que més em van impactar d ’ell:  El gegant dels aires, L’anell perdut, i Pagines viscudes que es publicava els anys trenta a El Patufet. Després, els capellans Joan Puntí Collell, el canonge Jaume Collell, i Jacint Verdaguer en les seves diferents obres de Rondalles, i Faules i moralitats. Després i com a cosa ja extra, vaig aconseguir que el capellà, admirat -o espantat, no ho sé ja que em solia dir; a tu, el llegir et farà perdre l’escriure- de la meva febre lectora em comprés per “passar els reis” també en català, La illa misteriosa i la Volta al món  de J. Verne, i La illa del tresor de R. L. Stevenson. Això, pot donar una idea de la meva gran fantasia viatgera que mai hauria pensat portar a la realitat, però també quins eren els únics temes que coneixia. De ja més gran, un pintor de molta més edat, que veia la meva gran fal·lera lectora, Perquè deixes de llegir “El hombre enmascarado i El Coyote, em va començar a deixar les obres de Homer, Virgili, i altres, i això va accentuar encara la meva afició a somniar, a Ulises, i altres herois i déus grecs, però com sempre els meus favorits eren els perdedors troians, i per sobre de tots Hector, i també Eneas, fundador de Roma. Eixís, dons, no vaig ser savi, però si fantasiós, romàntic, somniador,  i defensor dels perdedors, per allò que deien;”gente con gente”. Ah, d ’aquells llibres, la majoria encara els tinc.

PENSAMENTS TRISTOS (El tuareg)

Aquests dies que el gran director de diari, els senyor C.C.P.  ha esmerçat tant temps i espai en denigrar-me fent-me passar per homofob per un maldestre comentari crític que vaig fer al senyor Cruanyes per adoptar un fill, amb el seu marit, cosa que continuo no veient bé, ja que el que dues dones poden portar a bon terme, no és tant senzill, que ho facin dos homes, donat que  solem ser més inconstants, i no tant preparats, m’ha fer venir a la memòria un dels –molts- homes homosexuals al que vaig tenir un sincer apreci, i al que o he oblidat mai.

Quan en plena maduresa, i per questions de feina solia visitar unes quatre vegades l’any la nació de Mali, allà a Bamako, davant de l’Hotel de la Amitié on jo posava,  hi solia trobar venedors de diferents articles artesans fabricats pels nadius, per intentar vendre’ls als turistes. Entre tots ells, amb un  parell, vaig fer-hi una bona amistat degut a la seva bonhomia i educació. Un,  de raça negra, en Mamadou Fofana, i un tuareg que no recordo si es deia Salim Reda, o Reda Salim. Aquest noi, pot ser d’uns trenta anys, era alt, bru, però d’unes fesomies realment boniques –eixís opinava la meva esposa- i d’un tracte exquisit i agradable. A mesura que el vaig anat coneixent, i veient la seva malenconia cada vegada més accentuada, un dia se’m va acudir demanar-li quin era el problema que el feia estar tant trist. Ell, amb cara plorosa, em va confessar que era homosexual, i que en el seu país, aquest estat, era molt criticat i penat, i que ho passava molt malament. Jo, vaig intentar donar-li consol, i durant dos o tres anys en cada viatge li  comprava alguna cosa. Sens dubte era una gran persona, i molt bo.

L’ultima vegada que el vaig veure, ja no era una cara trista, sinó la cara d’un malalt molt greu, jo diria sense esperança. Amb verdadera tristesa li vaig demanar quin era el problema, i ell, amoïnat em va dir que estava molt malalt, i que no tenia diners per comprar els medicaments. Sense dubtar-ne, jo i la meva dona que m’acompanyava en aquell viatge, li vam demanar quans diners necessitava, i encara que la quantitat era important, com que la teníem,  li vam  donar molt gustosament. Valia la pena poder veure la cara d’alegria d’aquell home que va sortir corrents a comprar el producte. La sorpresa la vam tenir al dia següent, quan en sortir de l’hotel vam trobar el tuareg, que molt curosament embolicada, ens va obsequiar amb una caixeta tipus joier, feta a mà amb pell de cabra, que encara que ens negàvem  a acceptar-la, davant el seu desencís, la vam agafar, i encara avui, després de tants anys la tenim al rebedor de casa.

Quan en el meu proper viatge vaig demanar a en Mamadú Fofana com estava el nostre amic,  ell, amb tristesa, em va dir que ja er mort. Mirant-me amb aquella car de murri, i somrient amb les dents grosses i tortes, em va dir: Vous savez; c’est la povertè. Cest le destín de tous nous. Ell, de totes maneres, no devia estat pas tant apurat ja que amb la compra que li vaig fer em va dir que ja reunia prou diners per a comprar la seva cinquena esposa, una nena de 14 anys, que ja tenia enparaulada.

Il·lustríssim i sapientíssim “senyor”director del diari ARA.

Només amb la “homofobia”  que un home emprenyat pot sentir vers un altre, -en aquest cas, vos- i prescindint del tot de cap sentit sexual, deixeu-me que us digui el següent:

Quan aconsellat per un bon amic vaig deixar la subscripció amb el meu diari  habitual, i  em vaig subscriure al vostre, no ho vaig fer pas molt convençut, ja que el que jo coneixia de vos, de “educar les criatures” la vostra obra mestra,  ja feia pensar que no seria la cosa com per tirar fuets, i així efectivament ha estat. Excepte alguns col·laboradors que són de molta capacitat intel·lectual, el vostre diari, és anodí, i reflexa la misèria moral –i tal volta intel·lectiva- del qui el dirigeix.

Vos, “Gran Llumenera” heu estat l’únic director de diari que heu vist en mi homofòbia cap als homosexuals, quan el que jo recriminava al senyor Cruanyes, era que aprofités la seva notorietat per a fer-se publicitat, sobre un fet tant discutible com és adoptar un nadó que no pot opinar entre dos homes que aneu a saber quants anys els pot durar el seu “Amor etern”. Si s’acaba més aviat del previst, què serà del nadó? Això, us ha donat peu a crear tot un reguitzell d’acusacions i infàmies contra una persona que en tres dels cinc continents ha ajudat a homosexuals, de bona fe, sense cap dubte, i durant anys. Què sabeu vos de la meva vida? Patint molt per la meva precària educació de post guerra, he lluitat durant anys per els cinc continents, i estic segur que he fet molt més jo per la meva pàtria, ignorant i dolent com mostreu que sóc,  que no pas vos, amb la vostra gran saviesa.

Recrimineu al El 9 per haver publicat la meva carta, i estic segur que “progre” com sou, devíeu ser dels que durant anys demanaven llibertat d’expressió. O, només demanàveu llibertat per la vostra expressió? La pregunta que em faig, és: no serà que a EL9 NOU no us hi varen voler com a treballador i els teniu rancúnia? O, els teniu enveja pel seu èxit evident, i heu volgut aprofitar la meva gran falta?

Mireu senyor Capdevila. Tinc vuitanta anys, i ja ho tinc tot fet, i no crec que faci gaire falta a ningú. Per tant, l’única cosa que em faria por seria que em poséssiu sota tortura. Pel demés, creieu-me; estic immunitzat. A més, no teniu raó!

Per cert; diuen que quan un es rasca, és que quelcom li pica: Us pica alguna cosa a vos?

Amb molta tristesa,   Narcís

Il·lustríssim i sapientíssim “senyor”director del diari ARA.

Només amb la “homofobia”  que un home emprenyat pot sentir vers un altre, -en aquest cas, vos- i prescindint del tot de cap sentit sexual, deixeu-me que us digui el següent:

Quan aconsellat per un bon amic vaig deixar la subscripció amb el meu diari  habitual, i  em vaig subscriure al vostre, no ho vaig fer pas molt convençut, ja que el que jo coneixia de vos, de “educar les criatures” la vostra obra mestra,  ja feia pensar que no seria la cosa com per tirar fuets, i així efectivament ha estat. Excepte alguns col·laboradors que són de molta capacitat intel·lectual, el vostre diari, és anodí, i reflexa la misèria moral –i tal volta intel·lectiva- del qui el dirigeix.

Vos, “Gran Llumenera” heu estat l’únic director de diari que heu vist en mi homofòbia cap als homosexuals, quan el que jo recriminava al senyor Cruanyes, era que aprofités la seva notorietat per a fer-se publicitat, sobre un fet tant discutible com és adoptar un nadó que no pot opinar entre dos homes que aneu a saber quants anys els pot durar el seu “Amor etern”. Si s’acaba més aviat del previst, què serà del nadó? Això, us ha donat peu a crear tot un reguitzell d’acusacions i infàmies contra una persona que en tres dels cinc continents ha ajudat a homosexuals, de bona fe, sense cap dubte, i durant anys. Què sabeu vos de la meva vida? Patint molt per la meva precària educació de post guerra, he lluitat durant anys per els cinc continents, i estic segur que he fet molt més jo per la meva pàtria, ignorant i dolent com mostreu que sóc,  que no pas vos, amb la vostra gran saviesa.

Recrimineu al El 9 per haver publicat la meva carta, i estic segur que “progre” com sou, devíeu ser dels que durant anys demanaven llibertat d’expressió. O, només demanàveu llibertat per la vostra expressió? La pregunta que em faig, és: no serà que a EL9 NOU no us hi varen voler com a treballador i els teniu rancúnia? O, els teniu enveja pel seu èxit evident, i heu volgut aprofitar la meva gran falta?

Mireu senyor Capdevila. Tinc vuitanta anys, i ja ho tinc tot fet, i no crec que faci gaire falta a ningú. Per tant, l’única cosa que em faria por seria que em poséssiu sota tortura. Pel demés, creieu-me; estic immunitzat. A més, no teniu raó!

Per cert; diuen que quan un es rasca, és que quelcom li pica: Us pica alguna cosa a vos?

Amb molta tristesa,   Narcís

PENAMENTS DIVERTITS

Heu convenir amb mi, que la senyora Camacho te molt mèrit. En primer lloc, només cal donar una lleugera mirada a la seva faç, per veure  que es lletja amb desmesura, i que tants retocs  li han deixar allò que és diu

una cara com un mapa. Desconec com  era abans del quiròfan, però ara?

En segon lloc, al veure-la caminar, ja mostra que alguna cosa deu fallar dins la seva pensa, ja que realment, ella no camina, sinó que com qualsevol altra euga,  galopa. Si no ho creieu, fixeu-vos-hi. Aquest símptoma, mostra ven a les clares que quan es deu mirar al mirall, li deuen venir unes ganes de  marxar a tot córrer, que no es estrany que en lloc de caminar, ella galopi.

Altra cosa no menys meritòria, és que essent com dic tant poc escaiguda, trobi tants politics que es rendeixen al seu atractiu físic. Sembla ser, que el seu fill, va ser l’obsequi que li va fer un polític  ja retirat, no sé si en persona o com, i ara ens ha dit la senyora Álvarez que ella, la Alicia,  i un home tant “xuleta” i tibat, i savi com els senyor Zaragoza, gran adalid del PSC, en un moment de rebolcada, van tenir la lluminosa idea de posar la trampa a la ex de l’hereu Pujol. En castellà que tant bé ella domina li haurien de dir: Que les das?

AMB TOTS ELS RESPECTES SENYOR CRUANYES.

He llegit avui la vostra declaració de que heu deixat la feina per a poder fer de pare, i atendre el vostre fill, entre el vostre “marit”, i vos. 

Quan a la cosa del vostre marit, encara que em fa una mica de grinyolament, ho accepto. El que no em sembla tant clar, és la cosa del vostre fill. El que vosaltres hagueu escollit un sistema de convivència homosexual, pot ser ningú us ho pot discutir. No ho sé.  El que no veig tant clar, es que dos homes majors d’edat, tingueu el dret d’escollir el destí d’un infant que no pot pas opinar. Com ho sabeu que ell hauria volgut ser fill de dos pares i cap mare? Com ho sabeu que el vostre exemple no el guiarà cap al mateix destí? I si de gran us imita, creieu que es el millor per a ell? Sincerament, considero la vostra actuació (i la del molts altres cassos iguals) molt  egoista, i em fa recordar aquell antic adagi de: Un penjat, en  crida un altre.

Mirat fredament, però, hi trobo una cosa positiva. Quan tots i totes, siguin com vos i la vostra parella, s’extingirà la raça humana, la qual cosa farà que el món pugui viure amb pau i harmonia. Deu ser allò de: No hi ha mal que per bé no vingui.

Ben cordialment,

Narcís Suriñach Bach

DOS POLITICS CATALANS DE PRIMER NIVELL

Fa una colla de dies, que escolti el mitja  que escolti, o llegeixi el mitja que llegeixi, en qualsevol d’ells , no poden faltar  declaracions de dues persones que es dediquen a la política, com es podien haver dedicat a la astronàutica o a la cria de xampinyons amb el mateix èxit, o resultat.

Al primer que vull referir-me, és al senyor Espadaler, ministre de l’Interior. Bé, aquí en diem conseller, però la cosa és la mateixa. Aquest senyor, que segons el meu punt de vista de persona humil i no pas gaire culte, té més limitacions, que un elefant per guanyar el cent metros llisos.

Com ja he dit moltes vegades,  aquest conseller, te gravades a la memòria cinquanta o seixanta paraules “tècniques” que va deixant   fluir en totes les converses, tractin del que tractin, i d’aquesta manera sense dir res substancial,  queda com un “ministre” Ara els últims dies, ens obsequia amb la seva formosa “Faç” engalanada amb unes ulleres, que encara mostren més clara la seva saviesa i intel·lectualitat, Que maco,he? Amb politics com aquest, no farem pas massa drecera.

L’altra i no menys puntera política, és la excelsa i preclara senyora investigadora de “florer Camarguer” Alicia Sanchez Camacho, que tant estima Catalunya, i que tant lluita per la causa. Ha, ha,ha.

Aquesta senyora, (és un dir, ja que desconec si és senyora o senyoreta), cada vegada que obre la boca, es per insultar algú d’aquí, i sempre en favor del geni espanyol que té el comandament del país, i que passarà a la Història Universal, com un dels més grans estadistes. Clar, que ben mirat; de que viuria aquesta dona si no pogués xuclar la mamella política?

Per cert, i parlant de boca, aquests dies, he vist repetidament en un diari digital, dues fotos una al costat de l’altra, on l’autor de la publicació, mostra la semblança de la boca de les dues femelles, Jo, sincerament, si fora la protagonista de la dreta, posaria una demanda per calumnia a l’autor de les mateixes. Pobre gosseta, quina culpa hi té de assemblar-se amb la Alicia?