HI HA QUELCOM IMPORTANT QUE NO FUNCIONA

No sé si és perquè és fi de setmana, o perquè aquests dies tinc menys ganes de treballar, el cas és que la majoria de les notícies, vinguin del mitjà que vinguin, em fan posar de mal humor més del que desitjaria.

A la primera pàgina de les pàgines salmó "del Grande de España", llegeixo amb grans titulars "Dissabte solidari". Un xic més avall, "Després d'escalfar motors, ahir, el Gran Recapte afronta avui el seu dia crucial i el repte d'arribar al nombre més gran possible de ciutadans". A la segona pàgina, i sobre el mateix tema, una de les recol·lectores voluntàries, diu textualment "Els emigrants són els que més donen". Aquí hi pot ser donada la meva limitació intel·lectual, ja que em començo a fer un embolic. Estava fart de sentir que havíem de donar per als emigrants que, en situació de desarrelament, passaven gana. Doncs no, els emigrants són els que més donen. Llavors, qui són els agraciats amb tantes dàdives? 

Ja he deixat dit el desencís total i la falta de confiança que sento pels del PP, com del PSOE, que són qui governa a Espanya. El cas és que se suposaria que els que manen haurien de ser els que resolguessin aquests problemes, i no ho carreguessin a les espatlles dels que els mantenim. Això és una mica allò tan antic del "conte de la llàgrima". Tocar la part sensible de la majoria de la gent humil que, com que han sofert, coneixen el que és sofrir, i es deixa enganyar pels que manen. És cert que hem de ser caritatius, però és encara més cert que els que manen ho fan de manera voluntària (diria millor de manera interessada per col·locar-se per la resta de vida, sinó mireu als Felipe, Aznar, "Sapateru", o els ínclits Alfonso Guerra, aquell de "Miemmano" ) i, per tant, o dimiteixen per ineptes, o acompleixen amb la seva missió, que és procurar el bé de tothom.

Escoltant la ràdio, sento que a Bangladesh, els obrers d'una fàbrica de les que treballen per als multimilionaris espanyols, hi han calat foc, tips de sofrir. Altra vegada en l'anomenat diari, dues o tres pàgines sobre el proper matrimoni d'uns potentats hindús, que vindran a celebrar-lo a Barcelona; un casament que costarà milions, que sens dubte privaran a molts pobres hindús de  menjar. Crec, que valdria la pena que les grans masses no benestants, s'ho pensessin. Algun dia, pot ser veuran que la democràcia a la Espanyola és la reedició del burro i la pastanaga.

AGUANTAR-SE EL CAP

No recordo si era el 2004 o el 2005 que vaig publicar a EL 9 NOU -i més tard vaig afegir al meu llibre Per pensar i per somriure- un article amb aquest nom. Avui repassant el digital osona.com, he vist la foto del nou gerent de la UVic, senyor Marc Mussons, que m'ha fet recordar aquella reflexió, i per aquest motiu, l'afegeixo al blog.

AGUANTAR-SE EL CAP
(publicat a EL 9 Nou)

Sempre que torno a Vic, després de les meves llargues estades a l’estranger tinc la tasca de repassar tots els exemplars de El 9 NOU que ha sortit durant les meves absències, ja que no puc deixar de sentir-me tafaner amb els fets que passen a casa nostra, i amb les opinions de les persones que hi escriuen. Sé que ja són història, i també que m’agradin o no, (moltes no

m’agraden, és clar, però això deu passar a la majoria de lectors de tots els colors de l’auca) res hi puc fer per millorar-los o canviar-los. Tanmateix, deu ser un vici com un altre, i ho faig.

Una de les coses que al llarg del temps m’han encuriosit fortament, és veure que bona part de les persones que fan sentir la seva opinió, per mig d’aquest setmanari, (també en altres mitjans, lògicament, però jo parlo d’aquest) a la fotografia amb què solen acompanyar l’article, se’ls veu que s’aguanten el cap acuradament amb la mà, com si tinguessin por que els caigués, o que en un sotrac brusc, se’ls poguessin buidar les idees. El que em feia molta gràcia era veure que la majoria dels suportadors de testa eren gent d'allò que s'anomena esquerres, tals com una senyora anomenada Bet, persona sembla que molt entesa i justa si fem cas de les coses que explica i de tot el que sol pontificar, o altre, el senyor Pere Jordi, també d’esquerres. Dissortadament, la meva memòria i el meu intel·lecte són molt curts, i no recordo més noms, però només caldria fer un repàs a l’hemeroteca del bisetmanal, per veure que són molts els esquerrans que tenen aquest costum.

Atesa la meva indefinició política, ja que a tots els veig coses bones i dolentes, però que he constatat que un cop dins el poder, el noranta per cent dels polítics van a la seva, pensava que aquest costum majoritari dels esquerrans, era com un segell de qualitat de les seves idees. Pot ser pedant per part meva, però la psicologia m’ha ensenyat i demostrat abastament, que actes inconscients com aquest no són més que un sentiment interior, de falta de confiança, que quelcom del que volen dir o diuen no els acaba de convèncer, o encara pitjor, d’un sentit d’egolatria i supèrbia, gairebé sempre sense fonament, tret que, és clar, tinguin problemes a les cervicals.

Malauradament, un cop més, la realitat, intenta demostrar-me que estic equivocat. No són sols els polítics esquerrans que fan això, sinó que persones de tanta categoria moral, intel·lectual i molts altres "etecés", també ho practiquen, i en vull posar dos exemples ben significatius. En arribar a casa (vull dir Catalunya), vaig veure, a les llibreries, dos llibres suposo que nous, o que jo no havia vist, on els grans i excelsos (sobretot el primer) “comunicadors”, senyors Antoni Bassas i Pedro Ruiz (per ordre alfabètic, eh? No fotem!) s’aguanten la testa de manera realment significativa, i gairebé sembla que el seu palmell, sigui un faristol articulat, que aguanta tanta saviesa i erudició.

He de confessar amb tristesa, que veient això, i amb tants i tants exemples, m’he passat hores i hores aguantant-me el cap amb la mà, per veure si aconseguia millorar la meva capacitat intel·lectual, i res; fracàs absolut. Queda ben clar que t’aguantis o no el cap, allà on no n’hi ha, no en raja. Què hi farem?

LA  SANTÍSSIMA TRINITAT DE TV3

Ja vaig deixar clar dies enrere el que pensava d'aquells èssers únics de la cadena del compte, i altres. 

Avui, voldria referir-me als tres grans de TV3, que en certa forma fan una feina similar a la cadena pública. En la seva defensa, estic obligat a dir que, a diferència dels primers, ells no pontifiquen de tot, sinó que estan més aviat dedicats en exclusiva a parlar de catàstrofes i desastres en general, i dels palestins, en particular. 

El que seria el "Pare etern" és sens dubte l'anomenat Joan Roure, el qual durant anys s'ha especialitzat en l'Orient Mitjà, on ha gaudit de valent, explicant la maldat de tot el món envers els habitants d'aquelles terres. Ara últimament, sembla que el deuen tenir a la seu central de la entitat, ja que amb la seva veu gangosota i amanerada cada dia ens explica catàstrofes de diferents indrets. Avui, ha tocat l'ensorrament de Riga. La llàstima és que com que ara parla pel sistema que en diuen veu en off, i no podem veure aquella careta de bon nen, amb aquelles ulleres rodonetes tan de moda un segle enrere, que l'ajuden a tenir l'aparença d'intel·lectual de primera.

L'altre, l'Albert Elfa, que seria el fill, continua allà, a l'Orient mitjà, relatant-nos amb fidelitat tots els mals de la humanitat.

Per últim, tenim el que ara actua a Nova York, l'Esteve Soler, que privat del seu feu habitual que també era l'Orient, però encara que molt limitat per les circumstàncies tan diferents en què es troba, procura treure tot el que pot de dolent d'aquell gran país, i avui, òbviament, ha aprofitat per parlar de l'assassinat d'en Kenedy. No sé si també en farà un llibre com va fer dels palestins.

MEDITACIONS D'UN DIA NÚVOL

Avui estava una mica trist, no sé si per culpa d'aquest temps tan variat, i he començat a filosofar internament sobre la conducta humana en general, i potser pels efectes de la vellesa, m'he sentit com qui diu vençut i decebut per la quantitat d'egoisme, enveja i rancúnia, que es desprèn del nostre entorn. Això m'ha fet recordar una vella anècdota, que em va ser explicada quan jo devia tenir uns divuit anys, per un empresari que tenia la fama de explotador i persona sense entranyes.

Un dia que discutíem per alguna cosa relacionada amb l'hidalguia i la caritat, em va dir:   

-Mireu. Si creieu que, essent desprès o caritatiu, tindreu l'agraïment del proïsme, aneu ben errat.

I, afegí:

-Vos coneixeu que anys enrere, quan una persona ja era molt vella, i a qui consideraven a punt de morir, el capellà del poble anava a casa del malalt, per confessar-lo i donar-li el que en deien els darrers auxilis. Quan el capellà s'aproximà al vell, demanant-li que es confessés, l'home s'hi va negar de manera radical i absoluta. El capellà, que no estava acostumat a aquelles reaccions, mig ofès li va dir:

-És que em voleu fer creure que no teniu cap pecat?

El vell, tot tranquil, li va dir:

-Clar que no en tinc.

-Ni  tampoc teniu cap enemic, cap persona ressentida a qui hagueu fet mal ?

La resposta del vell, que no podré oblidar mai, per la seva qualitat de cínica i descarnada, va ser:

-Mireu, mossèn. Encara que sempre he sigut ric, no he donat mai res a ningú, no he deixat mai res a ningú, ni he fet cap favor a ningú. Com voleu que jo tingui enemics? Qui té enemics és que se'ls ha creat amb alguna d'aquestes accions que us he esmentat. Marxeu tranquil, que en sóc ben innocent.

Tal com van les coses, és per pensar-hi.

EL CONSELLER ESPADALER

Haig de reconèixer que la meva simpatia personal per a aquesta figura del Govern de Catalunya no és pas excessiva, ja que sincerament no el veig de bon tros preparat per exercir el càrrec que ostenta. 

Primerament, i com ja deixo dit en altres escrits, en el seu partit, Unió, fan tots normalment la Puta i la Ramoneta (paraules de Pujol) i, per tant, els considero un mal per al país.

En segon lloc, també es deu al fet que quan dóna explicacions, sol intercalar paraules en el seu discurs, que es veu clarament que no vénen al cas, però que ell les empra per mostrar una saviesa que de bon tros té. Vol mostrar-se il·lustrat, però se li veu el llautó.

Això dit, ahir al vespre, mentre anava "zapingant" en espera que comencés el programa que jo volia veure, vaig anar a parar l'emissora del "Grande de España, i evidentment, el "Pare etern", el gran i incommensurable Josep Cuní (qui sinó?), sempre ad majorem gloriam suam, gaudia rebregant-nos pels morros tots els defectes i perversitats del conseller i el seu equip, en especial els Mossos d'esquadra. Com gaudia aquell oracle mostrant les mil perversitats d'aquella gent en front d'un home bo i humil al qual anava anomenant "empresari". Per cert, tant que aquest dies s'ha parlat de l'empresari, i ningú no diu de què ho era, d'empresari.

No em veig pas prou informant, per jutjar el cas, i en altres ocasions ja he dit el que penso d'alguns d'aquests mossos. El que segueixo no entenent és com el nostre govern continua subvencionant el grup editor, el qual és l'enemic principal, que té a casa nostra, per sobre de tots els partits de l'oposició. En aquest cas, qui més ho paga és el conseller Espadaler que sempre hi  va fent el paper de "Don Tancredo" amb la seva cara inexpressiva.

                                 LA GRAN FESTA DELS "SOCIATES"

Ja he deixat dit en mil lloc diferents, el fàstic i i els desencís que sento per als socialistes espanyols. Ja mai m'havien fet sentir gaire simpatia, atès que, com que sempre he considerat que tota persona que presumeix i es venta de ser bo i humil, i després, resulta que amaga moltes mancances o que simplement és un hipòcrita. Quan l'any 84, els grans i únics Boyer i Borrell, com a representants del just govern del vaquer Felipe, i de l'actor de teatre, Guerra, em van robar (a la meva empresa) 23 milions de pessetes, que el govern d'en Suarez ens havia promès i el d'en Felipe, ens devia per haver exportat en temps tan dificultosos (uns 8.000.000 milions entre tots els exportadors espanyols), ja va ser el súmmum, i el meu fàstic ja no podia pujar de nivell.

Avui, sentint un home tenebrós com en Rubalcaba, que anava dient "Pera" al tan limitat Navarro, dient-li que ànims, que arreglarien Espanya, de la qual sens dubte el reinat taifa d'en "Pera" seria un dels motors principals, ja gairebé m'hauria posat a plorar. 

Us imagineu si en lloc de ser tan poc intel·ligents (bé, intel·ligents, en Felipe, l'Afonso i tants d'altres han demostrat ser-ho, ja que de miserables roba-peres han esdevingut rics), que en fer-ho tant malament, han propiciat que els pitjors enemics de Catalunya, tota la "Crosta" carca espanyolista, els del PP, hagin pogut prendre el poder. 

Pobra Catalunya. Ja deixo dit que és el que penso del PSOE, però en ser ells tan limitats, han donat peu al triomf absolut de la gent més feréstega i dolenta de l'anomenada Espanya, que no són més que les restes melangioses del que va arrasar Amèrica i tants altres països. Catalunya, junt amb Ceuta, Melilla -i l'illa de Perejil, ep!- són les últimes colònies del gran imperi espanyol.. Pobres de nosaltres...

AI, CDC, NO  US FOTREU NO DEL "GRANDE DE ESPAÑA"

No passa un dia que les emissores o el diari del "Grande de España", subvencionades en part per Convergència en estar al govern, no ataquin de manera esbiaixada, calculada i subtil, al govern de Catalunya, amb programes on, per exemple, tenen un tertulià que va (o ho fa veure) a favor del govern. Tanmateix, els altres tres, més el director del programa, normalment el gran Cuní, o el no menys gran Basté, van desgranant de manera dissimulada atacs on demostren les falles i errors dels que els ajuden a viure. 

El més trist del cas no és que demostrin una altra alternativa més favorable, sinó per exaltar el seu propi ego. Ben mirat, potser el poble de Catalunya s'està trencant les banyes inútilment, buscant  les persones adequades per dirigir el país, sense adonar-se que si constituïa un govern encapçalat pels esmentats Cuní i Basté, reforçats per alguns dels tertulians més addictes, tals com el Sardà, l'anticatalà confessat,  Gonzalo Bernardos, i la Rahola, que la majoria de vegades té raó, però que la seva veu sembla més aviat una "gripollera" d'aquelles d'anys enrere, i que sempre vol monopolitzar la sessió. Tampoc hi estaria malament l'altre tertulià addicte, el director del diari del "grande", el senyor Josep Antich, que com que quan parla va fent "eh,eh,eh", donaria temps perquè s'ho pensessin bé. Oi que quedaria bé?

LA ROSA DÍEZ

Aquest matí, em mirava la cara de la presidenta de UPyD, i no m'estranyava pas que sigui una dona tan sectària i de tant  mala "milk". Pobra dona, amb la fatxa i els atributs que li ha donat la Mare Natura, no es pot esperar res gaire millor d'una persona així. Quan es deu mirar al mirall, li deu venir tal atac d'odi i de por de si mateixa, que no és estrany que ho vulgui fer pagar als altres.

Anava per deixar-ho, quan m'ha vingut un reflex de lluïdesa, i he pensat; no deu pas ser que les seves faccions i tipus s'han fet així de lletges a causa de la seva maldat interior?Aneu a saber...

Aquesta dona, que va començar com a una vulgar sociata, ja ha passat per tot l'arc de Sant Martí, i ja només li falta arribar a presidenta del PP.