ELS MOSSOS D’ESQUADRA

Haig de reconèixer que, quan era jove, i així mig d’amagatotis, sentia parlar -o de manera furtiva veia algun retrat- dels mossos d’esquadra de l’època d’en Macià. Sentia un respecte reverencial envers aquells personatges que representaven l’ordre i el respecte de Catalunya. Més endavant, quan l’any 56 em vaig treure la llicència de conduir, tenia un respecte o por molt considerable per la Guardia Civil, tan criticada moltes voltes amb raó, i sempre vaig procurar portar el cotxe amb atenció i responsabilitat. Fins a l’entrada de la policia autònoma, els “civils” em van posar dues multes; una per no portar la documentació i una altra, per un error de conducció que vaig cometre, i admetre. Amb gairebé 30 anys, no és pas mal percentatge!

Amb els pocs anys dels mossos, i tenint en compte que els últims 25 he viscut més a l’estranger que aquí, he estat agraciat amb no recordo quantes multes -sobretot, en la etapa de l'únic, i ínclit conseller Saura (recordeu aquell he, he, he tan repetitiu i sardònic d’aquell justicier?)-, de les quals, excepte una, no era pas culpable de cap manera. Podria posar exemples i detallar els motius, però no cal pas fer perdre el temps als lectors. Segur que  com jo, molts d’altres, s’hi hauran trobat.

Això ve a compte perquè ara, la majoria dels dissabtes a mig matí, en deixar la carretera de Tona i entrar a les rotondes, un es troba dues o tres furgonetes dels mossos, i (per exemple avui) set o vuit efectius, un dels quals anava amb metralleta en mà, i aturen la circulació formant una respectable cua, ja que és el dia i hora que vénen a Vic una gran quantitat de barcelonins, i d’altres indrets. Pel que he pogut comprovar, atès que hi passo cada dissabte, de terroristes i assassins, no n’han pas detingut pas massa. El que és segur és que tots estan fixats en el tiquet de la ITV,  i els que no ho porten al dia, ja han begut oli. Penso que per tan noble i delicat afer, no seria pas necessari ni l'ostentació armada, ni tants efectius, la meitat dels quals es passen l’estona al descampat discutint la jugada.  Què hi farem!

ENCARA QUE AQUEST ACUDIT JA ÉS UN XIC ANTIQUAT  EN VEURE QUE EL GRAN PRÍNCEP FELIP DEIA QUE VAL LA PENA TREBALLAR PER A ESPANYA, I VEIENT LA GRAN QUANTITAT DE FAMÍLIA QUE HAN PROCREAT ENTRE TOTS ELLS, PER TREBALLAR, SE M'HA ACUDIT D'AFEGIR-LO. 

A un hombre de unos 73 años le está entrevistando un periodista en un jardín. El hombre entrevistado se expresa del siguiente modo:

-Soy hijo de exiliados.

-Hasta los 27 años y poco antes de la transición no pude volver a España por culpa de Franco. 

-A mi padre, pobrecito, no sabíamos ni dónde enterrarlo. 

-Mi madre estuvo muchos años en silla de ruedas.

-Ahora tengo 73 años.

-Hace meses me quitaron el 30 % de un pulmón.

-Mi mujer es inmigrante.

-Tengo tres hijos con ella.

-De los tres, sólo trabaja una, la del medio... pero no cobra nada.

-Todos, incluidos los nietos, viven de mi asignación.

-La mayor se acaba de divorciar.

-Mi yerno se daba a las drogas y al alcohol, y la ha dejado con dos niños. 

-El pequeño de mis hijos aún no se ha ido de casa y, además, se ha casado con una divorciada y la ha traído a vivir con nosotros. 

-Esa señora antes trabajaba, tenía muy buen puesto, pero, desde que vino a mi casa ya no hace nada. 

-Ahora tienen dos niñas que también viven bajo nuestro techo, para colmo, este año, con lo de la crisis, casi no nos hemos podido ir de vacaciones y, si me apuras, ni he podido celebrar que España ha ganado el  Mundial. 

-Para colmo, el marido de la mediana anda en líos con la justicia. 

-Al enterarme me desmayé y casi pierdo un ojo al darme con una puerta...

- Acaban de operarme porque me fracturé la cadera.

El periodista, pone cara de asombro y comenta:

-Majestad... ¡ no creo que su situación sea tan mala !

RECORDANT UN HOME BO

Repassava la llista de les persones que foren beatificades ahir a Tarragona, i no he aconseguit veure-hi un home que, sens dubte, es mereix estar a la llista atesa la seva bondat i fe.

Crec que jo devia tenir un any i mig, quan de la mà de la meva àvia, la meva germana Carme, i la meva cosina, també, Carme, les quals eren les que tenien cura de la masoveria de la Casanova del Clos, allà dalt a Santa Cecília, a causa que el masover, el nostre oncle Joan Campdelacreu, havia hagut de fugir precipitadament per por de ser afusellat, veia que cuidaven un  home que vivia amagat a la casa, i que passava moltes hores pregant en una petita coveta que ell mateix havia excavat en un marge de la finca, prop de la font del rierol no gaire lluny de la casa pairal de Gallissans. Tot això, ho vaig viure, però no ho recordaria si no m'ho haguessin explicat anys després.

Aquesta santa persona, en Miguel Facerias Garcés, nascut l'any 1861 en un poblet de Huesca de nom Perarrua, havia estat l'humil sastre (un seglar, vaja) del convent dels Claretians  de Vic, i encara que havia tingut temps de fugir, els del comitè li prometeren no fer-li cap mal, però quan van canviar de pensament, ja únicament a peu i de nit, va poder arribar a Santa Cecília on, com dic, es va amagar a la casa que atenien les meves familiars.

Malauradament, un masover d'una casa no gaire llunyana, el va veure, i sense perdre temps, va anar al comitè, i els va denunciar. Com era habitual, el comitè ho va fer saber als del comitè de la Gleva (era costum que mai els del poble matessin els del municipi, feien un intercanvi d'assassins), els quals varen pujar, el van detenir, i el portaren a un lloc anomenat Pont del diable, crec que del Municipi d'Alboquers, on va ser afusellat sense misericòrdia. Un dels executors, que jo de més gran vaig conèixer, va dir: "Com que portava dents postisses, quan el vam disparar, li sortien per tots costats...".

Abans de sortir de la casa per última vegada, ja pres pels del comitè, es va dirigir a les nenes que ploraven atemorides, i els va dir: "No ploreu boniques; m'heu atès molt bé, i des del Cel, pregaré per vosaltres perquè ens tornem a veure...". La meva germana encara quan m'ho explica, ho recorda amb llàgrimes als ulls.  Per això, en faig memòria, ja que crec que potser mereix més la beatificació aquest humil creient que molt d'altres.

EL PAPA FRANCESC, SANT FRANCESC, I ELS FRANCISCANS DE SABADELL

Veient el papa Francesc fent la seva visita a Assís, m’han vingut records a la memòria de quan era un nen innocent i desvalgut allà, al santuari de la Gleva, i llegia, amb fruïció i vertadera fe, el llibre (evidentment, en llengua castellana) Florecillas de San Francisco, en què es mostrava la bona fe i bondat d’aquell tendre i humil personatge que havia abandonat els honors i riqueses de la vida per dedicar-se al servei dels més humils i pobres.  

Haig de reconèixer que, ja més gran, i desenganyat de tantes coses i situacions que se m'havien mostrat falses, quan no mentida pura, encara el record d’aquell llibre em feia sentir una tendresa envers aquell home diferent i que tant es volia assemblar amb Jesús de Natzaret. Per aquest motiu, sempre havia tingut un sentiment especial als frares franciscans i gaudia recordant, en els meus viatges a Amèrica, fra Juniper Serra,  i tants d'altres com ell, que portaven la bondat al cor, i que tant feren per als pobres indígenes maltractats i espoliats pels “conquistadores de la gran España”...  

Ara passem al que vull dir. Fa un parell d’anys (no recordo gaire bé la cosa de dades), quan havia retornat definitivament d’Amèrica, em dedicava a repassar les diferents emissores de TV per posar-me una mica al dia, quan en topar amb el que en diuen Canal Català d’Osona, vaig veure un programa de tertulians, en el qual entre persones molt dignes, hi havia uns quans sembradors d’odi i bilis, entre els quals sobresortien dues noies, no pas gaire de bon veure, però segur que elles devien creure el contrari, les quals feien molt bé el paper de semi “furcias”, motiu pel qual devien haver estat contractades.  

Fins aquí, tot correcte, atès que es tractava d’una emissora privada. Tanmateix, el que realment em va sorprendre va ser que el presentador de tal programa, un tal no-sé-què Fuentes, presumia de ser frare franciscà, i repetia dia sí dia també d’anar a dormir al convent, que era el seu domicili. Aquell home que sortia abillat com un cromo a estil d’artista cinematogràfic, res a veure amb un frare franciscà, permetia i incitava als tertulians a dir una i altra procacitat, com més grossa millor, i recordo una de les dues tertulianes, mestissa ella i parlant català, aixecant-se els pits amb les mans en pla provocatiu. Eren tantes les coses que no m’agradaven (i no sóc pas de bon tros cap beat o estret de ment), que se'm va ocórrer enviar-li  diversos correus electrònics, recriminant-li la seva conducta totalment nociva per a l'ordre religiosa que deia representar. Com es pot suposar, mai no vaig tenir resposta. Per això, vaig deixar de mirar aquest canal, fins que l’altre dia el vaig tornar a veure i, evidentment, el frare sàtir seguia dirigint el festival. 

Després del que he exposat, he arribat a la conclusió que, d’aquells seguidors del “Poverelo”, no en deu quedar pas res, ja que si aquest home s’ha pervertit tant fins al punt d'actuar tan malament, i seguir presumint de frare franciscà, el problema ja no és ell, sinó dels seus companys i superiors que li permeten. Podríem suposar que van curts de diners, i potser el que cobra el showman els ajuda a arribar a fi de mes. Si és així, seria molt lamentable, i fora millor tancar el “xiringuito” que no pas acabar de fer perdre la fe als pocs que els en queda. 

Els Franciscans... El meu últim desengany. És clar que la monja Forcades també ajuda a fer perdre les creences, embolicant-se amb la capa de Déu.

S'ha de reconèixer que la dona política espanyola amb més "MORRO", es miri com es miri, és sens dubte la gran Alícia. El morro polític és el seu sectarisme anticatalà, el morro físic, l'ha aconseguit amb Botox.

SOBRE LA GLEVA

He tingut tantes trucades i crítiques a favor i en contra, que m'han superat.

Crec que, de moment, és millor estacionar el tema.