PIULADES NO. REFILETS.

Lladres i “pillos”. Es curiós, com aquesta gent tan moderna, que ens informa,  els periodistes de moda,  tant llestos ells, saben amagar les dades que sembla que les “autoritats” no volen que coneguem. Exemple: tothom coneix que la gran majoria de robatoris, furts, i inclòs ferits, que es produeixen a casa nostra, els ocasionen gent vinguda de fora, especialitzats cadascun  d’ells en fets concrets. Doncs bé; com que aquí en aquest país tant democràtic, tothom ho té fàcil per a nacionalitzar-se,  els morets, peruanets, Kosovarets, i un gran i llarg etc., al poc temps de estar entre nosaltres, ja tenen la nacionalitat espanyola, ( per exemple, el gran factòtum de l’ajuntament de Barcelona l’argentí Pisarello,  que s’ha fet l’amo de la ciutat. Ep. Amb això no vull dit que en Pisarello sigui un quinqui, però? És tant fàcil fer passar  bou per bestia grossa...)    i clar, quan qualsevol comet el delicte, els nostres “Reporters Tribulete”, ens diuen que qui ha comès el delicte, és de nacionalitat espanyola, i es queden tant amples. Quina trepa! El que és segur, que qui rep l’atac, si és espanyol.

La Dolores Miquel. Després de veure l’`èxit total, i absolut d’aquesta poetessa fora de classificació degut a la seva magnitud incommensurable, no entenc com la Ada   Colau, no la ha presentat encara al premi Nobel de Literatura. Estic segur que una dona exímia que parla sense vergonya en lloc oficial i públic de conys, vagines, i fills de puta sense cap respecte però amb tanta perfecció, i es fot descaradament de la oració més estimada pels creients, i més respectada pels no creients, s’emportaria el premi sense baixar de l’autocar. Un parell d’anys més de Colaus i Pisarellos, i Barcelona ja estarà  a la altura de les ciutats més capdavanteres del món, Tals com Mogadiscio, Uagadougu, o Damasco, i altres tantes. Nova York, o Londres. Se’ns faran petites per a nosaltres.

La Ada. I parlant de gent insigne, ara seria hora de recordar a la Colau, que com diuen del clero, “Una cosa és predicar, i l’altra repartir blat”. Amb tant poc temps,  ja ha pogut comprovar que les coses no son tant simples, i que és més fàcil fer demagògia, que arreglar els problemes. Ara, a ella que ha fracassat negociant amb els seus, que li deixen la ciutat feta un guirigall, se li podria aconsellar que els fes alguns escratxos, cosa que tant domina. Anava a dir pobre dona!, però crec que seria millor dir pobre Barcelona! Si a les properes eleccions tornen a guanyar a la capital del nostre país,  la Colau, l’argentí  Pisarello, i tota la morralla que els acompanya, cosa que dubto, i espero que no passi, Adéu Barcelona! Mireu que en Clos, i l’Hereu ho varen fer malament, però ara?

             ALLÀ ON NO N’HI HA, NO EN RAJA.

Les persones normals, i senzilles, que devem ser la majoria del mortals del país, quan parlem, solem fer-ho amb primera persona, donat que  diem coses que pensem nosaltres, ja que no tenim un grup o equip que ens recolzi. Però quan qui parla és una persona que presideix una associació  de qualsevol mena –societat, club, o govern-, si és una persona educada, i culta, fa tot el possible per a no parlar mai en primera persona i acostuma a dir; farem, pensem, etc. Quan una persona del nivell social que sigui, no és massa intel·ligent, i carregat de mancances i complexes,  com malauradament passa amb el president del govern espanyol, sempre que parla per a donar alguna explicació, parla en primera persona, i no diu mai; el govern creu, o el govern fa, sinó, que diu; jo faig, o jo mano. Sempre te el YO a la boca. Segons m’havia explicat abastament el meu gran mestre de psicologia, Carles Muñoz Espinal,  quan una persona actua d’aquesta manera, nostra ben clara la seva inseguretat, i al mateix temps, intenta convèncer-se  ell mateix de que disposa d’unes qualitats de les que realment, n’és ben orfe. Clar que entre un home tant limitat com ell, més la vivoreta Saez, i la esfinx Cospedal foten un trio de categoria. En canvi, qui els treu les castanyes del foc, és un home dolent i roí, el gran Montoro que amb la cara, ja paga però que ens fot els calers. Que hi farem? Segur que els politics espanyols de la “Democràcia”, passaran  la història com una colla d’aprofitats, però d’una saviesa ben minsa, i en Rajoy, anirà al davant, ben destacat.

FILLS DE PUTA.

Aquest vespre, he sentit als regidor Jaume Asens de l’ajuntament de Barcelona justificant les paraules de la exímia i única  “poetesa” Dolors Miquel, on  entre moltes altres coses boniques parla de fills de puta. Jo, babau com sempre i que conec per experiència que és voler expressar la opinió pròpia per allò de la “llibertat d’expressió” que a la hora de la veritat no accepta  ningú si no va a favor ser, em pregunto dins el meu interior, i que no gasaria fer públic; si jo dic que els fills de puta són els que han defensat la actuació d’aquesta brètola, estaré dintre el meu dret d’expressió, o puc ser imputat per ofensa? Sabeu que? Millor que no ho digui. No fos cas... Però?

DOLORS MIQUEL.

Haig de reconèixer, que al llarg dels anys, i degut a moltes experiències negatives, els  sentiments religiosos vers la meva religió original imposada des de la  més tendra infància, s’han refredat molt, i només faltava que un cop jubilat, tingués temps d’escoltar les barbaritats i ignomínies que dia darrere dia  TV 13, la televisió dels representants de Déu a la Terra, els bisbes espanyols, deixa anar amb tant sectarisme i desvergonyiment. Després d’escriure directament més d’una vegada a més d’un bisbe, i no rebre mai cap resposta, que no seria pas el pitjor, si al menys, no fossin tant dolents i sectaris, tinc de dir  que les meves creences estan sota mínims, i em pregunto com pot Déu tenir uns administradors tant dolents (per no dir paraules més fortes)  en aquest petit planeta?

Tot, i això, en veure en que s’està convertint Catalunya i sobre tot la seva capital, en mans de gent tant sàvia i intel·ligent, com la “Escratxosa” Colau, o l’argentí Pisarello que li fa de “Mamporrero”, i tants d’altres, que han cregut que el progrés, no és més que convertir les institucions catalanes en allò que a la pàtria del dit Pisarello, en diuen un “Quilombo”, i que traduït en un català passable seria “Una casa de Barrets”, m’ha vingut una gran tristesa, i estic segur que ara, Cervantes en lloc de fer gran Catalunya amb les seves lloances dient allò de Arxivo de la cortesia, diria Arxivo de la porqueria, i tal vegada, adjuntaria una foto dels esmentats, edils aplaudint a aquesta joia de la poesia, anomenada Dolors Miquel que ahir, va deixar empetitits a Verdaguer, Maragall, Sagarra, i un llarg etc. Amb la seva exhibició tant virtuosa sobre l’anomena’t Gai saber. És cert, que durant anys s’han fet coses mal fetes a casa nostra. Abans, de la guerra de disbauxes a Barcelona ja n’hi havia i no poques, però tenien llocs determinats en diferents sales del Paral·lel. Els edificis de les institucions públiques eren respectats, gaire bé sempre, i per tothom. Però si aquests savis,amb aquests mètodes són els que ho han d’arreglar, un cop més, tinc de dir: Pobre Catalunya! En mans de qui has caigut?

Per últim, em pregunto. Aquesta nodrisseta, la Dolors Miquel, de on ha sortit? Quins mèrits la emparen per embrutar públicament un pais? Algú, ho sap?
És ben trist encara que sigui per una vegada amb el ministre de l'interior, i el seu germà.

  

LA CARTA QUE JO ESCRIURIA A JORDI PUJOL. (i que mai rebrà)      11-02-16

Benvolgut senyor.

Sóc potser algun any més jove, però aproximadament de la vostra edat. No us conec personalment, i  algunes vegades, encara que no moltes, no he estat d’acord amb les vostres directrius. Ara, però,  que tanta gent justa, honesta, immaculada, incapaç de fer qualsevol cosa contrària al benestar de la comunitat en general, que per el que es veu és la gran majoria de la població de Catalunya i com no d’Espanya, estan immersos en aquesta orgia, o aquelarre, d’acusacions en contra de vos, (sobretot, de part d’importants mitjans de comunicació amb grans superhomes al davant, que si el vostre govern no hagués subvencionat tant, ja tal vegada no existirien) ,deixeu-me que com és en mi habitual, nedi contra corrent, -clar que així em va- i em posi de la vostra part, i us digui el que penso de tot plegat, en el vostre cas, ja que en mig de tants savis que us ataquen, no vindrà pas d’un ignorant que us defensi. Sols parlaré de vos. No de la vostra família.

Encara que els meus familiars em solen criticar perquè parlo de mi en els meus humils  escrits, veig del tot necessari fer-ho una mica, per deixar clar perquè penso com penso.

Veureu: Quan després de la Guerra Civil, tothom seguia no sé si amb molt fervor però si amb molta presència les directrius de l’Església  per allò del que diran i les possibles conseqüències,  els nens que anàvem a  catecisme, (anar a doctrina en dèiem) havíem après de memòria, una colla de sentències que ens deien havien estat pronunciades per Jesús de Nazaret, aquell home únic i bo. Com segur recordeu, una que quasi tothom coneixia i que jo no he oblidat mai, i he repetit moltes vegades, que sembla va dir davant la possible lapidació de la dona adúltera, feia eixís: “El que estigui net de culpa, que tiri la primera pedra”. Aquesta sentència, és la que m’ha fet pensar en el vostre cas, i per això he arribat a la conclusió de la immensa bondat i justícia de la nostra població. Encara el vostre cas no ha estat sentenciat pels jutges, i ja la majoria de la població, us ha condemnat, que era del que es tractava. O sigui; hi ha hagut baralles per a veure qui la tirava primer aquesta primera pedra.

No vull pas entrar en si sou innocent o culpable. No ho sé, ni sincerament m’importa gaire, pels motius que diré, encara que evidentment m’agradaria la vostra innocència. Al que em vull referir, és més aviat a que jo, encara que ho he intentat de bona fe, no sóc pas de bon tros un home just, i si, més abans ple de mancances i defectes. També, crec amb gran convicció per la experiència de tants anys de tractar amb les persones, que són la gran majoria dels que ara s’aferrissen amb vos, que hi ha alguna cosa que no lliga. El que passa, que aquesta majoria –algun just hi deu haver, no gaires- no han  tingut mai ni la capacitat ni l’ocasió de delinquir amb actes de certa envergadura. Per això, coneixent la vostra història, us ataquen, per enveja i sentiment d’incapacitat personal, i com no, els polítics de mig pèl, que com que són conscients que no estaran mai a la vostra altura,  no us  perdonen el vostre prestigi, i notorietat. Deixant de banda les de casa, que Déu ni  do, el més curiós, és que dues emissores tant antagòniques de Madrid, la Santa i justa 13TV, dels Sants  bisbes representants directes de Déu a la Terra , i l’altra gens santa però pel que sembla del tot justa, La  Sexta, Competeixen amb delit per a veure qui tira més brossa sobre la vostra  dignitat.

Centrant-nos en el tema: Cada dia, els mitjans que tant us estimen, parlen de la “Gran fortuna” que vos teníeu en comptes bancaris a l’estranger, i quan per algun motiu han de concretar una mica, i després de grans puges i baixes per definir les quantitats, es parla de 23 a 25 milions d’euros. Ja son diners, ja. Però mireu: Aquesta setmana, una revista editada a Madrid que jo tinc a les mans, ens recorda que el banquer senyor Botin, (Quin cognom més premonitori i apropiat, eh?) tenia en bancs estrangers, més de dos mil milions sense declarar; si, més de dos mil milions, i que per a deixar-ho al dia, sense haver de jutjar-lo o fer-li escarni, com han fet amb vos amb gran satisfacció, aquests governs espanyols tant honestos, i justos, es van traure de la màniga la ja famosa “Doctrina Botin”. Mare meva! També, diu la revista, que l’actual president de Bankia, el senyor Goirigolzarri, (disculpeu si no ho escric bé, però, eh?) quan va deixar el BBVA, per a ocupar el nou càrrec d’una banca ensorrada pel justos polítics espanyols i que vam cobrir tots els contribuients, que encara deu ser més ben remunerat, va rebre una indemnització, de 30 milions d’euros, que és l’equivalent o superior del vostre suposat gran “Robatori”. Hi ha alguna persona que per a millorar de càrrec mereixi un premi eixís? No és un robatori a gran escala aquest fet cert? Algú l’ha portat a judici? Continuem. Gaire bé totes les persones que han pogut remenar les cireres, han fet el possible per a enriquir-se sense massa dissimulo. Només falta mirar les cares que feien i com vestien el gran estadista Felipe Gonzalez, o la eminència gris del socialisme el no menys gran Alfonso Guerra dues figures que dintre milers d’anys la historia posarà a la altura de Ramsés o Juli Cesar, i comparar-ho amb la seva situació actual.  Seria llarg d’explicar, en una carta, però si repasséssim un per un, veuríem que la majoria de politics sobre tot dels grans partits PP, i PSOE que volen tenir subjugats, i emmordassats als espanyols, per  “In eternum”, com  intenten seguir apartin-se el pastís sense competències,  amb comptabilitats B de Bárcenas, o amb ERES andalusos, i tants altres eufemismes. No oblidem, als grans Boyer, (que Déu tingui en la més  alta Glòria, però lluny de mi)  i Borrell,  (Anys ha, tocant-se la panxa allà a Europa)  que ungits per ma divina, ens van robar els diners  als exportadors que havíem cregut el les promeses del govern d’Espanya. Ho deixo aquí, ja que en lloc de fer-vos una carta,  ni amb el tex de Tirant lo Blanc, ni hauria prou per parlar de la bona gent actual de la política d’Espanya. I ara, senyor Pujol, i com a resum, us diré el que penso de perquè us han plantat la llufa.

Que éreu hàbil, i intel·ligent, i sabíeu que portàveu entre mans, n’eren conscients tots els polítics de les espanyes d’un color, i altre, i us ho acceptaven degut a que el vostre tarannà negociador, els ajudava a mantenir una mica la treva entre classes socials, i entre Catalunya, i Espanya.

El vostre gran pecat, senyor Pujol i que no us el perdonaran mai, va ser quan us van decantar obertament pel catalanisme. El que no us perdonaran mai, és que gracies als vostres col·laboradors –molt i bons- i el vostre total recolzament, es va reimplantar de nou el Català en les escoles, i que encara que amb timidesa, van començar a sortir diaris i revistes escrits en català, i una TV, que malauradament no ha tingut sempre les persones a la altura que hauria estat necessària, però que no obstant han ajudat a la nova renaixença de Catalunya.  Això senyor, us va condemnar. Però per sobre de tot, aquest gest va fer que el Món recordés que el nostre país, existia i tenia vida i personalitat pròpia, i això, senyor, era intolerable per la casta imperialista i colonitzadora de “La Meseta”, que està veient que la última de les colònies se li escapa de les mans.  

Si fos veritat –com sembla, i vos reconeixeu- que no havíeu declarat els diners que teníeu a Andorra, i vinguessin de on vinguessin, si mirem els valors totals, seria una vertadera petitesa, xavalla, en comparació del podrimessér  en que estan immersos aquests politics d’un i altre color  que ara us massacren. Per enaltir Catalunya, vos vareu estar a la presó. Heu fet bé de prendre alguna precaució.

Penseu, que aquí a poques generacions, i quan les enveges i odis dels vostres detractors actuals, ja romanguin  amb ells a les seves tombes, els habitants de Catalunya us recordaran com l’home que va tornar la dignitat a la nostra desgraciada però ferma pàtria. Sens dubte, no sou un home perfecte, ni just, -no crec que n’hi hagin-  però, quan facin balanç de la vostra trajectòria, l’actiu, serà molt superior al passiu.               Ànim, i rebeu la mes sincera salutació.              Narcís

QUE VULL SER QUAN SIGUI GRAN.

Ja ho sé; ara, ja ho veig clar. Quan sigui gran, no vull ser ni milionari, ni polític,  ni solament, rei de les espanyes, ja que cada figura d’aquestes, només són una part del “Tinglado” estatal. Després del que vaig llegint aquests dies, queda clar que er sobre de tots els que he citat, hi ha un esser, o ens intangible o de difícil qualificació, ja que no se sap si és un esperit alienígena, o una munió d’essers superiors. Aquesta cosa meravellosa que jo vull ser, és, La Casa Reial. O, traduït a l’imperi, CASA REAL. Dic això, perquè quests dies, que el nostre monarca no es treu la feina de sobre, i te de rebre les visites dels propers salvadors de la pàtria, i sembla que ho fa amb tota cura, i dedicació, a desgrat, que sembla que tanta feina no li agrada pas massa, però la fa sense queixar-se. En canvi La Casa Real, (Qui deu ser la Casa Real? El rei, la reina “Consorte” i les infantetes, o?) sembla que està molt contrariada o enfadada  amb el gran Rajoy, i pel que sembla entre bambolines, eixís ho ha fet saber. Vist això, i per sobre de reis presidents, i ministres, i qui te tot el poder, és La Casa Real.

Ara, sense conyes, i com es de suposar, quan el rei surt d’aquella porta misteriosa, i s’emporta cap dintre a l’aspirant a redemptor quadrat davant el gobelí, els cervells grisos, de la casa reial, són a dintre i els esperen, o la reunió es sols dels dos, i la Casa Real, els escolta per mitja de micròfons, i altres artefactes secrets?

Resum:  El rei, hi posa la figura; però que decideix, és la Casa Real. Llavors, el poder total, el té ella.

Ara que ho veia tant clar, em dono compte però, que ja no sols soc gran, sinó vell. Un altre somni trencat. Que hi farem...

EL SINDIC DE GREUGES.

Després d’haver escoltat diferents vegades al Síndic de Greuges en les seves declaracions a TV, i no haver aconseguit quasi mai estar d’acord amb els seus raonaments, he arribat a la conclusió, que un càrrec d’aquesta categoria, deu estar destinat a persones d’una dimensió moral, i científica molt superior a la mitjana normal dels humans entre els que m’agradaria poder considerar-me. Podria posar molts exemples de les meves discrepàncies, però em referiré al que he sentit avui, que encara ho recordo una mica. A la meva edat, les coses s’obliden amb molta rapidesa, i es té d’anar amb compte.

Avui, una vegada més, “La nostra” tant caritativa i cristiana, ha tornat tocar el tema dels famosos “Manteros”, i el senyor síndic,  com era d’esperar a deixat clar, que els “manteros” no tenen cap culpa en res del que passa, ja que ho fan per necessitat. La culpa, -a deixat ben lar el síndic- és del govern català i dels ajuntament dels pobles i ciutats on succeeixen aquest tipus de fets, ja que si en comptes de perseguir-los els ajudaven, atipaven i educaven legalment, el problema se resoldria sol. Bonic, oi? Fàcil, i senzill, però,  aquí  ja entra la meva ignorància, i perplexitat.

 Che, collons! anem a Vorer, com diria un Valencià. Suposem que a tot Catalunya tenim actualment uns vuit o deu mil “manteros”, no ho sé. D’acord amb les indicacions, del senyor síndic, tant savi, i tant bo ell, les autoritats pertinents posen a disposició d’aquests desprotegits, llars, menjar i escola. Evidentment, els carrers i avingudes quedarien desertes de comerç il·legal, i la pau ciutadana seria absoluta. Però, ai! Si tenim en compte que al continent africà, hi ha pot ser més de dos cents milions d’indigents sense llar, ni menjar,  i aneu a saber  quants a Pakistan i altres nacions, quan aquests milions de necessitats assabentin de la bonhomia dels  catalans: No faran cua per a entrar al nostre país, legal, o il·legalment per a cobrir les places de mantero que hauran quedat vacants, en espera del premi? Que farem llavors? Tindrem diners, llars i escoles per a dos o tres cents milions de persones desvalgudes més?. Catalunya, no és pas molt gran. Que diria els síndic en aquest cas? Jo em pregunto si no seria millor fer respectar les lleis, Que deu ser possible, i abolir la venta fraudulenta, al major, i al detall? Els comerciants que paguen –poc o molt- impostos, estarien contents, i els turistes, més tranquils sense coaccions. No ho sé, segurament com quasi sempre, dec estar equivocat. O, no serà que el senyor Ribó porta encara dins el seu cor el sentiment de caritat i germanor comunista de la seva època al PSUC, que tants bons  resultats, ha portat a tot el món? És palès que ha tots els països on a passat el comunisme, la igualtat, pau i concòrdia és absoluta. Com ho veieu?

No seria millor que els governs intentessin ajudar als països desenvolupats amb els milions i milions que es gasten amb armes per a matar i fer mal? I, demano excuses per anticipat  al senyor ministre del “Ejercito” que anteriorment, sembla que era director d’una fabrica d’armes.

ESPANYOLS, O CATALANS?

Pot ser per ser dur d’enteniment, no acabo de veure clar, o entendre, la manera de distingir quan convé dir-li a una persona espanyol, o quan dir-li català. Intentaré explicar-ho.

Tots els mitjans de comunicació, i La Vanguardia el diumenge en primera plana, diuen que a Thailàndia la policia buscava a “un català” per el rapte i assaciant d’un altre compatriota. Fins aquí, la noticia. Ara la reflexió.

Quan un català aconsegueix algun èxit de caràcter  internacional, tota la premsa del l’estat, s’afanyen a publicar, per exemple; “Un español consigue un gran exito en.... i descriu el motiu de l’èxit. Us adoneu de la diferència? Si l’acte es delictiu, o dolent, qui el protagonitza, és un català. Si l’acte és positiu o gloriós, llavors, el protagonista perd la seva qualitat de català per passar a ser “Español”. Que consti que de cap manera defenso l’assassí. El que vull dir, es que deuríem actuar  d’acord amb aquella vella dita de: O tots moros, o tots cristians. Pot ser aquesta reflexió, no és un del motius mes importants per a demanar independència, però, si anem sumant, sumant, En tenim tants de motius... I, no otts venen de fora de casa.