UN GRAN DESCOBRIMENT.

De manera silenciosa i amb una discreció total, un grup de miners australians i neozelandesos, aquesta setmana de Nadal, han culminat la serva fita de recerca, i han trobat a dalt al castell de Gurb en aquells túmuls que hi ha al costat  quasi a dalt de tot, l’enterrament de dos cofres de fusta folrats amb cuiro en els quals a part d’importants pergamins de la època medieval,  pertanyents als comptes de l dinastia Gurb, s’hi ha trobat gran quantitat de joies d’or, perles i maragdes. Segons explicacions, els descobridors, creuen que encara hi queden coses per descobrir a pocs metres, i també tenen la certesa que a la Pastera del Pou a pocs metres de Sant Marí Xic,  hi ha un important enterrament de semblants  característiques.

Encara  que ho han portat amb gran secret, tot fent algunes begudes en un petit hostal, han deixat anar part d’aquesta informació. Ara, faltarà veure que en pensen les autoritats, i si algú més s’afegirà a la recerca. Això pot ser una bomba!

     QUIE CON CRIOS SE ACUESTA... O, JUNTS PEL SI I LES CUP

Els que han llegit algun dels meus escrits, la majoria dissortadament de lament, o de critica, coneixen abastament aquesta frase complerta i el que penso dels extremismes siguin de dreta o d’esquerra. La extrema dreta actual, hereva de la antiga noblesa feudal més tard convertida en terratinents, i  grans capitalistes, que durant segles han mantingut a la majoria de la gent en la més absoluta pobresa i misèria, recolzats com no per les jerarquies clericals, no tant del clero humil la majoria de bona fe i per el qual motiu no han pujat en la jerarquia.

Aquesta extrema dreta, ha provocat com a contrapartida una esquerra que moltes vegades sinó la majoria, hauria tingut raó si no hagués –com  quasi sempre sol succeir- caigut en mans de gent també extremista i venjativa que amb la seva actuació no sols no han arreglat mai res, sinó que han portat grans catàstrofes a la  humanitat. El resultat de la situació actual a casa nostra, és que ni les corrents de dreta moderada ni les corrents de l’esquerra civilitzada,  han aconseguit prou majoria per a intentar portar endavant una separació civilitzada. Els de dretes, en mans  no de patriotes abrandats com eren els d’anys enrere, sinó en mans dels més carques dels grans capitalistes amb una avantguarda de satèl·lits aprofitats, tipus Rajoy i tants i tants milers d’altres, funcionaris o no, que es venen l’anima amb tal de poder estar amb els que manen.  Les esquerres moderades cada dia compten menys i estan a punt de caure en mans dels descendents del faistes i anarquistes que amb les seves atrocitats van donar raons a en Franco, per a fer un net de bons i dolents dels que no li agradaen.

Anant doncs al titular, ara tenim als de Junts pe si, que com que no són prous, estan disposats a vendre’s l’anima a aquesta morralla de les Cup, que per la pinta  que tenen,  són gent que no han treballat mai, i que en el fons de la seva idea, el que voldrien seria ocupar el lloc dels que ara ens maneguen. No sé  i tant de bo m’equivoqui, però crec que de la unió de forces tant antagòniques en naixerà (si es que arriba a nàixer) un monstre que ens portarà a tots a un altre desastre, o com a mínim, que els  grans patriotes  de AP, s’eternitzin en el càrrec.

Senyors de Junts pel Si; recordeu: “quien con crios se acuesta mojado, o cagado se levanta”  Ai, ai, ai!

Narsuri.blogspot.com.es

Avui dia 15 de desembre i per a alegrar una mica el dia tant rúfol per culpa de la boira, li he cantat a la Conxita una vella i alegre  cançó  de Nadal que ella ja no recordava, i com que sembla que li ha agradat, m’ha suggerit d’ escriure-la perquè no es perdi i en quedi memòria. Eixís ho faig.

                       LA FALDILLA  DE NADAL

                      Per Nadal, farem gran festa,

  La Mare de Déu  ja ho sap.

 Me’n faran unes faldilles

  Que no hi falta sinó el drap.

  El drap n’ es a Barcelona

  A casa d’un botiguer.

   La seda n’ es Girona

  A casa d’un passamaner.

  La agulla, n’ es despuntada.

 El didal n’ es foradat,

les tisores ja no tallen

i el sastre encara no es nat.

Quan Jesús vingué a la Terra,

Va portar-nos la senyal.

Alegrem-nos, alegrem-nos!

Que demà serà Nadal!  

  

FIDEL CASTRO. DIVAGACIONS SOBRE EL GRAN HEROI.

Ja he recordat en altres ocasions, que quan en la meva joventut feia el servei militar (obligatori), vaig estar destinat a Parques y Talleres de Automovilismo a Sant Boi de Llobregat, on a més dels 120 soldats hi havia una vuitantena d’homes paisans, que eren els que dirigien i realment feien la feina tècnica. Amb un d’ells, d’origen andalús  al que sembla que vaig caure simpàtic i que era un “coñon” de categoria, sempre que podia, s’ho feia venir bé per a repetir-me; “Las tres grandes plagas  humanas de España, son: Catalan con mando. Andaluz con dinero, y gallego con botas”. La qual cosa traduïda al nostre idioma, venia a dir que el catalans tenim molt mala “Milk” a l’hora de manar al nostres subordinats, i no som ps massa equitatius i pietosos amb els nostres inferiors. Que els terratinents andalusos tractaven despòticament als seus servents quasi esclaus es cosa ben coneguda, i que els gallecs militars, eren el  més despietats en les seves ordres, i els que més malament tractaven als seus inferiors.

Ara, amb la mort del gran Fidel, m’ha tornat venir aquesta reflexió a la memòria i recordant les meves experiències durant tants anys amb cubans a la illa, i en molts altres països de Sud Amèrica, recordant els seus plors, queixes i malediccions, dirigides a aquest gran sàtrapa, he recordat allò del gallego con botas, i he pensat que curiosament molts dels dictadors de la meva època i d’arrel hispana, han resultat ser gallecs. Alguns exemples: Franco, Somoza, el mateix Castro, i ara els seu germà Raúl que és un dictadoret d’estar per cda.   I,  sense voler, he anat a pensar amb un altre gran prohom de les espanyes, don Matiano Rajoy Brey. Si eixís d’home normal, ja es capaç, de manegar-nos a tots, us imagineu a don Mariano amb botes? Oi que seria un gran dictador militar? Mirat eixís haurem de dir allò de “De raza le viene al galgo”.

Tornant a Castro, nom és recordar que l’any 1960, Cuba amb Batista  de dictador tenia la renta per càpita el doble de la espanyola. Avui, Cuba es l’illa del carib més pobre llevat Haití. Total; que a Cuba hi havia grans desigualtats, es ben cert. Ara les desigualtats, són molt superiors, però els que abans manaven ara són fora l’illa vivint força bé, i els pobres d’abans són els miserables d’ara.

No podem oblidar i es públic i notori, que el gran Fidel es el fornicador i procreador més gran de la illa, i que durant els seus anys de mascle actiu, cap noia del país es podia escapar d’anar al catre amb el dictador si ell la veia i li agradava. Pel que es veu si tots els seus fills coneguts o no el recolzaven, quasi serien majoria a l’illa. És una broma, però jo la vaig aprendre allà sotto voce. També, quan la guerra d’Angola, milers de nois cubans de raça  negra, varen morir allà dissimulats amb l’uniforme angoleny, perquè el gran líder els va enviar a defensar al dictador comunista en aquella guerra cruel, i com totes innecessària, ja que no va canviar res. Els cubans de pell blanca, com que no es podien dissimular, no hi van ser enviats. No oblidem que si els Castro han pogut aguantar, sempre ha estat per la ajuda d’altres règims similars al seu. Primer, Rússia, o millor dit la Unió Soviètica, més tard el t d’Angola, i els últims anys la ajuda de la Veneçuela Bolivariana on la gent es mor de gana.

És curiós que aquest home sigui tant elogiat per tots els esquerrans, quan es ven palès que ni Rússia, la Xina, i demés països similars, utilitzen socialment el comunisme i sols en fan bandera per a mantenir la gent quieta, però tothom sap són països en els quals cada dia surten milers de  nous milionaris capitalistes, i on es del tot conegut que hi ha milions de persones que no tenen absolutament ni les coses més bàsiques per a una vida digna.  Acabo cridant ben alt: Camaradas! viva el gran libertador!

narsuri.blogspot.com.es

EL DISCURS DE FELIP VI.

Després d’escoltar el discurs que ha fet aquest matí el nostre incommensurable rei  en l’acte d’obertura de la nova legislatura d’en Rajoy, un altre dels grans pares de la pàtria la qual memòria romandrà en la ment de la humanitat per milers d’anys,  m’he sentit aclaparat davant de tanta saviesa, ponderació i capacitat. Que un home de la seva edat tingui un cúmul de coneixements  tant gran, em fa sentir una vertadera i forta enveja, a la vegada  que m’ha fet comprendre perquè ell és el rei de l”Imperi”i jo res més que un vell xaruc sense cap altra mèrit. Ha quedat clar la dita “Por la gràcia de Dios”. O sigui; si Déu no ho dona, no es pot tenir, i evidentment, en Felipet, i altres borbons, ho tenen. Fins les monedes ho deien anys endarrere. Clar que ben mirat, deuríem preguntar-nos; l’ha escrit ell, aquest discurs? O, hi ha hagut un exèrcit d’escribes al seu darrere, i ell ni sols hi ha posat cullerada i es limita a posar-hi la cara i recitar-lo? Ah! Com deia aquell rei danès, “that is the question”. El que es clar, es que als catalans, en ho deixa ben clar: Pagueu i calleu, que per això sou la última colònia que ens queda.

Amen.

 
  

EL DISCURS DE FELIP VI.

Després d’escoltar el discurs del nostre incommensurable rei que ha fet aquest matí en l’acte d’obertura de la nova legislatura d’en Racoi, m’he sentit aclaparat davant de tanta saviesa, ponderació i capacitat. Que un home de la seva edat tingui un cúmul de coneixements  tant gran, em fa sentir una vertadera i gran enveja, a la vegada  que m’ha fet comprendre perquè ell és el rei de l”Imperi”i jo res més que un vell xaruc sense cap altra mèrit. Ha quedat clar la dita “Por la gràcia de Dios”. O sigui; si Déu no ho dona, no es pot tenir. Clar que ben mirat, l’ha escrit ell, aquest discurs? O, hi ha hagut un exèrcit d’escribes al seu darrere, i ell ni sols hi ha posat cullerada. Ah!

 

FELICITATS SENYOR BORRELL! TAL FARÀS TAL TROBARÀS

Vos, un home excels, enginyer d’astronàutica, cosmonàutica, ministre de les espanyes president d’Europa i no sé quantes coses més, totes d’un mèrit immesurable  que junt amb un altre gran home el senyor Boyer, (el de la dona pública, recordeu?) que Déu tingui allà on vulgui però lluny de mi, vareu aconseguir al principi del vostre “regnat” sociata allà pels anys setanta portar la justícia social a Espanya,  i que per aconseguir-ho vareu haver d’arruïnar a tots els exportadors que havíem confiat en les promeses del govern d’en Suarez i que vosaltres vareu incomplir, ara, us heu trobat que algú encara més excels que vos, us ha fotut 150,.000 euros. M’en alegro i us felicito. Tant de bo,  us haguessin fotut tant  com ens vareu fotre a nosaltres! No crec que hagi estat eixis, ja que la vostra cara i el vostre morro, mostren la mateixa maldat i supèrbia  de la que heu fet gala sempre. El que és mala persona, quasi bé sempre ho es de forma vitalícia i vos no sou pas diferent.

Amb aquest succés, el que ha quedat clar, es que a part de dolent, sou ambiciós i que en lloc de deixar els diners a la pàtria per a tirar-la endavant, els volíeu amagar fora.  Recordeu allò tant espanyol de; la “avaricia rompio el saco”? Doncs apa! Que us fotin!

Narsuri.blogdpot.com.es 

ESPANYA; ABSURD TOTAL.

Aquell eslògan tant conegut de quan Fraga era ministre de turisme, que feia “España es diferente”   és avui mes vigent que mai i amb molts més motius. Repassem-ho una mica.

Franco, va vèncer un govern  republicà i anti monàrquic, el qual era comandat en bona part pels socialistes, que junt amb els àcrates i comunistes, eren  els més anti monàrquics d’España. Ara, els nous sociates, creació de la dreta més rància, que el que menys els importa es el benestar i progrés de la  societat, per molt  que se’n omplin els morros,  (sobre tot els d’en F. Gonzalez que els te tant abundants –en els dos sentits, eh!-) amb tal de no perdre prebendes, i anar xuclant la mamella, acoten el cap davant un  monarca que no ha fet cap mèrit per a tenir aquest càrrec,  i que sols és la  herència en “segundas nupcias” de la imposició del dictador que tant critiquen els justiciers sociates, i  que no és més que el continuador del caçador de feres de dues i quatre potes, el gran Juan Carlos I, que tant es va omplir de glòria i tant va fer per Espanya. Pels que no recordin les proeses cinegètiques del rei jubilat, recordarem Mitrofan l’ós borratxo de Romania, l’elefant de Botswana, la princesa Corina, i tantes i tantes d’altres víctimes  de la “punteria” del King. Segur que quan la història recordi els grans aconseguiments del  preclar monarca, parlaran d’això.

Altra detall interessant, seria conèixer qui li escriu els discursos al gran Felip VI els quals  tenen la barra de demanar  que la gent no estigui trista o deprimida? Com es pot tenir tanta cara, de demanar a milions de persones velles que havent treballat tota la vida no arriben a cobrar vuit cents euros al mes, podent veure a diari que Ell, la seva escarransida esposa i les filletes, cobrin milions, per fer unes quantes representacions teatrals anuals de cap sentit útil?

Altra cosa a tenir en compte, i no menor, es que tant poca gent no vegi que la creació del partit Ciutadans- Ciudadanos, no és més que afegir una colla més d’aprofitats com  Rivera, Arrimadas, i altres  perquè amb la seva cara bonica i amb la ajuda –diuen- de l’Ibex que es realment qui mana, i la excusa de que no tenen un “passat” mantinguin a  la pleta embadalida, i sense capacitat d’actuar.

El que jo em pregunto veien ara el gran desastre del PSOE de la ma de la gripollera andalusa o Fernadez Vara, Ibarra, (Casualment tots ells d’autonomies deficitàries que tiren dels guanys catalans,) Rubalcaba etc., que deuen pensar els milers i milers de persones amb sentiments socialistes afiliats o no al partit però de bona fe, en veure com els factòtums del partit s’han tret la careta i han mostrat ben clar que populars,i socialistes, són el mateix, i que la única diferència es de noms, però que el que volen uns i altres es anar-se repartint el pastís, i que mantenint el poble adormit amb frases boniques, com més grandiloqüents millor, ja en tenen prou. Pobra Espanya! Aquest tracte prenyat a cara descoberta entre dretes i esquerres, fa ben palès quan poc de fir són tots ells, i deixa clar, perquè els enemics de la monarquia en tot el món, els socialistes, aquí a Espanya recolzen el borbó tant aferrissadament.

Només per acabar, recordem quan la guerra civil, qui eren els que manaven, en els dos bàndols i qui hi van deixar la pell. El govern, el formaven republicans, i socialistes. Van donar la vida per a la Paria? No. Azaña; republicà. Negrin,  Prieto, Largo Caballero, socialistes de bona fe, tots ells, van marxar d’ España, emportant-se una bona picassada del tresor del país.  Els anarquistes amb la Frederica al davant, es van  exiliar a  França, i quan van acabar els calers, enviaven a pobres analfabets idealistes, tals com Sabatés, Facerias, Caracremada i altres a fer atracaments. Yoys hi van deixar la pell. A les dretes, els de Falange, que equivocats, o no sembla que anaven amb bona fe, (no ho sé, no ho tinc clar) , vans ser els que hi van deixar la vida, tals com Onèsimo Redondo, Ramiro Ledesma, i Jose Antonio Primo de Rivera els quals ja no van veure el final de la guerra. Els dretans clàssics de recolzament capitalista,  tals com Gil Robles, i tants d’altres, com que no li agradaven a Franco, també van fugir a tot córrer, sense cap recança. Ja ho tenien tot previst.

Així doncs, tenim que amb la indiferència quasi total de la majoria de la població, vers la monarquia, els únics que la defensen, són els que en viuen. O sigui els republicans anti monàrquics. Quines coses, eh? Si, que España es diferente, si...

M'agradaria algun comentari dels que em llegeixin,  encara que sigui favorable. Ànim!

JO JA HO HAVIA DIT.

Que el PSOE ideat els anys setanta era una pura i simple creació de la més rància dreta espanyola, per a posar-se una cuirassa  de protecció en front a les esquerres de veritat que eren el PC, i altres faccions, jo ja ho havia dit temps endarrere i eixí consta en el meu: narsuri.blogspot.com.es. La prova més fefaent, la tenim avui amb la abaixada de calça dels grans prohoms del partit, sense oblidar a la  “Gripollera” Susana, que també sempre en porta de calça, i que sembla         que és una de les que més s’hi ha posat plana, sense oblidar al gran  estadista de la “Cal viva” segons li diuen, ara endollat i cobrant amb descaro  de les multinacionals, el gran Felipe, que en veure que la amanida que tenien amb els seus aliats del PP, allò de “Ara tu, ara jo” o   dit d’altra manera; “Cada quatre anys que ens votin, i que es fotin” se’ls en podia anar en orris, degut als nous partits, s’han tret la careta, i ràpidament s’han posat d’acord per a tornar anomenar president un del homes mes grisos però més perillosos; en Rajoy, que tant de bé ha fet a Espanya com tothom coneix.

El més trist, és que aquí, encara hi ha  gent que se’ls creu,  sense donar-se compte, que la única cosa que defensen els polítics professionals, es mantenir els seus sous i prebendes astronòmics. Ja és curiós, que en el únics lloc que han dit que no, són Catalunya i alguns altres similars on el PSOE, és cada vegada més testimonial i gens decisiu.

Davant d’això, només em resta dir: Viva la Democràcia espanyola! 

CATALUNYA SERÀ CATOLICA O NO SERA. II

Quan a finals del segle divuit i mitjans del segle dinou es van començar a obrir les portes a nous coneixements vinguts d’ultra frontera, va ser quan els dirigents polítics i religiosos es van començar a donar compte que la cosa se’ls podia escapar de les mans, i va ser quan Torras i Bages va dictar la seva sentència o directiva que mostrava tant bé la varietat de la situació. Amb el catolicisme més integrista, la gent  obeïa i es conformava amb la seva situació en espera d’ulterior recompensa. Amb la dispersió d’idees, i sobre tot amb l’imperi de les idees llibertaries i comunistes molt més nocives i de tant nefastos resultats com s’ha vist  més endavant, la desintegració, era irrefrenable. Eixí concs o eren catòlics, o els sentit de germanor catalana, s’esvaïa.  Fins aquí, la idea del bisbe.

Després va venir la guerra i durant uns anys, per por o per altres motius no massa clars, la gent es va tornar a aixoplugar amb la religió,  i aparentment, Catalunya tornava a ser catòlica. Malauradament, la obertura de fronteres a tot el món, i a desgrat de que España no era pas cap exemple de riquesa i benestar, com que sempre hi ha mal i pitjor, la gent que va venir  per assentar-se a casa nostra, no eren pas les persones més il·lustrades i dels països mes rics, sinó que va ser gent mes necessitada que el d’aquí, i per a acabar-ho d’adobar de els que van ni del Marroc, país molt més endarrerit, degut a estar governat per una reialesa de tipus integrista no solament política sinó religiosa. Aquests primers marroquins, en no ser pas molts, i com que de babaus tampoc ho eren, varen intentar adaptar-se als costums d’aquí, i feien una vida normal, i les dones mostraven orgulloses els seus pentinats de formosos cabells negres. Aquesta desviació, va ser ràpidament frenada quant en ser ja molts més, els dòlars del petroli de les “Democràcies” Ha,ha, van permetre enviar   gran quantitat de mulàs, i de clergues musulmans que amb amenaces i donacions encobertes van tornar a la pleta, els que s’havien esgarriat. No es pot  oblidar, que a principis del segle vint, España, de la ma del trist i desacreditat rei espanyol Alfonso XIII encara se sentia propietària de bona part del Rif, i on tants milers de joves espanyols, i van deixar la vida, amb l’únic fi  que el nefast Alfons pogués mantenir la propietat de ,les mines d’aquell indret, explotades en el seu únic benefici. Això, va crear un odi cap la infidel Catalunya, que encara com mai es respira. D’aquesta manera, Catalunya es ja un dels indrets europeus on hi ha més mesquites, i mes religiosos musulmans controlant la situació. Si a això, hi afegim la massiva arribada de xinesos, hindús de diferents creences, i sud americans, alguns catòlics, però la majoria de diferents sectes protestants, més la gran quantitat d’ètnies  provinents de diferents  països de l’ Africa, tenim que aquella Catalunya somniada pel bisbe Torras, ha desaparegut totalment. Les esglésies han quedat buides, i on ara es poden veure agrupacions de fidels, es en tots els llocs de reunió dels que no senten cap afecte a la nostra religió i la nostra terra, si no sentiment de revenja, o sols consideren la seva estada aquí com a modus vivendi, i res més.

El més curiós, es que els bisbes catòlics, mostrin tant poc interès en fer-se conèixer i voler lluitar una mica (algú, coneix el bisbe de Vic, per exemple?) per a  intentar conservar  les restes d’un naufragi tant evident.

Pobre Torras i Bages! Que pensaria ara si tornés?

Narsuri.blogspot.com.es

CATALUNYA SERÀ CATOLICA, O NO SERÀ.  I

Quan en la meva infància després de la guerra,  em passava els dies en mig de capellans i monges i degut a que com que m’agradava tant llegir, i tot el que restava al meu abast quan a lectures, era cent per cent  de caràcter religiós, recordo que hi havia una dita o sentència del bisbe  Torras i Bages, mort no feia pas molts anys, que era molt famosa en la època i que és la que encapçala aquest escrit, que hem tenia molt capficat ja que no entenia pas ni de bon tros, el sentit de la mateixa. Després, la vida em va donar tantes preocupacions, que aquests pensaments  em van fugir del cap. Ara, ja vell i una mica (o molt?) xaruc, com que ho be no serveixo per a gran cosa, o consideren que no faig massa falta a ningú, tinc molt tems per a pensar, i es quan he tornat a meditar sobre  la sentència del bisbe i no sols la he entesa en un sentit, sinó, que hi he vist moltes possibles explicacions que no sé si estaven a l’abast del bisbe en aquells temps. Intentaré aclarir-me.

En la època d’aquell prelat, Catalunya estava dominada per la religió, els cacics terratinents, l’incipient capitalisme bancari i com no pels politics acceptats i determinats pels  poders que acabo d’esmentar que com sempre actuaven baix les seves  directrius. Els cacics terratinents, la gran majoria, eren una gent egoista i de mirada curta i gasiva amb un menyspreu total vers els  miserables i que el que volien i necessitaven era que la gent humil i famolenca fora el més abundant millor per a poder-los fer cultivar la terra el qual cultiu en aquella època era el noranta per cent manual amb la Aixada i el paló i al màxim a que s’arribava, excepte els més poderosos que tenien bous o eugues, era a llaurar amb una arada romana (d’orelló, en deien) amb una mula seca o un borriquet. O sigui; es necessitava molta ma d’obra humana, semi esclava, que per el pur sentiment de supervivència els fes la feina i que no tingues ni reclamacions a fer, ni cap tipus de drets.

Aquí doncs, era on la religió, s’abocava a convèncer la plebs,  i la majoria de vegades ho aconseguien. Dels capellans, i religiosos en general, la major part anaven de bona fe, ja que en el fons provenien d’aquelles mateixes capes de la població, però els que dirigien les consciencies i els pensaments, d’uns i altres eren persones o bé molt selectes, o bé d’una gran intel·ligència al servei de les oligarquies que hem descrit. El resultat, era que una gran majoria de la població, sense recursos ni massa coneixements,  s’entregava a la fe com a única arma contra el tan gran sofriment del viure diari. El resultat, era un poble trist, però obedient, la qual única esperança, era que a la seva mort tingués una recompensa celestial a tanta dissort terrena.

ELS DINOSAURES DEL PSOE.

En anteriors escrits, ja he deixat somerament explicat que el PSOE creat de nou a la Transició, no era més que un invent dels franquistes que no sabien gaire com enfocar el proper futur i que a qui temien realment era al Partit  Comunista Espanyol, donat que aquests, eren els únics que havien lluitat, i exposat en contra del regim den Franco. Llavors, les ments més pensants i expertes, van veure clar, que si pactaven amb el PSOE descendent del d’abans de la guerra, hi havia molt poc a parlar, i per aquest motiu van “Crear” una patuleia de desarrapats, que els fessin la gara gara, que mostressin ser una oposició, però finançada i dirigida des de les clavegueres de la dreta. Així, va ser com van anorrear  a en Llopis i altres de la “Vieja Guardia” i  sortir  els grans “estadistes” tals  el vaquer sevillà Felipe Gonzalez, el saltimbanqui teatrer Alfonso Guerra, el dretà disfressat Boyer,  l’anti català convençut Borrell, i tants altres com Bono, Almunia, Rubalcaba, Leguina, i un llarguíssim etc, entre els quals, com no, s’hi van apuntar catalans com els Maragall, de dretes de tota la vida, tots gent que no s’havien fotut mai un “rosco” i que d’aquesta manera, tenien la vida i el futur assegurats, sense fotre brot, només aprenent a fer teatre, quan per motius de les circumstàncies, als poderosos els convingués que els intèrprets del sainet del moment fossin uns altres, sense haver  de canviar el guió davant el poble pla que sempre és qui acaba pagant la festa.  

El problema, va ser que a aquests socialistes fets a mida, s’hi va anar apuntat gent nova i de bona fe i que desitjaven un país millor, que no coneixien amb qui s’havien associat. Ara, doncs, quan els nous amb un  lliri a la mà, han volgut plantar cara a la “pandilla” d’en Rajoy i la Vivoreta Saez, els dinosaures del PSOE, tals com en Felipe i altres que tothom ha vist, se’ls han llançat a la jugular   temorosos de no perdre les prebendes amb que tant magnànimament els han premiat els seus creadors, i protectors. Recordeu aquell eslògan turístic d’en Fraga; “Spain is different”? Dons això, o com diria el gran Rajoy, “I tal”

Narsuri.blogspot.com.es

EL TRIOMF DE LES NOVES GRIPOLLERES.

La majoria de gent de la meva edat, segur que encara recorden aquells temps de després de la guerra, on a la plaça de Vic, al cantó de l’ Ajuntament, davant de la Banca Soler i Torra, hi havia unes paradetes de fusta similar a petites casetes, on dintre da cada una, hi havia una senyora escrupolosament neta i abillada amb un davantal de blanc immaculat, i on a tot l’interior, s’hi podien veure quantitat de pollastres nets, i ben escorxats on mostraven aquell greix de color tant groguet que feien palesa la seva alimentació amb productes naturals amb gran proporció de blat de moro, color molt difícil de veure en els pollastres actuals que són molt més productes de laboratori químic.

Però, al que jo em volia referir, no era als pollastres sinó  a les esmentades venedores, a les que tothom donava el nom de gripolleres, degut sembla a vendre pollastres. Aquelles dones, tenien la virtut de Saber donar conversa durant hores a tot tipus de client, que restava tant satisfet, que li agradés o no el producte, acabava comprant. Doncs bé, avui, podríem dir  que la nova versió de les gripolleres, s’ha passat a la política, i la tenim representada en les dues grans lidereses de l’esquerra  més “cutre”, les quals han copiat a les gripolleres, quan a xerrar molt, però en lloc d’una parla culta i elegant, actuen com aquells “xarlatans” que sabent que qui els escoltava no era massa il·lustrat, li feien creure que hi perdien en la venda però que el seu amor fraternal, els feia perdre diners en bé del comú. Eixí, tenim a la gran Ada Colau, i la no menys gran Susana Díaz. Són dues persones, que a ulls d’un espectador imparcial, es fa palès el seu sectarisme i sentit venjatiu de classe, que és tant fort que no el poden amagar. La única diferència és que la Colau, ho fa amb la tradicional mala “milk” catalana mostrant un sentiment d’amor del tot inexistent,  i en canvi la Díaz, actua amb allò de “Ele la grasia!” per a  complaure la seva clientela de caràcter tant diferent.  El resultat? Que cada dia la política te un to mes baix, i de més trist nivell. Que dirien les nostres gripolleres vigatanes d’aquells temps?     narsuri.blogspot.com.es

TRISTESA I FÀSTIC ABSOLUT.

Passo dels 80 anys i junt amb la meva esposa vivim  a la Ronda Camprodon. Els dies normals, prop de casa hi trobem les suficients botigues de subministrament de pa per no tenir cap problema, cosa ben distinta dels diumenges que totes elles estan tancades,  i ens tenim d’arribar a la rambla del Carme per a abastir-nos. Degut a les nostres dificultats de desplaçament conseqüència de la edat, durant anys d’anar-hi amb cotxe,  havíem establert l’itinerari, que anava de casa a Santa Clara Vella, del costat del antic col·legi de sant miquel, fins al carrer Nou,i d’allà, a la plaça de Santa clara ja al passeig, i fins davant de la pastisseria. Malauradament, un bon dia, van aparèixer unes senyals de prohibició de sentit, i van haver de canviar la ruta i anar fins la plaça de l’Ambulatori, i pujar tot el carrer,que Déu ni do, oi?

Doncs bé, l’altra dia li va arribar a la  meva filla, (solem utilitzar el seu cotxe) un avis de sanció degut que pel que sembla els genis o caps pensants del Consistori també han anul·lat la possibilitat de poder fer aquesta ruta, i com que els diumenges a dos quarts de deu la circulació es quasi bé nul·la, no em vaig pas fixar amb la nova amenaça, i clar, u na vegada més a la meva vida, la vig vessat.

Ja havíem deixat d’anar (com tanta altra gent) a comprar a la plaça dels Màrtirs,  degut a les dificultats que  els pròcers municipals, hi posen, però el que no m’esperava era que un quart de quilo de pa, sumant-hi, la multa i el carburant de tanta volta, em pogués sortir tant car. Ja és ben curiós, que de tots els tentacles municipals, el que millor funcioni, sigui el coactiu, recaptatori. Només falta afegir el record a aquesta troupe d’homenets i donetes de la armilla groga que plogui o llampegui encalcen implacablement als pobres –forasters, o no- que tinguin necessitat d  deixar un moment el cotxe en qualsevol lloc de la ciutat, sense passar per caixa. Vaig trucar al Consistori demanant per un regidor conegut i al cap de quinze dies no he tingut pas cap resposta. Deu ser que estan molt ocupats contant els diners de les sancions.

Només un últim desig: Que el o els responsables de paralitzar la circulació a Vic, arribin a la meva edat, i que els controladors del moment siguin tant humans i caritatius, i l’empaitin sense pietat. Ah! A les properes fel·lacions  municipals, a  qui creieu que votaré? Suposo que no els importarà gaire, perquè un vot, només és un vot. Però, seré jo sol l’ ofès?               Narsuri.blogspot.com.es

EL DRAMA DE SER IGNORANT.

Estant ja quasi a les acaballes, sense haver pogut a arribar a entendre  gaire bé res del que succeeix al món actual, cada dia me’n vaig al llit  més perplex, i preguntant-me perquè entenc tant poques coses del devenir diari. Intentaré explicar-me.

Quan mesos endarrere, vaig sentir un senyor de molta anomenada donat que actua cara al públic, dient que ell, i el seu “marit”, -textual- anaven a triar un infant per a afillar-se’l, vaig tenir la gosadia de criticar aquell fet,  ja que no entenia perquè ells podien “triar” l’ infant, i en canvi el nen no podia triar els pares, i que diria anys després aquell esser dels pares que li havien adjudicat, i que no eren una parella de pares de les més comunes i típiques de la societat.  Dons bé, per aquest motiu, una ment preclara directora d’un rotatiu, em va fer famós, per la meva homofobia, i una certa quantitat d’homosexuals, als que jo mai havia criticat, es van llençar sobre mi, i em van posar al primer pla per uns dies.

No fa gaire temps, vaig criticar la actuació dels mulàs i clergues musulmans per alliçonar tendenciosament –creia jo- als  musulmans que viuen al nostre país, i en publicar-ho a la premsa local, vaig ser durament atacat –i amenaçat- tractant-me d’islamòfob per un curiós personatge que signava amb l’ escollit nom  de Jaume Anento i Setzemés. (estrany cognom, oi? O, no serà que el tal senyor Anento, necessita setze persones més per tenir el valor d’amenaçar-me?) Quan vaig voler respondre a l’estrany personatge,  el director del bi setmanari es va negar a publicar-me, i una volta més vaig quedar jo com el dolent de la pel·lícula, o com el covard pels qui no em coneixen.

Ahir, l’incommensurable llumenera, del nostre rei Felip VI, deia (Bé, llegia), en un fòrum internacional que  es el nostre deure acollir nouvinguts, i que aquests tenen el deure d’adaptar-se a les costums dels països d’ acollida. Doncs bé, a la tarda, i “zapingant” en diferents canals vaig anar a parar a la  inefable “Nostra”  i com no, en el programa que mostraven, es veien homes i dones vestits normalment, i a una senyora que per mostrava la seva “adaptació” al nostre país, portava el cap embolicat amb el típic vel musulmà. Aquests senyors de TV3, es queixen soto vocce, que perden la clientela. Si ho van fent eixís, afegit a que el seu programa més vist és La Riera, acabaran com el “Rosari de la Aurora” 

Per últim, dir que una tarda, anava amb el cotxe per una carretera lateral, quan vaig veure que sota una noguera amb nous encara verdes, hi havia una manta estesa, i un senyor molt bru amb un garrot les anava fent caure. Al voler dir-li a aquell senyor que aquelles nous no eren seves, -conec el propietari-  amb llenguatge  propi de país aliè, em va engegar a la fresca, i va continuar la col·lecta.  Allò, em va fer pensar que quan jo viatjava pels països àrabs, havia vist molts homes amb la mà tallada prova certa d’haver robat. Curiós oi? No haurà arribat el moment de fer-nos ho mirar? Tant babaus, som els catalans, o soc jo sol que no la toco?

Narsuri.blogspot.com.es

AVUI, VA DE FUTBOL.

Que els jugadors professionals són com els soldats professionals, que tant es poden apuntar a un bàndol com a un altre,  i s’entreguen al millor postor depenent del que els paguin, es cosa sabuda per a tothom. El que no tenen molt clar alguns d’aquestos gregaris amb certa dignitat –que n’hi ha- , és que els que han jugat amb el Barça o al Madrid, tenen una certa sensibilitat, i intenten  no passar d’un equip a l’altre, ja que la majoria de vegades no els compensa el que guanyen crematísticament, amb el que perden moralment davant la opinió pública d’un i altre lloc. Un parell d’exemples, els tenim amb en Figo, i en Laudrup, que havent tingut un cert prestigi jugant amb el Barça, es van vendre no al “oro de Moscu” sinó al oro del trampós Florentino, o dit d’altra manera, van deixar amb un pam de nas als afeccionats culers que havien confiat en ells.

Això, avui, ve a compte ja que el dit Laudrup, ha criticat amb duresa les filigranes d’en Neymar en el partit d’ahir davant els jugadors molt més limitats tècnicament del Leganés, als que el danès ha considerat que el brasiler menystenia degut a la seva superioritat.  Sincerament, jo, que sempre he estat negat per la pràctica dels esports, penso  que el senyor Laudrup ha tingut un atac de gelosia en veure que aquest noi, li fot deu voltes al que ell havia estat com a jugador. Crec sincerament que la majoria d’espectadors que van veure el partit, i no tenien un sentiment directament pro Leganés molt correcta i lloable per altra part, van agraïr al jugador les seves habilitats, que són el que fan estimable el futbol. Per acabar, i com que l’altre dia ho van recordar per televisió,  em pregunto si no  es molt millor veure les filigranes d’en Neimar, que veure la esgarrifosa lesió que anys endarrere, el brut De Felipe, li va provocar a el novell jugador del Barça Bustillo, que mai més no en va ser d’altre. Ai, Laudrup; que en fan de mal la enveja i el sectarisme!

UN COP MÉS, LA GRAN SAVIESA DE CDTVC. O SIGUI, LA “NOSTRA”

L’altra dia, vaig enviar un missatge a TV3, recriminant que tota una presentadora se suposa prou ven pagada, tingués la barra de  dir que una cosa es faria “desprès de la CRIBA” en lloc desprès de la garbellada, o bé de passar-ho pel sedâs.  Doncs bé; dos dies després la mateixa presentadora, amb tota la barra, va repetir la mateixa frase. No se si a aquesta persona enlloc de CRIBARLA la auriem de acribillar?

Aquest mati, escoltava Cat informació,  i una altra celebritat de la plantilla, ha atribuït a una “Paparra” la  defunció d’unes persones. No ho sé; pot ser té raó. Pot ser ara, es diu d’aquesta manera. Però abans, d’una paparra en català en dèiem un “rènec”

Narsuri.blogspot.com.es

HO SENTO. SOC GAMARUS.NO  ENTENC RES.

Com m’agradaria ser tant intel·ligent com demostren ser la major part dels milions i milions de periodistes (dintre uns anys, hi haurà al món més periodistes que formigues, que és actualment la espècie més nombrosa. Però amb saviesa i equanimitat, cada dia seran menys) que sense vergonya i amb el sol fi de fer-se un nom, falsegen i mistifiquen, les noticies de manera total, sense sentir vergonya. Posaré alguns exemples.

Ara que per a ells, l’ immigració es una font inesgotable  d’esdeveniments per a lluir-se, tenim que els dos o tres últims dies, tot tipus de mitjans, han tingut la barra de mostrar-nos un nen, pel que sembla sirià, ferit i ple de sang i de fang,al qui han posat en una butaca per a poder filmar-lo  i fotografiar-lo abastament, en lloc d’afanyar-se a curar-lo i a alimentar-lo. Això, m’ha fet recordar un cop més aquelles filmacions i fotos fetes als petits nens del Vietnam que fugien espaordits de les bombes de Napalm que els llençaven els americans, i un estol de “periodistes” els anaven seguint  càmera en mà, no per  a auxiliar-los, sinó per a poder seguir filmant la seva por i el seu sofriment. El més curiós del cas es que llavors, com ara, tenien la barra de dir-nos que ho feien per a tenir-nos informats.

Cada dia, mati, tarda i nit, ens bombardegen en tots els mitjans, fent-nos veure quant dolents som els europeus, en no voler acollir als pobres desgraciats que han de fugir famolencs de les seves terres, per culpa de la guerra de Síria. Aquí, jo hi faria algunes preguntes: Els sirians, son o no germans de raça dels saudites, katarins, emirats àrabs i altres països petroliers. Si, oi? Doncs si es així,  i tenint en compte que aquests països  es gasten milions i milions per a construir jardins al mig del desert,  perquè no acullen als seus necessitats germans de raça i religió i  els fabriques habitatges en aquests jardins? Perquè si Europa ha pagat tants anys, tantes fortunes del petroli per fer immensament rics a tots aquest sàtrapes, ara s’ha de fer responsable de tanta ignomínia?

Altra, seria; no valdria més tirar unes quantes bombes sobre el palau de l’Assad? Resposta: No, perquè la guerra s’acabaria i que faríem de les ames els que les fabriquem entre els molts d’altres els espanyols representats pel nostre preclar ministre senyor Morenès?

Altra curiositat, és: Aquestes persones tant bones i generoses dels nostres països que van als camps  de refugiats a “ajudar-los” diuen; no farien millor quedant-se a casa i reunir el màxim de diners i enviar-los-hi? Ma d’obra, deu ser el que més sobra en aquests llocs. No serà una excusa per anar de vacances a bon treu i presumir de magnànim? Ai, la bona gent que n’és de perillosa!

Ja dic, no entenc res. El cas és, que com que les “ sàvies i bones persones” ja m’han tractat, primer d’homòfob, entre altres L’educador de criatures de l’Ara,  després d’islamofob, el senyor Jaume Anento, i Setzemés, (curiós segon cognom el d’aquest paio, eh?)  no m’estranyaria que rara s’inventessin un nou mot, que podria ser per exemple, immigròfob.  Ja dic, Soc una d’aquelles aus nocturnes que s’hi fixen molt, però que sembla que no aprenen. Que hi farem?

El dia deu d’aquest mes, vaig escriure el següent text. Oi, que m’hi he afinat?

TRACTE ENTRE MENTIDERS

Aquest serà el resultat més probable  de la reunió del mentider Rajoy amb el mentider Rivera que se celebra avui. En Rajoy va mentir a tothom quan després de ser elegit, en lloc de fer el que havia promès, ho va fer tot al reves, apujant impostos recolzat pel “sàtir” Montoro, i mentint en gaire bé tot el que va tocar.

En Rivera, va dir que mai pactaria amb el PP mentre el capdavanter d’aquesta agrupació, fora el mentider Rajoy. Doncs ja veieu amb qui ens juguem els diners. Avui, fent veure que per davant de tot posen el be de les persones, i després de repartir-se les prebendes, un i altre es quedaran tant amples fent veure que tot ho fan amb sentit d’estat. Jo, torno a preguntar: Creieu honradament que quan manava el “dictador” Franco hi havia tant lladronici, i tanta gent  que visques sense fotre brot emparats en la política? Jo, honestament crec que no, ni de bon tros.

EPPUR SIMUOVE 2ª

Eixís, tenim ara que una colla de xitxarel·los que no han fotut mai brot, tipus bona part dels de Podem o de les CUP més la Colau dels escratxos, o els immigrants argentins  Pisarello, i Fachin que porten la ganduleria nadiua enganxada a l’esquena com a  denominació d’origen, que s’han fet amos de Catalunya,   i una infinitat de “bones persones” més que volen canviar una societat, que certament no és pas cap exemple, però que com ja he dit, no es va fer pas sola i on hi vam patir molta gent.  Ara, doncs, els que vam fer i sofrir el país, som titllats de qualsevol cosa, per no veure gens, però gens clar, que a casa nostra, ja hi hagin més de dos milions de musulmans, i quasi un milió d’altres procedències, (amb un 20% de parats en general al país, però el pitjor es que els joves de casa nostra, són un 46 % que no troben feina) els quals certament sembla que no coneixen aquella vella dita castellana de “Donde fueres, haz lo que vieres” i que jo, m’agradés o no, he hagut de posar a la practica durant els meus més de quaranta any de visitar països de diferents races i cultures on mai m’han regalat res, ans al contrari, fins m’he hagut d’escoltar frases similars a;  callese que yo soy del pais, y usted  es extranjero. No cal oblidar, tampoc que un país que es fa dir  laic sense  tornar-se vermell, tingui tants dirigents –sobre tot d’esquerres, curiós, oi?-  interessats en omplir la nació de mesquites i altres rareses que res tenen a veure amb la nostra cultura. O sigui, laics pel catolicisme; però fervorosos fidels pel musulmanisme. Ara, per exemple, parlen de convertir la Antigua plaça de braus Las Arenas de la nostra capital, en una immensa mesquita. Jo, que em conec força bé els panissos àrabs, puc dir que a la gran majoria d’ells, les esglésies catòliques o d’altres tendències, no hi són pas permeses. Però, és clar; aquí som tant bons... I  com no, la Colau més que ningú.. No ens en fotrem, no. Ai, Galileo! Com tu, haurem de callar. No obstant també com tu, direm als nostres inquisidors justiciers: Si, però es mou, però dissortadament el rumb que li donen aquesta gent tant “justa i progre”, no pinta gota bé cap on va. I, Si acabem en col·lisió?

EPPUR SI MUOVE.  1ª part

Durant la edat mitjana, quan les religions (Totes, però sobre tot la Catòlica Romana) tenien tot el poder i moltes vegades actuaven de forma barroera per a fer i desfer en qualsevol assumpte, varen obligar al gran savi Galileu Galilei, a abjurar públicament de la seva convicció del moviment heliocèntric de la terra, baix pena de mort. Diuen que el savi, precisament perquè ho era de savi, va preferir renunciar públicament a la seva convicció, per a poder conservar la vida,  però entre dents, va dir la frase que encapçala aquest escrit, i que els avenços dels últims segles, han confirmat abastament.

Avui dia, la religió ja no te tant poder (encara que Déu ni do), ni actua amb tant descaro, en molts assumptes del quefer diari, però dissortadament, en  el lloc que ocupava la religió col·ligada amb capital, i exercit, per a anorrear  la llibertat i voluntat humana, avui hi tenim una gran quantitat d’associacions la majoria revestides d’una suposada bondat i humanisme, que actuen de manera sectària, i en certs casos amb molt poca saviesa, i que en el lloc que l’església hi posava saviesa  i maldat, aquestes sectes, gaire bé sempre tendencioses, hi posen odi, i revenja vers els poders que els van tenir subjectes durant segles, però en cap cas, es veu avantatge per al poble pla cara el futur. Ara, amb tantes ONGs, i gran quantitat d’altres “organismes tot bondat i sense afany de lucre,” tenim que la majoria de la gent que té menys coneixements, i menys mitjans, a base de cridar molt,  ens volen fer creure que són gent sense ambició, i sols ocupades en fer el bé. D’aquesta manera, ara,  les nostres ciutats i pobles es van omplint de persones que no han fet mai un esforç en bé del col·lectiu, però que s’arroguen tot tipus de virtuts i maldiuen als quatre que  o bé per candidesa o bé per ignorància, no accepten tanta suposada bondat. D’aquesta manera, tenim que quan semblava de veritat que les persones,(totes) encertades o no tant, podien dir el que pensaven sense que insultessin, es quan han sortit més detractors criticant i amenaçant als que no s’adapten a les directius d’aquests nous benefactors de la humanitat que se senten capacitats per a donar lliçons i consells i tractar de tot tipus de fòbies sobre tot a les persones ja d’una certa edat que són les que no fas tants anys, varen haver de treballar molt sense cobrar gaire, per que el país, es pogués aixecar de les conseqüències d’una guerra    que ho va deixar tot delmat i amb tanta misèria.

TRACTE ENTRE MENTIDERS

Aquest serà el resultat més probable  de la reunió del mentider Rajoy amb el mentider Rivera que se celebra avui. En Rajoy va mentir a tothom quan després de ser elegit, en lloc de fer el que havia promès, ho va fer tot al reves, apujant impostos recolzat pel “sàtir” Montoro, i mentint en gaire bé tot el que va tocar.

En Rivera, va dir que mai pactaria amb el PP mentre el capdavanter d’aquesta agrupació, fora el mentider Rajoy. Doncs ja veieu amb qui ens juguem els diners. Avui, fent veure que per davant de tot posen el be de les persones, i després de repartir-se les prebendes, un i altre es quedaran tant amples fent veure que tot ho fan amb sentit d’estat. Jo, torno a preguntar: Creieu honradament que quan manava el “dictador” Franco hi havia tant lladronici, i tanta gent  que visques sense fotre brot emparats en la política? Jo, honestament crec que no, ni de bon tros.

LA MISERIA MORAL DEL DESPULLADET RIVERA.

Que consti que no tinc pas comissió per part del senyor Mas, i també que m’havia promès no fer més escrits, ja que en fer-ho, només he aconseguit molestar algunes persones, i en canvi no crec que hagi solucionat res.  Avui, però, he tornat sentir en tot tipus de mitjans informatius que tan el recolzen, les grans sentencies del no menys gran Rivera, i la indignació, ha pogut més que la meva fermesa. M’explico.

Ahir, el senyor Rivera, va dir que com que el nou partit del senyor Homs, no havia obtingut grup propi al Congres, serien “Quatre milions d’euros menys  a les butxaques del senyor Mas”. Llavors, jo arribo a la conclusió que ho bé el gran  Rivera ens pren per gamarussos, i creu que no ens en donarem compte, o s’ha ficat en un nyap força gran, ja que si els milions del congres a cada grup van a les butxaques del president del mateix, hem de suposar amb tota lògica, que el milions que rep Ciudadanos, (Ara ja, de Ciutadans, res, oi?) aniran a parar a “les butxaques del enyor Rivera”: o no? Que la majoria de polítics ho són per fotren’s, ja ho suposàvem; però si el senyor Rivera ens ho posa tant clar, tal vegada haurem e de recordar les paraules del gran Eugeni, quan deia: “Hgaselo mirar, eh, hagaselo mirar!”

Narsuri.blogspot.com.es

BARCELONA, CAPITAL ARGENTINA.

Si, si no us sorprengueu. Per poc que esteu al  dia de les noticies, veureu que  les dues figures segurament  mes influents de la política catalana a la Ciutat Comtal, son dues eminències procedents de la Argentina, i que com la majoria d’argentins,  tenen orígens italians. (del Sud) El primer, Gerard Pisarello, es la ma dreta -i pot ser la esquerra i tot- de la gran política Ada Colau, la dels escratxes. Aquest senyor nascut a Tucuman el 1970, va arribar a Barcelona amb una ma al davant i una altra al darrera, i aquí, i amb diners d’aquí, ha aconseguit títols universitaris, i actualment és l’home que fa i desfà per sobre de tothom a l’ajuntament de la nostra capital.

L’altre, el senyor Dante Fachin, nat l’any 76  a  Bahia Blanca  a la Argentina, com l’anterior, també va arribar amb una ma davant, i l’altra darrere, però per motius que no conec, encara que ho va provar amb dues carreres universitàries, no en va acabar cap, (mals guanyats diners, oi? Amb tants milions d’autòctons, no n’hi hauria hagut cap que els aprofités  millor?) però això no obsta  perquè avui, sigui president del partit de moda aquí a casa nostra de nom traduïble segons necessitats, Podem, Podemos, etc, etc. Els del senyor Franco Rabell. Aquest senyor Dante, doncs, junt amb l’altre, del que ja hem parlat, són els que tenen més poder, i més gent que els recolza. No ens hauríem de preguntar que estan fent malament la gent del país en edat activa, perquè dos esdevinguts i que mai han produït cap guany en favor de la nostra pàtria s’hagin apoderat del poder en un país estable, venint d’un dels països més rics d’Amèrica on la gent es mor de gana degut a que mai han estat capaços  d’administrar-se amb decència?

Com que suposo que la gent prògre i intel·ligent després de llegir aquest escrit, ja s’afanyaran a titllar-me de xenòfob o altra cosa bonica  per a l’estil, els demano una mica de paciència per, a en uns dies poder explicar-los  la meva experiència en 83 països i 243 ciutat durant més de trenta anys, entre elles Argentina, i d’aquesta manera aconsegueixi que siguin benvolents amb un home tant limitat com 

UNA ALTRA “OBRA DE BÉ” DELS ISLAMISTES.

Un cop acabat l’assalt a l’església de Normandia, coneixem que el resultat ha estat el degollament del capellà de 84 anys i la posterior mort a trets els dos “heroics” soldats d’Al·la.

En veure que els justiciers de l’ Islam només n’han matat un i en canvi les forces d’ordre han matat als dos, tot seguit m’he recordat d’aquest senyor d’aquí   a Vic a qui no tinc els “gust” de conèixer que signava la carta en contra meu amb el nom de Jaume, i els cognoms d’Anento Isetzemés. Aquest home segons diu, gran justicier  i defensor del terroristes islamistes, (Ja que jo en el meu escrit, mai vaig atacar l’Islam que respecto, sinó als qui promouen el terrorisme) crec que una vegada més, hauria d’aixecar la seva justiciera veu per a protestar, ja que es veritat que la Bíblia diu; ull per ull i dent per  den, en  lloc diu dos per a un. Ànim, senyor Anento.  No defalleixi. Homes com vostè són els que ens ajudaran a guanyar la eterna Glòria. 

LA “SORT” DE TENIR 80 ANYS.

Veient que amb cinc anys de comandament del llepollit Rajoy, amb la ajuda i assessorament del sàtir Montoro, s’han polit més de la meitat dels diners estalviats pel pensionistes durant tota una vida de treball, un pensa que si ells segueixen governant la nostra terra com sembla, d’aquí cinc anys més, s’haurà acabat el diner, i els  que ara tenen de cinquanta a seixanta anys, quan arribin a la edat de poder recuperar el que han estat obligats a estalviar durant tota la seva vida, es trobaran com es diu vulgarment sense “pa, ni quartos”, i veient com són la majoria dels politics espanyols, que tot miren d’arreglar-se la seva de jubilació, els que quedin en la més absoluta indigència, no tindran on anar a reclamar. Això que fan aquests governants tan democràtics, i encara que ells ho deuen haver revestit amb prous arguments legals, no és més que un furt total, i no dic que és un “Robo total” perquè ho fan amb tota finesa, i no pas amb violència.  

No sé que passarà, però penso que la tristesa que comporta ser un vell que ja no fa falta a ningú, més abans fa nosa i està a punt de dinyarla, queda en part compensada per la llàstima que un sent per les persones que estima i veu que inexorablement seran estafades. Llavors,  ignorant i ingenu, es pregunta; Si el règim franquista tant malvat va instituir per primera vegada un sistema de cobertura  pels futurs vells, i ara una gent tant bona i justa com els politics democràtics se’ls poleixen amb tota la cara, qui  son els bons i qui els dolents? Una vegada més, penso allò de: Que els votin, que els votin. Pobres espanyols!

AUCA DEL “DIRECTOR ADJUNT” 

     Nens i nenes. Nois i noies.

     Escolteu atentament,

     aquesta terrible història,

     d’un home tant repel·lent.

      Calp i lleig amb desmesura,

     (D’això, culpable, no n’és)

     Ignorant i curt sense mesura,

     (Culpa d’ ell, i ningú més)

     Aquest noi de la muntanya,

     que va baixar  al mig del pla.

     Al Vallès, ell recalava,

     I  tant malament  es portava,

    que amb ningú no va lligar.

     Diuen que la muntanya

     va parir un ratolí, només un.

     I el Pirineu ens paria,

     El gran Director adjunt.

   

     Ple d’ embolics i venjances,

     covard i acollonit, va fugir.

     I un cop arribat ja a la Plana,

     les  bones gents el van acollir.

     Més, ai! Com ja diu el conte,

     de la lloca i la serpent,

     als pollets ell es menjava,

     quant  al jaç, ja restava calent.

     Un cop; Per fi! “director adjunt”,

     en un popular setmanari,

     com tot animal sanguinari,

     deixa a tot competidor difunt.

     Així, ple de  males arts,

     arma típica de la covardia,

     defenestrà als seus companys,

     Quedant ell sol de “cap, i guia”.

     D’aquesta manera doncs,

     gent més bona i preparada,

     s’ha sentit anorreada,

     i han tingut d’abandonar.

    Fins als molts col·laboradors     

   que opinen sens cap interès,

     enviant escrits al setmanari,

    ell, amb sa pensa limitada,  

    plena d’odi, por i gelosia,

    la participació els ha vetada,

    tement que el feren fora algun dia.

     Quan va entrar a sang i fetge,

     als que no li van agradar, va punir.

    I a un, que li va plantar cara,

    per ofendre’l, com a jubilat va definir.

    Més, home de tanta saviesa,

     el nostre heroi, ha oblidat

    que quan ell arribi a la vellesa,

     també serà un vell jubilat,

     sol, ruc, trist, i abandonat.

     Ara, a la penúltima plana,

     exposa el seu pensament.

      el problema d’aquest trepa,

     es que ho fa tant malament,

     que sols algun sapastre,

     el llegeix regularment.

     Cuan alguna notícia crema,

     o és quelcom de compromís,

     ell  oblida o amaga el tema,

     per la por que algú, el punís,

     deixant sense dret de resposta

      al que ha pres el compromís.

      La majoria dels d’aquest setmanari,

     Han  marxat, prosperat i triomfat.

      Ell, pobre , gris i trist gregari, 

     hi restarà podrint-se tota la eternitat.

      Resumint; covard trist i dolent,

     i més negre i avorrit que el betum,

    ell,  passarà a la posteritat,

     com el gran “Director adjunt”