No recordo si l’any 2006 o el 2007 vaig
escriure i enviar per correu certificat la carta que segueix a continuació, i que el senyor
bisbe no em va respondre mai:
CONSIDERACIONS
AL SENYOR BISBE DE VIC
Respectat senyor,
Un servidor, el que això us escriu, va néixer
a La Gleva l’any 1935, quan malauradament les coses ja eren força tèrboles,
i a l’horitzó se sotjava un incert futur per a la nació. Com no podia ser
d’altra manera, dintre les circumstàncies d’aquella època, i atesa la ferma
religiositat de la meva família (jo diria que en certa part atemorida per la
religió, entre el binomi Cel-Infern), vaig ser batejat, i més tard vaig rebre el sagrament complementari de la
confirmació, i tots els altres que vénen a continuació en cada moment necessari.
Això, vol dir que sense que jo hi tingués res a dir o a decidir, vaig passar a
ser un catòlic.
Per això, perquè em vaig veure dins una religió i un sistema no triat per a mi, i després acceptat, i atès que mai no he apostatat, encara
dec continuar essent catòlic. Aquest és el motiu pel qual us faig aquestes consideracions amb tota la bona fe, però també amb molta
amargura, ja que el meu sentiment de
decepció i fracàs individual i col·lectiu és molt important. Us demano, doncs,
que escolteu els pensaments d’una persona molt més gran que vós, i sens dubte
molt menys sàvia, però que se sent
responsable, i creu el que diu.
En les meves memòries, ja explico abastament els set anys (dels set als catorze) que vaig passar al seminari de la Gleva fent de treballador sense sou, i la
diferència de tracte que hi havia pels
capellans professors, entre jo, que era un petit i trist treballador, i els seminaristes, que anaven cap a ministres de Déu.
Aquells anys, senyor bisbe, varen farcir el meu
cervell, i el meu esperit d’una munió de mites i creences, no sempre
encertades i justes, però que van conformar el meu futur jovenívol, i a desgrat
de tants desenganys, sempre van deixar dintre meu un sentiment de comprensió i, fins i tot, de defensa de moltes actituds i fets d’alguns d’aquells capellans, que mirat des d'ara, no sempre ni de bon tros,
acomplien els preceptes amb què ens adoctrinaven. Que la cosa no era massa
reial, sinó molt imposada per les circumstàncies, ho mostra que d’aquells
dos-cents i tants seminaristes que any rere any estudiaven a la Gleva, només
una minsa part arribaren a cantar missa. Fins i tot, d’aquells, en aclarir-se la
realitat política i social (i, certament, he de reconèixer que no sempre per millorar), molts en penjaren els hàbits passant a la vida secular. Aquesta situació volia dir que alguna cosa fallava, i que imposar no sempre dóna bons resultats
si la conjuntura no hi ajuda. Es feia palès que bona part d’aquells nois anaven al seminari no pas per vocació religiosa, sinó simplement per poder menjar
i estudiar de manera gratuïta, quan no perquè els seus pares que eren els que
els hi enviaven, el que volien era fer-se perdonar algunes i, a voltes, vel·leïtats “rogenques” que en aquelles circumstàncies eren tan perilloses. Tal
vegada, molts d’aquells sacerdots que deixaren els hàbits eren encara
escrupolosos ministres de Déu, si haguessin pogut portar una vida humanament
normal.
Potser, en llegir aquests primers paràgrafs, us
preguntareu, senyor bisbe, que és el que vull dir, i quin és el motiu d’aquest
escrit. Doncs, vaig a tractar d’explicar-me.
Com haureu entès, jo soc glevatà, i a desgrat
de donar tantes voltes pel món, el meu cor sempre ha tingut un sentiment especial
per a aquell petit poble; l’he estimat
sincerament, i aquell Santuari i aquella Verge, i fos quina fos la meva
situació i circumstància, sempre han estat en la meva memòria. És per aquest
motiu, i d’altres que intentaré d'explicar, que tinc força per dir-vos que
estic una mica decebut per la vostra actuació envers la Gleva, els glevatans,
i també per altres motius diocesans que
intentaré resumir.
- L’any 2005, tots els que el coneguérem, i
estimarem, vam fer un emotiu i sentit
homenatge en memòria de mossèn Joan Colom i Grau, que fou capellà custodi del
Santuari de la Gleva des de l’any 1940 fins al 1952, i que de la runa d’una
guerra sagnant, amb el seu esforç i constància, va retornar tot l’esplendor a aquell monument no sols
arquitectònic, sinó moral, sentimental i religiós, i en moments tan tristos aquell capellà va saber unir cors i voluntats. Si bé tanta gent d’altres
contrades també se sumaren a aquell emotiu record, no vam tenir cap encoratjament
ni cap notícia de vós, senyor bisbe, i he de suposar que, dels actes que es
fan a les parròquies del vostre bisbat, en deveu tenir notícia.
Uns dies després, entre tots vam fer un petit
resum i record en forma de llibre, del qual jo personalment us vaig portar
un exemplar al vostre palau, per si realment ho haguéssiu desconegut. Mai no hem tingut cap
resposta, opinió o suggeriment de la
vostra part, senyor bisbe. Per a vós, no hem existit.
- Cada any per la Festa Major, tots els que
podem tornem a la Gleva per, amb sentit de germanor, celebrar aquella diada,
que dintre nostre i tot i el temps passat, recordem i sentim la
magnificència amb què se celebrava, essent un referent per a tota la contrada.
En la majoria d’ocasions, i en més o menys mesura, el bisbe de l’època solia ser-hi present. A vós, els anys que jo
hi he pogut assistir, no us hi he vist mai, i segons sembla només el primer any
de la vostra arribada a Vic, hi vàreu assistir. Això, senyor, em fa veure que
ningú no us ha explicat què era la Gleva per a la Plana de Vic, o bé que
coneixent-ho, no hi heu donat importància. De ben segur que, en venir d'una altra terra,
no heu vingut preparat per tractar la gent d’aquí, o simplement no us ha
interessat fer-ho.
- També conec, senyor bisbe, que quan l’última
vegada que es va celebrar la confirmació on se us hi esperava, hi vàreu enviar un
substitut, tot i que sempre s’havia cregut que la feina de confirmar era la
del senyor bisbe, cosa que donava més solemnitat a l’acte.
- Em costa de creure, senyor, que pugueu ignorar el
sentiment d’abandó o poc interès de part vostre que senten molts dels
feligresos de la Gleva, i altres parròquies, que, segons sembla, en diferents
ocasions han volgut parlar amb vós, diàleg al qual mai no heu volgut accedir.
- També, és trist que hagueu acceptat el cisma
creat a Sant Hipòlit per l’actual rector, sense haver volgut escoltar les dues
parts en les mateixes condicions. Trobeu
bé que la majoria de nens i nenes de Sant Hipòlit vagin a fer primera comunió
a la Gleva en no estar d’acord amb l’actuació del mossèn? No valia la pena
escoltar i dialogar? Ja és curiós, que
recolzeu tant aquest sacerdot, i que d'altra banda, tingueu a tants
d’altres sacerdots de la vostra diòcesis tristos i desanimats. Realment, no us
preocupa això?
- És curiós que amb la escassetat de mossens
que hi ha actualment, passeu a la reserva a un d’ells, de gran capacitat. Pot ser realment una coincidència, però els
malpensats creiem que tal vegada unes reflexions escrites a un certa fulla parroquial , en siguin la conseqüència.
Es remoreja que vau portar gent molt forastera i
de poc sentit pastoral, per al manteniment de la catedral de Vic, al·legant la
falta de personal. Segur que en tot el bisbat no s’hauria trobat gent
preparada, avesada al nostre tarannà, i que conegués la nostra llengua? No crec que ignoreu que una situació similar, però
de capellans, en lloc de monges, la vam tenir a la Gleva, quan el bisbe Perelló
va voler deixar el santuari, com a herència als de la seva ordre, i va fer fora
mossèn Colom. L’experiència va ser poc afortunada per a la Gleva. Fins i tot, crec
que els pobres capellans mallorquins, que venint d’una ordre tancada d’estil
monàstic, mai no se saberen adaptar, i tant van fer decaure el santuari. En
morir o jubilar-se, el doctor Perelló (no ho sé de cert), que ja era molt vell, les coses retornaren al
seu lloc, però vós sou jove, i us hem de suposar i desitjar molts anys de
vida. El que us supleixi ho tindrà molt més difícil, més si tenim en compte el
que es remoreja del poc ecumèniques i manejables que són les noves mantenidores de la
catedral.
Voldria fer-vos moltes més reflexions, però crec que vós coneixeu de sobres la
situació real del bisbat, i el fet que ho arregleu o no, ja és cosa vostra. No oblideu, però, que ara amb això de la tan famosa globalització, cada dia vénen sectes noves amb els seus
corresponents pastors, mulàs, imams i d'altres, i això pot agreujar la falta de consciència catòlica, que ja està
a les últimes en la nostra contrada. Malauradament, si Déu no hi posa remei,
amb els de la nostra generació, s’hauran pràcticament extingit els capellans,
però el pitjor de tot és que també s’estan extingint els creients.
Només com a anècdota, i per acabar, us explicaré
una facècia real viscuda a la Gleva:
Anys enrere, quan les coses de pagès es feien totes de forma
manual i amb molt d’esforç, un pobre masover deixava passar els dies sense
segar la collita de blat, que ja gairebé es podria als camps, quan un veí
preocupat, li va dir: "Josep, per què no segues el blat? Que no veus que se’t
farà malbé?". En Josep, bo ell, però tal vegada no gaire reflexiu, mentre es
dedicava a reparar una cabana, cosa que sens dubte podia esperar, li va
respondre: "Sí, home! M’entretindré a segar amb la feinada que tinc...". És clar que la masoveria es va haver de tancar... Déu vulgui que no passi això en la
vostra masoveria, perquè, senyor bisbe, d’aquest bisbat, en sou masover, no propietari.
Hem de creure, no obstant això, que el pastor, com
més prop de les ovelles, millor. Sembla que voler viure en una torre d’ivori no
és el millor per a conduir un ramat en moments de tempesta. És necessari
escoltar el seu belar, i saber de què es queixa. Ho feu això, senyor bisbe?
Amb tot el respecte,
Narcís Suriñach
Bach
