ESPANYA; ABSURD TOTAL.

Aquell eslògan tant conegut de quan Fraga era ministre de turisme, que feia “España es diferente”   és avui mes vigent que mai i amb molts més motius. Repassem-ho una mica.

Franco, va vèncer un govern  republicà i anti monàrquic, el qual era comandat en bona part pels socialistes, que junt amb els àcrates i comunistes, eren  els més anti monàrquics d’España. Ara, els nous sociates, creació de la dreta més rància, que el que menys els importa es el benestar i progrés de la  societat, per molt  que se’n omplin els morros,  (sobre tot els d’en F. Gonzalez que els te tant abundants –en els dos sentits, eh!-) amb tal de no perdre prebendes, i anar xuclant la mamella, acoten el cap davant un  monarca que no ha fet cap mèrit per a tenir aquest càrrec,  i que sols és la  herència en “segundas nupcias” de la imposició del dictador que tant critiquen els justiciers sociates, i  que no és més que el continuador del caçador de feres de dues i quatre potes, el gran Juan Carlos I, que tant es va omplir de glòria i tant va fer per Espanya. Pels que no recordin les proeses cinegètiques del rei jubilat, recordarem Mitrofan l’ós borratxo de Romania, l’elefant de Botswana, la princesa Corina, i tantes i tantes d’altres víctimes  de la “punteria” del King. Segur que quan la història recordi els grans aconseguiments del  preclar monarca, parlaran d’això.

Altra detall interessant, seria conèixer qui li escriu els discursos al gran Felip VI els quals  tenen la barra de demanar  que la gent no estigui trista o deprimida? Com es pot tenir tanta cara, de demanar a milions de persones velles que havent treballat tota la vida no arriben a cobrar vuit cents euros al mes, podent veure a diari que Ell, la seva escarransida esposa i les filletes, cobrin milions, per fer unes quantes representacions teatrals anuals de cap sentit útil?

Altra cosa a tenir en compte, i no menor, es que tant poca gent no vegi que la creació del partit Ciutadans- Ciudadanos, no és més que afegir una colla més d’aprofitats com  Rivera, Arrimadas, i altres  perquè amb la seva cara bonica i amb la ajuda –diuen- de l’Ibex que es realment qui mana, i la excusa de que no tenen un “passat” mantinguin a  la pleta embadalida, i sense capacitat d’actuar.

El que jo em pregunto veien ara el gran desastre del PSOE de la ma de la gripollera andalusa o Fernadez Vara, Ibarra, (Casualment tots ells d’autonomies deficitàries que tiren dels guanys catalans,) Rubalcaba etc., que deuen pensar els milers i milers de persones amb sentiments socialistes afiliats o no al partit però de bona fe, en veure com els factòtums del partit s’han tret la careta i han mostrat ben clar que populars,i socialistes, són el mateix, i que la única diferència es de noms, però que el que volen uns i altres es anar-se repartint el pastís, i que mantenint el poble adormit amb frases boniques, com més grandiloqüents millor, ja en tenen prou. Pobra Espanya! Aquest tracte prenyat a cara descoberta entre dretes i esquerres, fa ben palès quan poc de fir són tots ells, i deixa clar, perquè els enemics de la monarquia en tot el món, els socialistes, aquí a Espanya recolzen el borbó tant aferrissadament.

Només per acabar, recordem quan la guerra civil, qui eren els que manaven, en els dos bàndols i qui hi van deixar la pell. El govern, el formaven republicans, i socialistes. Van donar la vida per a la Paria? No. Azaña; republicà. Negrin,  Prieto, Largo Caballero, socialistes de bona fe, tots ells, van marxar d’ España, emportant-se una bona picassada del tresor del país.  Els anarquistes amb la Frederica al davant, es van  exiliar a  França, i quan van acabar els calers, enviaven a pobres analfabets idealistes, tals com Sabatés, Facerias, Caracremada i altres a fer atracaments. Yoys hi van deixar la pell. A les dretes, els de Falange, que equivocats, o no sembla que anaven amb bona fe, (no ho sé, no ho tinc clar) , vans ser els que hi van deixar la vida, tals com Onèsimo Redondo, Ramiro Ledesma, i Jose Antonio Primo de Rivera els quals ja no van veure el final de la guerra. Els dretans clàssics de recolzament capitalista,  tals com Gil Robles, i tants d’altres, com que no li agradaven a Franco, també van fugir a tot córrer, sense cap recança. Ja ho tenien tot previst.

Així doncs, tenim que amb la indiferència quasi total de la majoria de la població, vers la monarquia, els únics que la defensen, són els que en viuen. O sigui els republicans anti monàrquics. Quines coses, eh? Si, que España es diferente, si...

M'agradaria algun comentari dels que em llegeixin,  encara que sigui favorable. Ànim!

JO JA HO HAVIA DIT.

Que el PSOE ideat els anys setanta era una pura i simple creació de la més rància dreta espanyola, per a posar-se una cuirassa  de protecció en front a les esquerres de veritat que eren el PC, i altres faccions, jo ja ho havia dit temps endarrere i eixí consta en el meu: narsuri.blogspot.com.es. La prova més fefaent, la tenim avui amb la abaixada de calça dels grans prohoms del partit, sense oblidar a la  “Gripollera” Susana, que també sempre en porta de calça, i que sembla         que és una de les que més s’hi ha posat plana, sense oblidar al gran  estadista de la “Cal viva” segons li diuen, ara endollat i cobrant amb descaro  de les multinacionals, el gran Felipe, que en veure que la amanida que tenien amb els seus aliats del PP, allò de “Ara tu, ara jo” o   dit d’altra manera; “Cada quatre anys que ens votin, i que es fotin” se’ls en podia anar en orris, degut als nous partits, s’han tret la careta, i ràpidament s’han posat d’acord per a tornar anomenar president un del homes mes grisos però més perillosos; en Rajoy, que tant de bé ha fet a Espanya com tothom coneix.

El més trist, és que aquí, encara hi ha  gent que se’ls creu,  sense donar-se compte, que la única cosa que defensen els polítics professionals, es mantenir els seus sous i prebendes astronòmics. Ja és curiós, que en el únics lloc que han dit que no, són Catalunya i alguns altres similars on el PSOE, és cada vegada més testimonial i gens decisiu.

Davant d’això, només em resta dir: Viva la Democràcia espanyola! 

CATALUNYA SERÀ CATOLICA O NO SERA. II

Quan a finals del segle divuit i mitjans del segle dinou es van començar a obrir les portes a nous coneixements vinguts d’ultra frontera, va ser quan els dirigents polítics i religiosos es van començar a donar compte que la cosa se’ls podia escapar de les mans, i va ser quan Torras i Bages va dictar la seva sentència o directiva que mostrava tant bé la varietat de la situació. Amb el catolicisme més integrista, la gent  obeïa i es conformava amb la seva situació en espera d’ulterior recompensa. Amb la dispersió d’idees, i sobre tot amb l’imperi de les idees llibertaries i comunistes molt més nocives i de tant nefastos resultats com s’ha vist  més endavant, la desintegració, era irrefrenable. Eixí concs o eren catòlics, o els sentit de germanor catalana, s’esvaïa.  Fins aquí, la idea del bisbe.

Després va venir la guerra i durant uns anys, per por o per altres motius no massa clars, la gent es va tornar a aixoplugar amb la religió,  i aparentment, Catalunya tornava a ser catòlica. Malauradament, la obertura de fronteres a tot el món, i a desgrat de que España no era pas cap exemple de riquesa i benestar, com que sempre hi ha mal i pitjor, la gent que va venir  per assentar-se a casa nostra, no eren pas les persones més il·lustrades i dels països mes rics, sinó que va ser gent mes necessitada que el d’aquí, i per a acabar-ho d’adobar de els que van ni del Marroc, país molt més endarrerit, degut a estar governat per una reialesa de tipus integrista no solament política sinó religiosa. Aquests primers marroquins, en no ser pas molts, i com que de babaus tampoc ho eren, varen intentar adaptar-se als costums d’aquí, i feien una vida normal, i les dones mostraven orgulloses els seus pentinats de formosos cabells negres. Aquesta desviació, va ser ràpidament frenada quant en ser ja molts més, els dòlars del petroli de les “Democràcies” Ha,ha, van permetre enviar   gran quantitat de mulàs, i de clergues musulmans que amb amenaces i donacions encobertes van tornar a la pleta, els que s’havien esgarriat. No es pot  oblidar, que a principis del segle vint, España, de la ma del trist i desacreditat rei espanyol Alfonso XIII encara se sentia propietària de bona part del Rif, i on tants milers de joves espanyols, i van deixar la vida, amb l’únic fi  que el nefast Alfons pogués mantenir la propietat de ,les mines d’aquell indret, explotades en el seu únic benefici. Això, va crear un odi cap la infidel Catalunya, que encara com mai es respira. D’aquesta manera, Catalunya es ja un dels indrets europeus on hi ha més mesquites, i mes religiosos musulmans controlant la situació. Si a això, hi afegim la massiva arribada de xinesos, hindús de diferents creences, i sud americans, alguns catòlics, però la majoria de diferents sectes protestants, més la gran quantitat d’ètnies  provinents de diferents  països de l’ Africa, tenim que aquella Catalunya somniada pel bisbe Torras, ha desaparegut totalment. Les esglésies han quedat buides, i on ara es poden veure agrupacions de fidels, es en tots els llocs de reunió dels que no senten cap afecte a la nostra religió i la nostra terra, si no sentiment de revenja, o sols consideren la seva estada aquí com a modus vivendi, i res més.

El més curiós, es que els bisbes catòlics, mostrin tant poc interès en fer-se conèixer i voler lluitar una mica (algú, coneix el bisbe de Vic, per exemple?) per a  intentar conservar  les restes d’un naufragi tant evident.

Pobre Torras i Bages! Que pensaria ara si tornés?

Narsuri.blogspot.com.es

CATALUNYA SERÀ CATOLICA, O NO SERÀ.  I

Quan en la meva infància després de la guerra,  em passava els dies en mig de capellans i monges i degut a que com que m’agradava tant llegir, i tot el que restava al meu abast quan a lectures, era cent per cent  de caràcter religiós, recordo que hi havia una dita o sentència del bisbe  Torras i Bages, mort no feia pas molts anys, que era molt famosa en la època i que és la que encapçala aquest escrit, que hem tenia molt capficat ja que no entenia pas ni de bon tros, el sentit de la mateixa. Després, la vida em va donar tantes preocupacions, que aquests pensaments  em van fugir del cap. Ara, ja vell i una mica (o molt?) xaruc, com que ho be no serveixo per a gran cosa, o consideren que no faig massa falta a ningú, tinc molt tems per a pensar, i es quan he tornat a meditar sobre  la sentència del bisbe i no sols la he entesa en un sentit, sinó, que hi he vist moltes possibles explicacions que no sé si estaven a l’abast del bisbe en aquells temps. Intentaré aclarir-me.

En la època d’aquell prelat, Catalunya estava dominada per la religió, els cacics terratinents, l’incipient capitalisme bancari i com no pels politics acceptats i determinats pels  poders que acabo d’esmentar que com sempre actuaven baix les seves  directrius. Els cacics terratinents, la gran majoria, eren una gent egoista i de mirada curta i gasiva amb un menyspreu total vers els  miserables i que el que volien i necessitaven era que la gent humil i famolenca fora el més abundant millor per a poder-los fer cultivar la terra el qual cultiu en aquella època era el noranta per cent manual amb la Aixada i el paló i al màxim a que s’arribava, excepte els més poderosos que tenien bous o eugues, era a llaurar amb una arada romana (d’orelló, en deien) amb una mula seca o un borriquet. O sigui; es necessitava molta ma d’obra humana, semi esclava, que per el pur sentiment de supervivència els fes la feina i que no tingues ni reclamacions a fer, ni cap tipus de drets.

Aquí doncs, era on la religió, s’abocava a convèncer la plebs,  i la majoria de vegades ho aconseguien. Dels capellans, i religiosos en general, la major part anaven de bona fe, ja que en el fons provenien d’aquelles mateixes capes de la població, però els que dirigien les consciencies i els pensaments, d’uns i altres eren persones o bé molt selectes, o bé d’una gran intel·ligència al servei de les oligarquies que hem descrit. El resultat, era que una gran majoria de la població, sense recursos ni massa coneixements,  s’entregava a la fe com a única arma contra el tan gran sofriment del viure diari. El resultat, era un poble trist, però obedient, la qual única esperança, era que a la seva mort tingués una recompensa celestial a tanta dissort terrena.

ELS DINOSAURES DEL PSOE.

En anteriors escrits, ja he deixat somerament explicat que el PSOE creat de nou a la Transició, no era més que un invent dels franquistes que no sabien gaire com enfocar el proper futur i que a qui temien realment era al Partit  Comunista Espanyol, donat que aquests, eren els únics que havien lluitat, i exposat en contra del regim den Franco. Llavors, les ments més pensants i expertes, van veure clar, que si pactaven amb el PSOE descendent del d’abans de la guerra, hi havia molt poc a parlar, i per aquest motiu van “Crear” una patuleia de desarrapats, que els fessin la gara gara, que mostressin ser una oposició, però finançada i dirigida des de les clavegueres de la dreta. Així, va ser com van anorrear  a en Llopis i altres de la “Vieja Guardia” i  sortir  els grans “estadistes” tals  el vaquer sevillà Felipe Gonzalez, el saltimbanqui teatrer Alfonso Guerra, el dretà disfressat Boyer,  l’anti català convençut Borrell, i tants altres com Bono, Almunia, Rubalcaba, Leguina, i un llarguíssim etc, entre els quals, com no, s’hi van apuntar catalans com els Maragall, de dretes de tota la vida, tots gent que no s’havien fotut mai un “rosco” i que d’aquesta manera, tenien la vida i el futur assegurats, sense fotre brot, només aprenent a fer teatre, quan per motius de les circumstàncies, als poderosos els convingués que els intèrprets del sainet del moment fossin uns altres, sense haver  de canviar el guió davant el poble pla que sempre és qui acaba pagant la festa.  

El problema, va ser que a aquests socialistes fets a mida, s’hi va anar apuntat gent nova i de bona fe i que desitjaven un país millor, que no coneixien amb qui s’havien associat. Ara, doncs, quan els nous amb un  lliri a la mà, han volgut plantar cara a la “pandilla” d’en Rajoy i la Vivoreta Saez, els dinosaures del PSOE, tals com en Felipe i altres que tothom ha vist, se’ls han llançat a la jugular   temorosos de no perdre les prebendes amb que tant magnànimament els han premiat els seus creadors, i protectors. Recordeu aquell eslògan turístic d’en Fraga; “Spain is different”? Dons això, o com diria el gran Rajoy, “I tal”

Narsuri.blogspot.com.es

EL TRIOMF DE LES NOVES GRIPOLLERES.

La majoria de gent de la meva edat, segur que encara recorden aquells temps de després de la guerra, on a la plaça de Vic, al cantó de l’ Ajuntament, davant de la Banca Soler i Torra, hi havia unes paradetes de fusta similar a petites casetes, on dintre da cada una, hi havia una senyora escrupolosament neta i abillada amb un davantal de blanc immaculat, i on a tot l’interior, s’hi podien veure quantitat de pollastres nets, i ben escorxats on mostraven aquell greix de color tant groguet que feien palesa la seva alimentació amb productes naturals amb gran proporció de blat de moro, color molt difícil de veure en els pollastres actuals que són molt més productes de laboratori químic.

Però, al que jo em volia referir, no era als pollastres sinó  a les esmentades venedores, a les que tothom donava el nom de gripolleres, degut sembla a vendre pollastres. Aquelles dones, tenien la virtut de Saber donar conversa durant hores a tot tipus de client, que restava tant satisfet, que li agradés o no el producte, acabava comprant. Doncs bé, avui, podríem dir  que la nova versió de les gripolleres, s’ha passat a la política, i la tenim representada en les dues grans lidereses de l’esquerra  més “cutre”, les quals han copiat a les gripolleres, quan a xerrar molt, però en lloc d’una parla culta i elegant, actuen com aquells “xarlatans” que sabent que qui els escoltava no era massa il·lustrat, li feien creure que hi perdien en la venda però que el seu amor fraternal, els feia perdre diners en bé del comú. Eixí, tenim a la gran Ada Colau, i la no menys gran Susana Díaz. Són dues persones, que a ulls d’un espectador imparcial, es fa palès el seu sectarisme i sentit venjatiu de classe, que és tant fort que no el poden amagar. La única diferència és que la Colau, ho fa amb la tradicional mala “milk” catalana mostrant un sentiment d’amor del tot inexistent,  i en canvi la Díaz, actua amb allò de “Ele la grasia!” per a  complaure la seva clientela de caràcter tant diferent.  El resultat? Que cada dia la política te un to mes baix, i de més trist nivell. Que dirien les nostres gripolleres vigatanes d’aquells temps?     narsuri.blogspot.com.es

TRISTESA I FÀSTIC ABSOLUT.

Passo dels 80 anys i junt amb la meva esposa vivim  a la Ronda Camprodon. Els dies normals, prop de casa hi trobem les suficients botigues de subministrament de pa per no tenir cap problema, cosa ben distinta dels diumenges que totes elles estan tancades,  i ens tenim d’arribar a la rambla del Carme per a abastir-nos. Degut a les nostres dificultats de desplaçament conseqüència de la edat, durant anys d’anar-hi amb cotxe,  havíem establert l’itinerari, que anava de casa a Santa Clara Vella, del costat del antic col·legi de sant miquel, fins al carrer Nou,i d’allà, a la plaça de Santa clara ja al passeig, i fins davant de la pastisseria. Malauradament, un bon dia, van aparèixer unes senyals de prohibició de sentit, i van haver de canviar la ruta i anar fins la plaça de l’Ambulatori, i pujar tot el carrer,que Déu ni do, oi?

Doncs bé, l’altra dia li va arribar a la  meva filla, (solem utilitzar el seu cotxe) un avis de sanció degut que pel que sembla els genis o caps pensants del Consistori també han anul·lat la possibilitat de poder fer aquesta ruta, i com que els diumenges a dos quarts de deu la circulació es quasi bé nul·la, no em vaig pas fixar amb la nova amenaça, i clar, u na vegada més a la meva vida, la vig vessat.

Ja havíem deixat d’anar (com tanta altra gent) a comprar a la plaça dels Màrtirs,  degut a les dificultats que  els pròcers municipals, hi posen, però el que no m’esperava era que un quart de quilo de pa, sumant-hi, la multa i el carburant de tanta volta, em pogués sortir tant car. Ja és ben curiós, que de tots els tentacles municipals, el que millor funcioni, sigui el coactiu, recaptatori. Només falta afegir el record a aquesta troupe d’homenets i donetes de la armilla groga que plogui o llampegui encalcen implacablement als pobres –forasters, o no- que tinguin necessitat d  deixar un moment el cotxe en qualsevol lloc de la ciutat, sense passar per caixa. Vaig trucar al Consistori demanant per un regidor conegut i al cap de quinze dies no he tingut pas cap resposta. Deu ser que estan molt ocupats contant els diners de les sancions.

Només un últim desig: Que el o els responsables de paralitzar la circulació a Vic, arribin a la meva edat, i que els controladors del moment siguin tant humans i caritatius, i l’empaitin sense pietat. Ah! A les properes fel·lacions  municipals, a  qui creieu que votaré? Suposo que no els importarà gaire, perquè un vot, només és un vot. Però, seré jo sol l’ ofès?               Narsuri.blogspot.com.es