SUBASTES DE MORRALLA.

Es conegut de sempre, que tots els grans comerços i magatzems, de tant en quant fan neteja de les restes de sèrie, que per la seva lletjor o baixa qualitat no ha pogut ser venuts com a articles normals. Aquests dies, sembla que els partits polítics,  estan per a aquesta labor, i s’afanyen a intentar traure’ls  de davant tot el carrall, de les seves llistes, i com a exemple, mirem uns quants noms, i recordem-los d’aquí uns mesos o uns anys.

El PSC, pel qual han passat totes les grans personalitats del món mundial, i al que ja quasi no li queda ni estoc de trastos, (en Ros, és trasto a part) intenta que l’ínclit Iceta, i el no menys patètic  Lucena, es facin l’Arakiri, amb els seus discursets de xarlatà de fira, que si no fessin riure, farien plorar. Us els heu mirat bé, a aquest duo? Que en penseu?

El PP, també crema els seus últims cartutxos, i proba de esborrar de la memòria de la gent, el que han estat un morro enganxat amb la
Camacho, o en Rodriguez i en Millo, que a part de cobrar, o tal vegada “tocarse los h....” cosa sembla que ja típica al PP, no coneixem que hagin fet res més de profit.

Iniciativa, Verds i no sé quantes coses més. També treuen a subhasta als únics i grandiosos Herrera, i Camats, que tant  bons són i tant han fet pel país. Clar, que l’Herrera, amb la bicicleta, al menys no ha contaminat.

Capítol a part, serien En Duran, i l’Espadaler, DUNIÓ que a part, un, de cobrar i viure com un marques allà a la capital de la reialesa, i l’altre dir de mil maneres diferents les deu o dotze frases que coneix,  tant mal han fet pel catalanisme. La pregunta del milió, seria: Amb aquest parell de llumeneres, quants votants tindrà Unió? Deu? Dotze?

En aquesta llista de salvadors de la pàtria, no podem oblidar de cap manera al “duo dinamico” format per la monja-no -monja Forcades,  i els seu no sé si frare o no Oliveres. Ella, es tant sàvia, que Catalunya ja se li queda petita, i te d’anar a salvar als de Gaza.

D’aquí a un any, passarem llista, i veurem on son tots aquests “Salvdors”

QUI HO DIU QUE NO HI HA GRANS DONES?

Com que no tinc gaire memòria, no estic mai ben segur de les coses. Però aquesta la Colau, quan es dedicava a l’Escratxe, crec que havia dit més d’una vegada que mai acceptaria un càrrec públic. Queen penseu?

Per cert, una altra dona puntera, la alcaldessa de l’Hospitalet, ja s’afanya a crear hotels per suplir els que la Ada vol tancar. Les dues, són com diria el gran Obiols “D’esquerres i de progrés” però pel que es veu, no pensen igual.

Aquesta la Arrimadas, una gran política a la que no coneixien ni els de la seva escala  abans que “s’arrimés” amb el conillet Rivera, ara ja vol ser presidenta de Catalunya. Ànims! Arrimadeta. El futur es teu! Com que no ets pas lletja, si no assoleixes la presidència cosa certament  improbable, algú dels molt que t’han  vist, possiblement es decideixi, i facis una boda Avantatjosa.

De la gran Alicia, ja no en parlo. Són tantes les seves virtuts i es tanta la seva formosor, que no hi ha prous elogis per a fer-li justícia. Quan veig aquella cara angelical, ja perdo els papers.

DIUEN QUE EN FELI IV, REBRÀ AL PRESIDENT MAS.

Una prèvia: Per defensar les mines que l’Alfons XIII tenia a el que ara en diuen Marruecos, als anys 20 del segle passat, el meu pare, noi d’uns vint anys, i molts, i molts d’altres, van ser miserablement enviats a lluitar en un lloc hostil, al que a ells, no se’ls havia perdut res. Molts, hi van morir, el meu pare, va tenir la sort de tornar amb allò que en deien “Les febres” la conseqüència del qual, va ser passar-se tres anys malalt, gaire bé sempre al llit,  ja que els medicaments de l’època no donaven per a més. Que l’Alfons XIII era un degenerat, és allò que en diuen públic, i notori. Que la república el va fotre fora també. Però com que gracies a aquella guerra, el militar Franco va passar de ser un simple tinent, a general, i va poder comandar la guerra “Civil?”, guanyar-la, i gaudir-ne durant quaranta anys, ja vell, es veu que va tenir un acte d’agraïment, i com que  l’Alfons, ja era difunt, li ho va agrir nombrant sense cap dret, al seu net, i hereu en totes les “virtuts de l’avi” al ínclit i avui jubilat Joan Carles. La cosa trista, és que això es va fer amb consentiments dels teòrics  anti monàrquics Felipe, Alfonzo, Boyer els socialistes catalans, etc. que eren els hereus de Prieto, Largo Caballero, i tants altres que havien fotut fora, al borbó. Total, una monarquia  injusta, i il·legal es miri per on es miri, però que els que n’han tret més suc, han estat els teòricament republicans, ja que un president de república el·legui’t pel poble, els hauria plantat cara, en canvi el borbó, coneixent la seva il·legalitat, s’ha dedicat a enriquir-se, caçar elefants, óssos, i tot  tipus d’animals de quatre i dues potes, i a viure que són dos dies.

Ara, la noticia: La setmana propera, el rei Felip VI, rebrà al president de la Generalitat, senyor Mas! Anem a veure.

Dels dos, quin d’ells ha estat elegit democràticament, i quin no? Pensem-ho una mica. No hi ha alguna cosa que no quadra aquí? Qui hauria de rebre a qui?

Si algú hem llegeix, que analitzi els politics espanyol que té Espanya, i em digui si no li venen moltes ganes ce votar independència? Narsuri.blogspot.com.es

LA FAM, I LES GANES DE MENJAR

Aquí  a Catalunya, hi ha dos o tres partits polítics, que estan totalment tocats, i enfonsats. Verbigràcia: Iniciativa, verds, blaus i liles. de  l’Herrera, i la Camats. El PSC, de l’immortal Iceta,  la Chacon, i ara el gran Ros, que no s’ha venut la herència per un plat de llenties, sinó a compte d’una llentia que venint de qui ha de venir (Ciutadans, Ciudadanos, Citiazens, Citoiens etc. ) segons on calgui, i amb qui hagin de prendre Café, serà molt dubtosa. I per sobre de tot el PP amb la intergalàctica, i formosíssima, Alicia la qual es va escapar del país de les Meravelles per venir a Salvar a Catalunya. El que dubto, es si amb tant morro, se salvarà ella.

Llavors, i anant a l’encapçalament de l’escrit tenim que l’Herrera y “Su Mariachi”. Com que tenen por de que se’ls assequi   la mamella, s’han aliat amb els nous redemptors de podemos, i axis anar xuclant.la Pela.

Els   altres que  ja fan riure si no fessin pena, són els Iceta, Ros, “Y CIA. SA, que s’han aliat amb els grans patriotes, macos, honestos i nets de culpa del conillet Rivera, per acabar d’ensorrar Catalunya. Pobre Ros, no és pas que em caigui molt bé. Tot i això, veure  la  cara de culpable que fa donant la ma a aquella “Walkiria” de Ciudadanos, m’ha fet venir tendresa. Com es pot caure tant baix per un càrrec, i un sou?

No ho sé, però tal com ho veig, de la manera que tenim tanta abundància de vividors –perdó, volia dir redemptors-, pot ser encara podríem fundar dos o tres cents partits politics més, i això aniria com una seda. Penseu-ho nois. La Pela és  Pela.

Narsuri.blogspot.com.es

COGNOMS DEL NOUS POLÍTICS.

Sembla que amb la nova fornada de salvadors de la pàtria també ens arriba una nova tongada de cognoms, la majoria d’ells, ven escaients per cert.

Colau, Talegon, Arrimadas, Monedero, Errejon, Carmena, (que va derrotar a Carmona ha,ha..) Oltra, Monago. I etc,etc.

En canvi, el nou redemptor i gran salvador de la Pàtria hispana, el grandíssim Pablo Iglesias, ja el tenim consagrat a la Historia degut a que aquell sant home  va deixar la llavor dels, Prieto, Largo Cabllero, i tants d’altres republicans, i més recentment en Felipe del morro, l’Alfronzo de la Alma, i els justiciers; en Borrell, que fent equip Amb el Boyer de la dona pública Preysler, ens va pelar a tots els exportadors dels anys 80, o  el gran pianista Serra que va fer la “Tocatta i fuga” de  la Caixa de Catalunya, sense oblidar als germans Maragall tant savis ells, o aquell net d’esultor del qual no recordo el nom, però que sempre s’omplia la gola “D’esquerres i de progrés” ara dolçament endollat a Europa, i que segur deu progressar molt,  i  tota aquesta Caterva de Icetas, Lucenas,  Navarros, Chacons,  Sanchez, i un llarguíssim i ven prescindible ETC. Aquell prohom, doncs el primer Pablo Iglesias, fundador del primer partit polític compost només de gent bona i justa, te  ara encara més la seva esquerra, un altre homònim, que sens dubte ens portarà la felicitat a tots, i com dic sense tenir un cognom tan estrany com els abans esmentats, dels quals encara no podem opinar, però no podem negar que els cognoms son molt bonics.

MISÈRIES,  I COTRSENTITS.

La Monja forcades, parla molt però no acostuma a endevinar-la gaire.

La monja forcades, disfressada de monja no era maca; ara al natural, és lletja.

La monja forcades, pot ser per això es va fer monja, però; I ara què?

En Basté, es tant formós, que quan el sentim ja ens en fem un a idea.

En Basté, és tant formós, que quan el veiem a 8 TV, el televisor tremola.

En Basté, es tant important que se’n va a Atenes per que els catalans l’escoltin.

En Basté, fa parlar al corresponsal d’Atenes, i connecta amb el redactor de casa.

En Basté no ens diu res que no ens diguin tots els d’aquí, però fa vacances.

Abans, els periodistes anaven darrere els polítics. Ara, és al revés. Sinó, mireu.

En Cuní, te autoritat per convocar al president a dies vista, i fer-ho saber.

A en Cuní, no li importa res ni ningú que no sigui el seu propi EGO.

El malaurat dia que en Cuní desapareixi, el periodisme groc, estarà ferit de mort.

El més trist, es que tots els mitjans del “Grande”, els finança la Generalitat.

Alguns dels que ara viuen; Recorden o coneixen de que li ve la grandesa al grande? Ai, si els esclaus poguessin parlar...

Però insisteixo. El dia que la Generalitat noi ho financí-i, RIP, grup Godó.

ELS ANIMALS DEL ZOO.

Pot ser pel meu caràcter melangiós de ja molt infant, sempre he sentit una tendresa molt gran per a tots els animals sobre tot els que estan empresonats contra la seva voluntat. Aquest altre dia “La Nostra” tant oportuna sempre, va tenir a bé mostrar-nos quan  malament que ho passen els animals empresonats al Zoo amb la calor d’aquests dies.  Allà els infames vigilants, mostraven aquelles misèries, i fent-se  el caritatiu, i misericordiós, ens ensenyaven com intentaven pal·liar els sofriment que ells els causaven.

Pensem per un moment quin sentit té avui  mantenir presoners a tants animals innocents, perquè unes quantes persones –per cert no moltes- puguin conèixer de prop el molt que es pot sofrir, i el molt dolents que som les persones  que coneixent que és un càstig inmisericorde ho fem sense cap remordiment. Tenim el cine, la televisió, i un sens fi de mitjans, que ens mostren dia a dia amb tot detall, com viuen en llibertat els poc animals que queden, però necessitem sentir-nos uns torturadors com mil anys endarrere.

No sé si aquesta la Colau, mirall de justícia, misericòrdia i equitat, utilitzarà el seu quasi omnipotent poder per arribar-se fins la Ciutadella, i de ma pròpia els alliberarà. La seva parella, o la pixanera li podrien ajudar. Si ara amb tanta bona gent, no hi fan res, ja podem perdre tota esperança.

Ara que estic escrivint sobre altres planetes, he pensat: Us imagineu un lloc en l’espai, un planeta similar a la terra, on degudament engabiats i tinguessin a tants pròcers com  per exemple en Maragall, l’Hereu, en Tries, o com dic, la Colau, tots ells  culpables en els seu mandat de tan sofriment, i tant involuntari? Allí, una serpent, o un tigre degudament uniformats, podrien explicar a  la resta d’animals visitants, la vida d’aquelles espècies tant rares i malignes incapaces de bons sentiments i de fer el bé. Oi que seria divertit?

Pobres bèsties! Clar, que mirat fredament, qui són més besties? Els engabiats?, o els engabiadors? Quan de nens anàvem a catecisme, ens feien dir: Déu, ha fet l’home a imatge i semblança  seva! Que en penseu?

Narsuri.blogspot.com.es

DUO DINAMICO. EL

Posar qualsevol emissora de radio i TV  de dia o de nit, es estar obligat a escoltar de la ma dels deus de la comunicació, els dits creadors d’opinió, (Això ja ho diu tot) Els grans Cuní, - Amanerat, bonic, i polit com un cromo- el no menys gran Basté –lleig, pelat, grenyut, i espitragat- o la no menys immensa Mònica, a la gran quantitat d’Icetes, Lucenas, Navarros, Chacons, Herreras, Camats, Riveras, Camachos, i tants i tants i tants homes- i dones-  savis que tan estimen Catalunya, i tant ens, estimen als catalans.

Malauradament, a això, ja hi estàvem acostumats, i crec fermament que ca dia menys persones formals els fan cas. El problema nou, ha,ha. Se’ns presenta ara,  quan entre l’immens Duran, i el no menys grandiós Espadaler, -El duo dinàmic- s’han vist abandonats pels set, o vuit com a molt que el feien costat, i s’han quedat sols. Us juro, i no és broma, que escoltar a en Duran, em feia una certa malicia. Però ara... Aquest home de Sant Quirze, és ja per agafar els “trastos” com diuen  el toreros, i mirar  on fotre el camp. Mai com a ell, havia sentit dir i repetir tant poques coses i tant insubstancials, amb tanta “jeta” fent veure que s’ho creu, i que sap que diu. Estic segur, que quan acaba de dir tantes sentències absurdes, resta tant esgotat, que ni ell deu ser conscient del que ha dit. Només em pregunto; Quan deixin de posar-li càmeres i micros al davant, de que viurà? Perquè votants...

Bé, aquesta és la meva opinió.  Però si fos jo qui estes equivocat, que també podria ser; ja van pensant on fer-li el monument per passar a la posteritat com a tants altres prohoms catalans que tant bé han fet per la  pàtria, i que adornen places i carrers de nostre país?

Heu de reconèixer, que faria patxoca. Espadaler, l’Únic, el gran!

UNA FOTO QUE HO DIU TOT.

Veure a l’ ex rei d’Espanya, Joan Carles de Borbó, i Borbò (te molts borbons això, eh?) rodejat d’en Rajoy, d’en F: Gonzalez, l’Aznar, i en Zapatero, reunits dinant en un dels restaurants més cars del país,  aclareix més coses, que els milers d’articles i opinions que durant anys s’han escrit sobre el que han anomenat “La democracia española”.

Jo, que soc més vell que cada un d’aquests prohoms salvadors de la pàtria, recordo encara la cara d’haver passat gana den Felipe i l’Alfonzo, i no pas gaire diferent d’en i Zapatero. No eixís del Aznar i Rajoy, que com a funcionaris, sempre havien viscut de la rifeta, i l’enxufisme, el devien portat ja en el ADN.

Cas apart,  però no pas per elogiar, és el del excels, grandiós, i únic, l’hereu del tant injuriat i odiat cabdill d’España  “Generlisimo Franco”, en Joan Carles de Borbó, al qual jo recordo quan en la seva joventut, plorant amargament (Metàfora) ens deia de la seva pobresa absoluta. Ara les males llengües el fan home d’uns sis mil milions d’euros. Quin canvi, oi?

Ara doncs, que ja tenen tots el ronyo super cobert, no sabem si s’han reunit per veure si el repartiment ha estat just, o si s’ha de fer algun reajust equitatiu, entre ells.

Tornant doncs a la cosa de la democràcia, i veure aquests homes reunits, no us fa malpensar una mica? Si davant del públic, feien veure que s’escridassaven i es barallaven, la trobada d’avui; no és exemple que tot era una comèdia? Recordeu per exemple allò de: Vayase señor Gonzalez! O, Caldria recordar que el  PSOE  és un patit republicà? Clar, que veure l’altre dia a en Sanchez quasi embolcallat amb la bandera del rei Felip, ja mostra que de república res, i que tenim King per a molt anys.

Total. Els dos partits tradicionals, no són més que la pantalla de l’inmovilisme, i del ¿que hay de lo mio? Tindrem d’esperar que fan els nous barbuts, però no pinta bé, no. Fins ara els barbuts han fallat a tot arreu. Lenin, Trotski, Castro, el Che, etc, etc. Serà l’Iglesias el bo? Ai!

LA MA DRETA D’ADA COLAU

Aquesta noia tant bonica, respectuosa, i educadeta  que veieu a la foto, es  diu Agueda Bañon, i pel que sembla, será la ma dreta; o. pot ser la Esquerra? De la gran Ada Colau. No coneixem pas encara molt d’ ella, però si que sabem que es una pixanera de carrer, de gran categoria. Si en les altres funcions que li siguin encomanades te tanta habilitat, no dubtem que faran de Barcelona un jardí enveja de tothom, sinó un paredis de la pixaneria i la disbauxa. Ànims Ada! Ja era hora que Barcelona fora una ciutat seriosa!

“OLLA PODRIDA” A LA CATALANA.

Quan de més jove i per qüestions de feina anava a Madrid,  havia notat palesament  els dos tipus de persones de la capital. Els primers, la gent que cada dia es llevava per anar al seu treball, i que era amable i acollidora i que en veure’t foraster, intentava ajudar-te, i ser amable. aquests eren la majoria. després, hi havia la casta de funcionaris i politics, que eren aquells que imbuïts per la autoritat divina, feien tot el que podien per  “putejar-te”, i que si el protestaves et deien  amb rapidesa; ¡usted no sabe con quien està hablando! Aquests darrers eren els que omplien els grans restaurants, i Wisqueries, del “Todo Mdrid” ( es de suposar que encara ho deuen fer) els primers, en canvi, com que tenien pro feina per allò que en diuen “fer bullir l’olla” i sembla que amb prou pena, van copiar l’escudella catalana però en lloc de bona verdura i braons de xai, i peus de porc, sembla que hi posaven totes ls escorrialles d’altres , i guisats, i com que era una barreja tant sui gèneris i poc aprofitable, la van batejar  batejar amb el nom de  Olla podrida.  Allò, ben bullit també deu fer passar la gana.

Aquest llarg i tal vegada innecessari preàmbul, ve a compte en veure les noves tendències i formacions  polítiques nostrades. Si mirem qui és la Colau, que deia abans i que fa ara, i si veiem que a la colla, a part dels amors, hi apunta a germans cosins i família tota, com deien durant l’època religiosa al temple durant els enterraments, i si a demés hi afegeix una pixanera confessa, que mostra pixats, calça avall i vergonyes  al mig del carrer (veure Facebook) de reforç, i portantveu, i que com la futura presidenta de la Generalitat podria ser la monja caganera senyora Forcades, que segur hi afegiria al sant Oliveres. Tots ells, i elles recolzades per tants benefactors del país, tals com el ciclista Herrera, la senyora Camats tant bona,  sàvia i despresa  ella, i tants, i tants altres primers espases de Podem, i mols altres que no poden, però que ho intenten, hem de reconèixer, que tot ben bullit, farien (o faran) una olla podrida de tal intensitat, que rieu-se de les olles podrides madrilenyes. Pobres de nosaltres! L’èxit final de la revolució francesa no serà res al costat del que se’ns espera. Això és la unió suprema de la fam, i les ganes de menjar.