PENSAMENTS TRISTOS 2

Quan era un infant, després de la guerra “Civil?”, el poc temps que vaig anar a l’escola, ens explicaven que si la península Ibèrica va estar presa pels sarrains, la culpa la va tenir el “Conde don Julian”, que per enveja i rancor vers els seu capdill  Don Rodrigo,  va donar les claus de la ciutat emmurallada al “moro Muza”, el qual va facilitar  que Tarik i les seves ordes envaïssin en poc temps bona part del terreny.

Aquest prefaci, ve a compte, per una altra “Cagada” típica del gran filòleg i pare de la pàtria senyor Carod Rovira.

A aquesta excelsa llumenera, jo li vaig  posar el nom de “Conde don Julian” quan per odi i despit a Pujol i Convergència, va donar el comandament de Catalunya a un catalanista tant absolut com Montilla, d’un partit (i mai més ven dit, ja que es parteixen cada dia) també tant catalanista com el PSC.

Doncs bé, com tots els venjatius que no gosen lluitat d’igual a igual, ara, aquest “Pròcer”, sens despenja dient que ell ja coneixia feia anys de l’enriquiment il·lícit d’en Pujol i de convergència.

Un home com ell, tant amant del país, perquè no ho va dir en els seu dia, això? Perquè ha esperat ara que en Pujol està desacreditat per a dir-ho?

Si jo, home de tant poca ciència però si ( per la edat)  de molta experiència, hagués de donar algun consell, diria al meu interrogador, que hi ha dos tipus d’animals carnívors, el caçadors, que es juguen la vida, i els carronyaires que esperen que la peça ja sigui morta i un xic  podrida per a poder  cruspir-se-la. Amics, desconfieu dels carronyaires.

narsuri.blogspot.com.es  

PENSAMENTS TRISTOS

Encara que cada un d ‘aquests pensaments donaria per escriure un llibre,penso que val la pena deixar-los apuntats per si algú vol pensar una mica.

Convergència i unió, R.I.P

Amb vertader sentiment del meu cor, i veient aquests tristos canvis, pressento que la davallada serà important.   Aquest Santi Vila, un esdevingut d’última hora d’aquells que ara estan tant de moda, cada vegada que parla i pontifica fa més mal al seu partit que una pedregada. Quina influència deu tenir un subjecte axis perquè pugui tenir un càrrec que li va deu canes gran?

Ja he dit en anteriors escrits, que una altra malaltia larvada dins la coalició, és el noi de Sant Quirze, l’Espadaler, duna capacitat tant limitada, el qual ascendeix com l’escumera, i ja l’han posat en lloc d’en Duran, que era -ho a estat sempre- dolent pel partit, però que ell, i per a ell, tenia les idees molt clares pel seu propi profit. Aquest l’Espaler, que com ja he dit té quinze o vint paraules boniques estudiades, i que va  intercalant en els ses insulsos discursos per mostrar la seva gran saviesa, serà una altra rèmora pel futur més immediat.

Planyo de tot cor als que com en Mas, l’Homs, i molts d’altres sembla que treballen de bona fe per una idea compartida per s molts catalans, i planyo també a tants pioners de Convergència  de pobles i ciutats             que  tant van lluitar per portar a terme aquest ideal, ara totalment en perill. M’imagino la afrosa del morro tort de PP, o el nadó despulladet de Ciutadans com deuen fruir en veure un partit fent-se l’Harakiri.

Quan era jove, la meva mare comprava un calendari que preveia amb molt poc encert, els esdeveniment s meteorològics que tenien de succeir el proper any, que com és lògic gaire bé mai encertava. Segur que convençuts del seu poc èxit, els editors de “Fray Ramon hermitaño de los Pirineos” al darrer paràgraf, posaven:

DÉU SOBRE TOT. Doncs, això.

narsuri.blogspot.com.es

ELS COMPLEXOS DELS -I, LES- SOCIALISTES.

Des dels segles dels segles, quan es parlava del gènere humà, en el mateix, hi havia inclosos homes i dones, o sigui el gènere emasculi i el femení, tot en un.

Ara, és curiós sentir un discurs o parlament de la majoria de caps de brot socialistes els quals amb molta cura i atenció, deixa clar que hi ha unes persones  que són els socialistes, i altra ven distint  que   són les socialistes. Menys mal, que aquest raonament, només l’utilitzen –crec- en les coses o subjectes (i subjecteses) del seu partit.  Us imagineu si cada vegada haguéssim de distingir i aclarir el gènere de qualsevol   objecte, o tema? D’aquesta manera, tindríem el globus terraqui, que podria ser indistintament el món, quan el qualifiquéssim de masculí, o la mona, si ho féssim en femení.  O tindríem que un cop partit  per sexes sorgiria la humanitat que tots coneixem, o la donitat que seria el gènere femení a escala planetària. D’aquesta manera, i quan a noms, tindríem cassos tan espatarrants com Ana, i els seu masculí Ano, o Anus, o hauríem de discutir si quan diem persona, en referim a una dona, i a un home li hauríem de dir persono. Trobaríem milers i milers de cassos que podríem anar discutint, i tal vegada seria ven divertit, i com que de problemes en tenim prous, això ens ajudaria..

Durant molts segles, homes i dones se solien englobar en un sol subjecte, i no sembla pas que el món  anés malament per culpa d’això,  ni que el menys teniment de les dones per part del homes fora  per culpa de la manera d’esmentar, o anomenar. Jo sincerament, penso que els “camarades socialistes” s’ho haurien de fer mirar, i les camaredeses socialistes o haurien de veure.

narsuri.blogspot.com.es

LA GRAN DEMOCRATA MERKEL

Ja és ben trist, que amb Catalunya tothom s’hi vegi amb cor. Aquesta dona, que es venta de demòcrata, ve a Espanya per recolzar un altra gran demòcrata anomenat Rajoy, que espero i desitjo que no passi a la història, puig que és el més clar exemple de polític mentider, ja que ho ha fet tot al revés  del que va prometre, i això, la Merkel ho sap i coneix.

Eixís doncs, quina confiança pot inspirar una dona que coneixent les mentides d’un mentider compulsiu el ve a recolzar contra els Catalans? No té problemes a casa seva?Que n’ha de fotre dels catlaans.

                                   *******************

Fonts gallegues de confiança, diuen en veu baixa, que quan la Merkel li va passar el braç per sota la aixella a Sant Jaume per abraçar-lo, el sant va er un moviment de esgarrifança que va ser visible per tots els presents. No ho se, jo no hi era, però ja pot ser, ja. Els sants són molt sensibles...

narsuri.blogspot.com.es

LA SUPERBIA DE LA VANGUARDIA

No sé, si recordeu que el dia 16 del present el nostre inefable diari, va confondre els problemes del país anomenat Irak, i els va atribuir a un altre país veí, anomenat Iran. Encara que la pífia va ser monumental, ja que eren titulars de primera plana, jo no he sabut trobar en cap lloc, una rectificació d’aquest grup de savis, el que m’ha fet pensar que la supèrbia de la gent del grup, és més important que el respecte que mereixen els lectors. Ànim, grande de España! Un passet cap la catàstrofe final.

FRANCESC MAURI

L’aatre diiia, voliiaa, escoolltarr lees nootiicies del teemps eexpliicadees peer een çççFraanceescc Maaurii, peroo, een esscooltaar la leentiituud i reepeetiiciioo dee ppaarrauules, vaaiig haaveer de dessiistiir.

_{LA ADA, SEN’S HA “COLAU”}

_{Com que al nostre pobre país  cada dia hi ha menys oportunitats de trobar una feina duradora amb possibilitats de cobrar mensualment,  les persones més intel·ligents i preparades, (és un dir)  han trobat la solució fent-se polítics, cosa del que està tant faltada la nostra terra. Eixís, tenim que cada dia surten noves agrupacions i partits, dels quals els que aconsegueixen reunir un cert nombre de components, jo tiren de la rifeta, i ja tenen la vida resolta.}

_{Això, ve a compte, veient com una senyora que no coneixien no sé si ni a cas seva, amb l’excusa de erigir-se  justiciera i sortir en defensa dels estafats pels bancs, en fer-se famosa, ja ha torbat la mamella política, i pel que diuen ja es presenta per alcaldessa de Barcelona.}

_{Quan jo era jove, (ja fa molts anys d’això), es solia creure que per ser un bon operari o especialista, la persona havia d’esforçar-se en estudiar les matèries necessàries  per assolir la fita. Ara, observant els politics que ens manen (i els que ens volen manar), i veient l’exemple de la Colau, que no sé abans a que és dedicava, però que sembla que amb la experiència dels Escratxes, ja se sent capacitada per a dirigir una de les ciutats més importants del món, em fa pensar en la oportunitat perduda.. Llàstima que m’he adonat tard que qualsevol roba peres pot ser polític tant a nivell municipal com estatal, que sinó, ja m’hi ficaria. Un més a la llarga llista d’aprofitats, no s’hi notaria pas.}

_{narsuri.blogspot.com.es}

FOTÒGRAFS I PERIODISTES DE GUERRA

No és pas el primer escrit en el qual recrimino i mostro la meva repulsa als senyors anomenats, reporters, de guerra, als que més que com a informadors, els veig com a animals de presa o rapinyaires sempre en espera d’obtenir el seu gran triomf, el qual sol ser mostrar o descriure alguna desgràcia com més important millor. Degudament preparats, esperen amb paciència el moment oportú, que algú o alguns, son massacrats o assaciants per mostrar quan intel·ligents, i arriscats que són.

Això, ve a compte que avui els mitjans d’informació, mostren un periodista americà a punt de ser assassinat (decapitat) pels radicals islamistes,  als quals han  fet famosos els periodistes com aquest.   Ja seria hora (cosa que dissortadament no passarà), que les cadenes periodístiques tornessin a la sensatesa de molts anys endarrere, i és dediquessin a mostrar la veritat i no a inventar-la o tergiversar-la. Per això, és clar, els periodistes, en lloc de ser purs carronyaires únicament interessats en el seu lluïment, deurien retornar a la realitat, i ser únicament notaris dels fets i no inventar-los. Valdria la pena meditar i seguir parlant d’un fet tant important.

narsuri.blogspot.com.es

CORP, O HIENA?  NO O SÉ; CARRONYAIRE, SEGUR.

Ara, estava escoltant les noticies el mig dia, quan de prompte, una veu fangosa, fastigoseta inconfusible, m’ha fer agafar l’ordinador i escriure els sentiment de rebuig que em mou cada vegada  que aquest senyor, exemplar únic a la fauna periodística, apareix i, o, parla dels afers de l’orient mitjà. Amb aquelles ulleretes d’intel·lectual del segle passat, i aquella cara cada dia més grassoneta que mostra quan bé s’ho passa, i quan satisfet està de ell mateix, en explicar amb vertadera fruïció els desastres constants d’aquella dissortada zona. Aquest meravellós periodista, el senyor Joan Roura, és un exemple, de com no deuria ser un explicador de noticies, ja que ell, no explica el que succeeix, sinó com ell ho veu, o creu veure-ho.

Es té de reconèixer, que TV3, té una casta d’especialistes per explicar els desastres de l’orient mitjà,  dels que han sobresortit un tal Soler, ara a reserva explicant noticies de tercera divisió, però que en una època no molt llunyana feia la competència al dit Roura, i l’Albert Elfa que no hi espatlla res. Ja dic, si el senyor Roure fos un comestible, seria tant untós i llefiscós, que no hi hauria per on agafar-lo. Ai  uix!

Narsuri.blogspot.com.es

CLARIVIDÈNCIA.    

No voldria pecar de malpensat, però penso que o bé els redactors de La Vanguardia són clarividents, i en poques hores a Iran succeiran fets molt greus, o bé han fet una ficada de pota, d’aquelles que fan època, i en lloc de parlar d’Iran, volien parlar d’Irak. Això, ve a compte de l’encapçalament del diari d’avui, on diu textualment: “Matances i bombardejos aguditzen la crisi iraniana” No sé; que penseu vosaltres? Hi ha un vell adagi català que diu: “Tots els savis n’esguerrèm” Deu ser això, oi?

DIARI INFORMATIU, O?

Avui diumenge, abans de dinar, repassava La Vanguardia, diari al que per última vegada després de molts anys, estic subscrit, i sincerament, m’he preguntat si aquest paper, era realment aquell diari d’altres temps -nomes Juan Tapia,  va ser pitjor o igual de dolent però sobre tot per sectarisme sociata- o si per error, jo llegia una revista d’aquestes intranscendents, on per falta d’idees, hi posen un poutpourri  de noticies sense interès, però que cobreixen les necessitats d’omplir. Fixeu-se, que a part d’altres múltiples banalitats, en un sol dia tenim al gran i i  insubstituïble Bastè, que treballa fins durant les seves vacances per no deixar-nos orfes de la seva facúndia,  il·lustrant-nos de fets i facècies que per a ell deuen ser de gran valor, (o pot ser el valor és del diner que cobra per tantes obvietats), o fets de la primera guerra mundial que ja to hom coneix i a pocs interessen de tant arxi sabudes, i per acabar-ho d’adobar,  ara per a més befa, tenim el   no menys gran Duran Lleida que sembla que ha descobert la Costa brava. Total, noticies interessants ben poques, i opinadors amb sentit, tret del quatres; Puigvert, Monzó, Pàmies, Francesc Marc, cap més.

Llavors. Tenim que llegir tot el diari,  (les coses interessants), es fa amb poc més de deu minuts, i tot el demés, és faramalla. Les noticies, ara les trobem als digiotals. Ai, Grande de Espanya! Com ho faràs quan s’acabin les subvencions?

narsuri.blogspot.com.es

LA LLOCA, I LA SERP

Quan era molt petit, on la meva única distracció de post guerra, era llegir constantment, no recordo en quin tipus de llibre o revista en català, segur que de molts anys endarrere, vaig llegir un conte que no he oblidat mai.

Era una vegada en ple hivern, quan a una lloca, se li van escapar els pollets fora del galliner cobert, i ella amatent, va sortir a buscar-los amb rapidesa perquè no se li posessin  malats. En ser fora, es va donar compte que una  serp, que havia sortit indegudament del seu refugi, sestava morint de congelació, i plena d’amor maternal, va pensar que si havia sortit per a salvar el seus fills, també   podia salvar  la serp. Sense dubtar-ne, la va agafar amb bec i amb delicadesa, la va arrossegar dintre, i al temps que amb  les ales protegia i escalfava els seus fills també escalfava la serp que es va anar retornant. En veure aquella acció, el gall, es va esgarrifar, i li va dir que cometia un greu error, ja que un cop refeta, la serp  se li menjaria els pollets. La lloca molt cofoia, i segur que sentint-se més intel·ligent del que era en realitat, va pensar que algun profit quan a ajuda, trauria de la serp, i no en va fer cas. Malauradament, la lloca cansada, es va dormir, i com era de preveure, la serp ja refeta se li va menjar tants pollets, com gana tenia. Quan la lloca se’n va adonar, ja era tard. Els pollets, ja no hi eren. Llavors va recordar que el gall, li havia dit que qui té els sentiments dolents,sempre s’aprofita de qui pot, sense mirar el mal que fa, encara que li hagin salvat la vida.

Això ho he recordat ara comparant la lloca amb en Jordi Pujol, i la serp amb un grup editorial molt important entre els mitjans de comunicació. Diuen les males llengües que durant anys el govern de la generalitat, ha recolzat i finançat aquest  grup, molt  per sobre d’altres que més modestos, no li feien el suficient la “garagara”. Que no li donaven peixet, vaja! Ara excepte tres o quatre comentaristes que com ja he dit altres vegades són correctes, i imparcials, i opinen en pro o en contra, però sense sectarisme, tots els grans opinadors, del grup, se li han abraonat als sobre sense pietat, i no sempre amb imparcialitat. Avui, per exemple i  un pobre home que sembla que te quelcom a veure amb Sat Agustí, i que dubto que ningú els llegeixi fora dels seus familiars, fa una filípica al diari  contra els president presumpte reu, que el deixa de volta i mitja. I no oblidem, que els tres grans “Craks” del grup, encara estan de vacances. Ai, Pujol, quan tornin!

FER-SE VELL

No sé si és únicament una desgràcia, o al mateix temps la oportunitat de poder perdre el temps per observar coses i esdeveniments que durant la vida normal mai tenim temps de fer. Ara, un cop ja a la gaire bé absoluta reserva, i com ja he dit altres vegades, em dedico a  anar passant d’un canal a l’altre dels tants i tants que tenim a la tele.

Avui, he anat a parar a un  canal de TV de les privades tant o més dolenta que TV3, però que al menys no paguem els contribuents, i he pogut veure una part d’un concurs que en certa manera podria passar per instructiu, però que en el qual,  el “presentador”, és realment una persona “impresentable” que es dedica a cridar a grans crits; Ooooh! , Noooo! Que laaastima!  Durabt una hora, i fer una espècie de saltirons que tal vegada volen ser passos de dansa, però d’un ridícul espantós.

En veure una actuació tan lletja i desafortunada, el primer pensament que m’ha vingut, és quants milers i milers de mestres, metges i altres persones de treballs molt més esforçats i seriosos,  de molta més preparació, deuen cobrar una ínfima part de el que deu cobrar aquest “Crak”. El més trist, és que si aquest programa dura tant, és que deu tenir una audiència raonable, ja que sinó, j l’haurien tret. Pensant això, he arribat a la conclusió, que el govern tant democràtic, ha prohibit totes les drogues, per a conservar la salut dels ciutadans, però la més perillosa i nociva de totes, el cretinisme, és lliure, i fomentada per tots els estaments.

AL SENYOR ANTONI PUIGVERD

Em sento molt satisfet de les reflexions que li va provocar la meva carta escrita amb tota la bona fe, i que tant bé em respon a LA  VANGUARDIA.

Miri senyor Puigverd. Ni tinc la seva experiència, ni la seva habilitat –ni l’espai en paper públic- per escriure, i encara que accepto   les seves idees, la majoria de les quals a desgrat que desconeixia els fets, puc compartir. El que  voldria provar de aclarir, es que la meva tristesa i indignació, no està centrada en els mals moments que pot estar passant el senyor Pujol i la seva família. Amb el que vull insistir, és que com deia el meu escrit publicat a EL9NOU, que m’agradaria  que em mostrés un polític de  qualsevol partit, net de culpa per tirar la primera pedra. Si en queda algun, deu ser com aquelles dones que com que tenen la desgràcia de néixer lletges, mai arriben a pecar per falta de temptadors. Vostè, em cita persones del PSC, que la veritat no em serveixen pas per exemple. A alguns, no els conec gaire, però el senyor Obiols, esbroncat o, no, (i les esbroncades a en Pujol a la perifèria de Barcelona?) és un home que ben poca cosa a fet útil a la Catalunya de esquerra o dreta. Aquest personatge, que no recordarà pas el món futur, al màxim que ha arribat durant la seva època de “Gran lider” català,  va ser repetir a frase que devia tenir encunyada al seu cervell, d’”Una Catalunya d’esquerra i de progrés” La recorda? Res més. Ara viu allà a Europa sucant de “La sopa boba”, i “els carlins que els mai Déu”. Ja no parlo del PSOE per no desbarrar, però dels del PSC, llevat  d’en Pallac que es devia morir de vergonya en veure de l’equip que l’envoltava, només en Raventós, semblava de més o menys bona fè. Els Maragall, per exemple; Ai si l’avi aixecava el cap...

Del que jo em queixo, és veure que tots els mitjans de les espanyes, de dreta i d’esquerra, escrits o visuals, des dels bisbes (13TV) als més esquerranosos,  S’han posat d’acord, per mantenir les vint i quatre hores la gent ocupada amb “els milions d’en Pujol” , per axis, anar matant dos pardals d’un tret. Perjudicar Catalunya, - en Pujol ja  no té gaire res per perdre, i els seus fill, ja s’espavilaran-  i sobre tot, tapar les estafes de “mils de milions” dels justos partits   PP, i PSOE que es reparteixen la seva “finca” pels segles dels segles, i els ciutadans del carrer, “Que es fotin, però que ens votin”    

M’agradaria tenir més espai, per poder-li parlar dels grans politics d’Espanya amb noms i cognoms, però no m’és possible. Soc un home vell, i per allò que els Diable sap més per vell, i n’hi podria explicar moltes d’uns i altres. Només, recordar-li un cop més que el Galileu, va dir: “Qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra”, i no volia pas dir que la dona no fos culpable, sinó; qui no ho era? I aquesta sentència ens ateny a tots nosaltres.

Cordialment.

Narcís Suriñach Bach                            narsuriblogspot.com.es

MAS GURUMBAU

Encara que la meva edat, i la meva salut  no em permeten jugar al Pitx & put, tinc la satisfacció i l’orgull  de cada dia al matí poder anar a caminar entre la natura més bonica i més ben cuidada  de la plana de Vic. A part de la natura vegetal realment formosa i variada, amb gran quantitat de fruiter de les moltes varietats de la plana, hi podem trobar diversitat de mostres de la natura animal tals com: Esquirolets, tortugues prop o dintre les basses, tot tipus d’ocells, tals com  picots, puputs, merles, garses, pinsans, passerells, caderneres, abundants tudons, corbs, i si respectem el silenci, veurem algun cabirol i també algun toixó, llebres (poques) o  conills, més abundants. Llangardaixos,  alguns petits dragons, o com no, també en el seu moment, algunes serpents. Den tant en tant els falcons i alguna àliga també hi fan passada. No puc oblidar que a les basses, hi ha gran quantitat de carpes, que són vigilades de prop pels cormorans vingut de aneu a saber  on, que de dalt els arbres propers, miren de procurar-se l’àpat diari. Malauradament, els senglars molt abundants en tota la plana, també hi fan visites per poder destruir els “geens”, cosa que sembla que els agrada amb fal·lera.

En fi,  Una visita al Gurumbau, a part de jugar, es fer una visita a un petit paradís. Per molts anys!

QUI ESTIGUI NET DE CULPA...

Com que el lema del meu blog és: Contra tot! ara em ve que ni pintat,  anar contra tots els sants i justos que s’aferrissaran contra en Pujol, per no haver declara la seva herència.

És curiós, el rebombori que ha causat conèixer que en Jordi Pujol tenia uns milions d’euros a Andorra (si no eren més, i d’altres procedències,que això encara no és segur) els quals no havia declarat a hisenda i, és clar, dels quals no havia pagat els impostos.

Fixem-nos bé, que tot i que sembla que és una il·legalitat, ningú diu que ell els hagués robat, sinó que era una herència del seu pare. La falta, és no haver-los declarat; no que els robés.  De  bon tros seria comparable amb la trama Gurtel on estan esquitxats i no poc, tots els gran s prohoms del gloriós Partido Popular, o els eros socialistes d’Andalusia que no es tracta de cinc o sis milions, sinó, que les quantitats, passen d e mil milions estafats, i la Gurtel sembla que té un xifra que de conèixer-se faria feredat.  No parlem ja de tants i tants cassos,  que cobririen de negre tota la Madre Patria. Aquí, el que és clar, és que el nom de Jordi Pujol, per la significació que ha tingut durant anys a Catalunya i per Catalunya, els ve com a anell a dit per –un cop més- poder tractar d’anorrear aquest pobre país, que com la vaca del conte, tothom vol munyir, però ningú vol atipar. El que és clar, és que a aquest home, li van declarar un consell de guerra i tal vegada tenia por de haver de marxar a tot córrer si les coses tornaven anar mal dades. Un roc a la faixa, no ve mai malament. Pot ser recordava que en Tarradelles i altres després de la fugida van viure de caritat durant molt temps.

Aquí a Catalunya, els que més ataquen per el moment, són la gran morruda i sàvia Alicia Camacho, o el no menys gran i ínclit  Iceta, portador de tots els valors del catalanisme, i d’una sapiència sens límit. A la resta d’Espanya és lògic que tothom si abraoni. En Pujol ha estat l’os més dur de rosegar que han tingut els que volen tant bé a la nostra terra. Aquest nou cabdill del PSOE, tampoc dubta en atacar. Que miri qui eren i com vivien en Felipe, En Guerra, en Boyer  en Borrell i tants d’altres, i com viuen ara. Deu haver-hi moltes maneres de robar, no?

Ah!  Que quedi clar, Jo, no he votat mai  en Jordi Pujol!

.En fi, com diuen que va dir aquell sant home: Qui estigui net de culpa, que tiri la primera pedra. De fariseus, mai n’hi havia hagut tants.

narsuri.blogspot.com.es

 AI,AI,AI.

Quant trenta i molts anys endarrere jo viatjava per aquest monts de Déu, amb quatre maletes voluminoses, un dels països que més em deixava admirat, era Venezuela. Essent un dels països més rics en matèries de tot tipus, jo els veia amb els més grans nivells de desigualtat, i on uns pocs ho tenien tot, i la gran majoria vivien de la “caritat” dels governants de torn, però que no albiraven cap futur de profit, per a ells, o els seus descendents..

En aquell empori de riquesa, Venezuela,  qui manava, i  gran amic del nostre heroi redemptor d’Espanya Felipe G., era el senyor Carlos Andres Perez, home d’una gran visió de futur com s’ha mostrat.  El rival de l’Andres, era L’Herrera Campins, un altre panxa content, que mai va sotjar el que els anava a caure a sobre. Recordo que era tanta la riquesa i abundància del país, que fins els pollastres importaven d’Australia i Nova Zelanda, perquè els autòctons, no haguessin de treballar i els poguessin votar tranquils, vivint de les subvencions... Dintre la ganduleria i la misèria, es clar.

D’aquella descomposició que ningú preveia tant ràpida, va sorgir l’incommensurable bolivarià Hugo Chávez, un aprofitat sense principis ni saviesa que amb la xerrameca típica del que no té res per perdre, (com en Fidel) va arrossegar a tots els descontents i envejosos, que eren molts.

Avui dia, per les noticies que en tinc, per coneguts que no m’enganyarien, la misèria i degradació del país, és molt superior, i el “Libertador” es dedicava a enviar diners i ajudes a Cuba, i altres països similar també amb governs , “justos”. Els seu successor, mes curt i ruc que l’anterior,  continua amb la mateixa tònica, i mes d’hora que tard el país haurà de fer un espetec important per capgirar la situació.

Aquest llarg preàmbul, ve a compte del fenomen que ha nascut a Espanya amb el moviment Podemos. Aquest noi de la cua, diuen que ha estat entrenat i finançat pels bolivarians allà a Veneçuela, i sap molt com explicar les coses als humils i desvalguts. Si és així, no m’estranyaria   que en les properes eleccions, aquest moviment, arrossegués molts votants, cosa que vista la evolució que han fet tots els països comunistes, ens portaria a un altre desastre fins que es tornés a posar la cosa normal. Si això arriba a succeir, els culpables hauran estat El PP, i el PSOE, per la seva estultícia, i egoisme. Com deia el frare de la caputxa; Déu sobre tot!

ELS SOCILISTES

Ara llegia als diaris sense distinció de colors, que els socialistes estan en caiguda lliure a tot Espanya. Ja és ben trist, haver d’alegrar-se d’això, tenint com tenim una cosa tant nefasta com és el PP, representat aquí a casa nostra per la Alicia del morro, o a nivell espanyol, per en Rajoy, o la vivoreta Saez, i tants d’altres, dels quals el més honest, deu ser en Bárcenas. Malauradament, els socialistes s’ho estan guanyant a pols, ja que deixant a part la corrupció de partit i sindicat, actuen sempre com un elefant en una sagristia, i tenen tant odi (ho enveja?) al catalanisme com els populars. Aquí a casa nostra, només cal veure la figura i escoltar les paraules del nou redemptor  Iceta, per a posar-se a plorar. Per acabar-ho d’adobar, avui surt el napoleó de torn francès, el gran Hollande, sociata de pro,  criticant com no, els separatismes. Tanta por els fem?

Mai en la meva vida he aconsellat a ningú a quin partit votar, però vull  recordar que aquí a casa nostra, tenim molt per triar, i cap serà pitjor que els esmentats, PP, i PSC, altrament dit PSOE. Això per les eleccions a nivell estatal; per les municipals tenim moltes opcions de partits que defensen els pobres autòctons que durant dècades hem treballat i pagat, i que ara, semblem els dolents de la pel·lícula en front els nou vinguts, que deuen ser tots una colla d’angelets.

narsuri.blogspot.com.es

 D’ANUNCIS I NUNCIANTS 1

És ven trist, veure en quin nivell tenen al públic, els anunciants i les agències d’anuncis. Que ens vulguin fer creure que per exemple en Del Bosque, en Nadal  aquell rabiós que sempre mossega els trofeus, i tants d’altres famosos tals com la Machi, la Lola Herrera i tants i tants d’altres penques, són consumidors de tot tipus de productes estranys, que semblen  molt beneficiosos per la panxa, és veure’ns d’una subnormalitat absoluta. Encara quan els actors  són professionals que es guanyen la vida fent aquesta feina, té una explicació. Però que aquests Super milionaris ens vulguin prendre el pel a més dels diners, ja és ven trist. A mi, un dels pocs anuncis que no em molesta, és aquell de la la “nevera vermella”, on els actors a part de desconeguts, fins la xineta, son ben agradables.

narsuri.blogspot.com.es

ELS POLITICS CAPDAVANTERS.

Una de les desgràcies de ser vell, es de disposar molt temps per perdre, i encara que procuro evitar-ho, em passo estones “Zapingant” d’un canal a l’altre, i puc veure les actuacions que ensenyen   grans personatges. Entre els que les TVs. mostren més sovint, com no? Hi tenim el president del govern d’Espanya.

Veure aquest senyor divagant d’un tema a l’altre sense arreglar ni concretar mai res, em recorda aquell vell personatge motiu de mofa per part de tothom al que li deien “Don Tancredo”.

A mi, en Suarez, m’agradava, però en Felipe Gonzalez, no m’havia agradat mai, i en José Mª Aznar igual però per molt diferents motius. No obstant, a cap dels dos els podria dir inútils, o poc vius, sinó tot el contrari. Pot ser massa. En canvi l’actual president del govern  el gran Rajoy, i l’anterior senyor Zapatero, semblen haver estat posats pels deus adversos  al benestar de la pàtria Hispana. Clar, que si tenim en compte que una gran part d’hispans els han votat, no hauríem de preguntar-nos  pel nivell mitjà del país?