No recordo si l’any 2006 o el 2007 vaig escriure i enviar per correu certificat la carta que segueix a continuació, i que el senyor bisbe no em va respondre mai:

CONSIDERACIONS AL SENYOR BISBE DE VIC

                                                                                                                                                                                                                              

Respectat senyor,

Un servidor, el que això us escriu, va néixer a La Gleva l’any 1935, quan malauradament les coses ja eren força tèrboles, i a l’horitzó se sotjava un incert futur per a la nació. Com no podia ser d’altra manera, dintre les circumstàncies d’aquella època, i atesa la ferma religiositat de la meva família (jo diria que en certa part atemorida per la religió, entre el binomi Cel-Infern), vaig ser batejat, i més tard vaig rebre el sagrament complementari de la confirmació, i tots els altres que vénen a continuació en cada moment necessari. Això, vol dir que sense que jo hi tingués res a dir o a decidir, vaig passar a ser un catòlic. 

Per això, perquè em vaig veure dins una religió i un sistema no triat per a mi, i després acceptat, i atès que mai no he apostatat, encara dec continuar essent catòlic. Aquest és el motiu pel qual us faig aquestes consideracions amb tota la bona fe, però també amb molta amargura,  ja que el meu sentiment de decepció i fracàs individual i col·lectiu és molt important. Us demano, doncs, que escolteu els pensaments d’una persona molt més gran que vós, i sens dubte molt menys sàvia, però que se sent responsable, i creu el que diu.

En les meves memòries, ja explico abastament els set anys (dels set als catorze) que vaig passar al seminari de la Gleva fent de treballador sense sou, i la diferència de tracte que hi havia pels capellans professors, entre jo, que era un petit i trist treballador,  i els seminaristes, que anaven cap a ministres de Déu.

Aquells anys, senyor bisbe, varen farcir el meu cervell, i el meu esperit d’una munió de mites i creences, no sempre encertades i justes, però que van conformar el meu futur jovenívol, i a desgrat de tants desenganys, sempre van deixar dintre meu un sentiment de comprensió i, fins i tot, de defensa de moltes actituds i fets d’alguns d’aquells capellans, que mirat des d'ara, no sempre ni de bon tros, acomplien els preceptes amb què ens adoctrinaven. Que la cosa no era massa reial, sinó molt imposada per les circumstàncies, ho mostra que d’aquells dos-cents i tants seminaristes que any rere any estudiaven a la Gleva, només una minsa part arribaren a cantar missa. Fins i tot, d’aquells, en aclarir-se la realitat política i social (i, certament, he de reconèixer que no sempre per millorar), molts en penjaren els hàbits passant a la vida secular. Aquesta situació volia dir que alguna cosa fallava, i que imposar no sempre dóna bons resultats si la conjuntura no hi ajuda. Es feia palès que bona part d’aquells nois anaven al seminari no pas per vocació religiosa, sinó simplement per poder menjar i estudiar de manera gratuïta, quan no perquè els seus pares que eren els que els hi enviaven, el que volien era fer-se perdonar algunes i, a voltes, vel·leïtats “rogenques” que en aquelles circumstàncies eren tan perilloses. Tal vegada, molts d’aquells sacerdots que deixaren els hàbits eren encara escrupolosos ministres de Déu, si haguessin pogut portar una vida humanament normal.

Potser, en llegir aquests primers paràgrafs, us preguntareu, senyor bisbe, que és el que vull dir, i quin és el motiu d’aquest escrit. Doncs, vaig a tractar d’explicar-me.

Com haureu entès, jo soc glevatà, i a desgrat de donar tantes voltes pel món, el meu cor sempre ha tingut un sentiment especial per a aquell petit poble;  l’he estimat sincerament, i aquell Santuari i aquella Verge, i fos quina fos la meva situació i circumstància, sempre han estat en la meva memòria. És per aquest motiu, i d’altres que intentaré d'explicar, que tinc força per dir-vos que estic una mica decebut per la vostra actuació envers la Gleva, els glevatans, i també per altres motius diocesans que intentaré resumir.

- L’any 2005, tots els que el coneguérem, i estimarem, vam fer un emotiu i sentit homenatge en memòria de mossèn Joan Colom i Grau, que fou capellà custodi del Santuari de la Gleva des de l’any 1940 fins al 1952, i que de la runa d’una guerra sagnant, amb el seu esforç i constància, va retornar tot l’esplendor a aquell monument no sols arquitectònic, sinó moral, sentimental i religiós, i en moments tan tristos aquell capellà va saber unir cors i voluntats. Si bé tanta gent d’altres contrades també se sumaren a aquell emotiu record, no vam tenir cap encoratjament ni cap notícia de vós, senyor bisbe, i he de suposar que, dels actes que es fan a les parròquies del vostre bisbat, en deveu tenir notícia.
  

Uns dies després, entre tots vam fer un petit resum i record en forma de llibre, del qual jo personalment us vaig portar un exemplar al vostre palau, per si realment ho haguéssiu desconegut. Mai no hem tingut cap resposta, opinió o suggeriment de la vostra part, senyor bisbe. Per a vós, no hem existit.

- Cada any per la Festa Major, tots els que podem tornem a la Gleva per, amb sentit de germanor, celebrar aquella diada, que dintre nostre i tot i el temps passat, recordem i sentim la magnificència amb què se celebrava, essent un referent per a tota la contrada. En la majoria d’ocasions, i en més o menys mesura, el bisbe de l’època solia ser-hi present. A vós, els anys que jo hi he pogut assistir, no us hi he vist mai, i segons sembla només el primer any de la vostra arribada a Vic, hi vàreu assistir. Això, senyor, em fa veure que ningú no us ha explicat què era la Gleva per a la Plana de Vic, o bé que coneixent-ho, no hi heu donat importància. De ben segur que, en venir d'una altra terra, no heu vingut preparat per tractar la gent d’aquí, o simplement no us ha interessat fer-ho.

- També conec, senyor bisbe, que quan l’última vegada que es va celebrar la confirmació on se us hi esperava, hi vàreu enviar un substitut, tot i que sempre s’havia cregut que la feina de confirmar era la del senyor bisbe, cosa que donava més solemnitat a l’acte.

- Em costa de creure, senyor, que pugueu ignorar el sentiment d’abandó o poc interès de part vostre que senten molts dels feligresos de la Gleva, i altres parròquies, que, segons sembla, en diferents ocasions han volgut parlar amb vós, diàleg al qual mai no heu volgut accedir.

- També, és trist que hagueu acceptat el cisma creat a Sant Hipòlit per l’actual rector, sense haver volgut escoltar les dues parts en les mateixes condicions. Trobeu bé que la majoria de nens i nenes de Sant Hipòlit vagin a fer primera comunió a la Gleva en no estar d’acord amb l’actuació del mossèn? No valia la pena escoltar i dialogar? Ja és curiós, que recolzeu tant aquest sacerdot, i que d'altra banda, tingueu a tants d’altres sacerdots de la vostra diòcesis tristos i desanimats. Realment, no us preocupa això?

- És curiós que amb la escassetat de mossens que hi ha actualment, passeu a la reserva a un d’ells, de gran capacitat. Pot ser realment una coincidència, però els malpensats creiem que tal vegada unes reflexions escrites a un certa  fulla parroquial , en siguin la conseqüència.

Es remoreja que vau portar gent molt forastera i de poc sentit pastoral, per al manteniment de la catedral de Vic, al·legant la falta de personal. Segur que en tot el bisbat no s’hauria trobat gent preparada, avesada al nostre tarannà, i que conegués la nostra llengua? No crec que ignoreu que una situació similar, però de capellans, en lloc de monges, la vam tenir a la Gleva, quan el bisbe Perelló va voler deixar el santuari, com a herència als de la seva ordre, i va fer fora mossèn Colom. L’experiència va ser poc afortunada per a la Gleva. Fins i tot, crec que els pobres capellans mallorquins, que venint d’una ordre tancada d’estil monàstic, mai no se saberen adaptar, i tant van fer decaure el santuari. En morir o jubilar-se, el doctor Perelló (no ho sé de cert), que ja era molt vell, les coses retornaren al seu lloc, però vós sou jove, i us hem de suposar i desitjar molts anys de vida. El que us supleixi ho tindrà molt més difícil, més si tenim en compte el que es remoreja del poc ecumèniques i manejables que són les noves mantenidores de la catedral.
    

Voldria fer-vos moltes més reflexions,  però crec que vós coneixeu de sobres la situació real del bisbat, i el fet que ho arregleu o no, ja és cosa vostra. No oblideu, però, que ara amb això de la tan famosa globalització, cada dia vénen sectes noves amb els seus corresponents pastors, mulàs, imams i d'altres, i això pot agreujar la falta de consciència catòlica, que ja està a les últimes en la nostra contrada. Malauradament, si Déu no hi posa remei, amb els de la nostra generació, s’hauran pràcticament extingit els capellans, però el pitjor de tot és que també s’estan extingint els creients.

Només com a anècdota, i per acabar, us explicaré una facècia real viscuda a la Gleva:

Anys enrere, quan  les coses de pagès es feien totes de forma manual i amb molt d’esforç, un pobre masover deixava passar els dies sense segar la collita de blat, que ja gairebé es podria als camps, quan un veí preocupat, li va dir: "Josep, per què no segues el blat? Que no veus que se’t farà malbé?". En Josep, bo ell, però tal vegada no gaire reflexiu, mentre es dedicava a reparar una cabana, cosa que sens dubte podia esperar, li va respondre: "Sí, home! M’entretindré a segar amb la feinada que tinc...". És clar que la masoveria es va haver de tancar... Déu vulgui que no passi això en la vostra masoveria, perquè, senyor bisbe, d’aquest bisbat,  en sou masover, no propietari.

Hem de creure, no obstant això, que el pastor, com més prop de les ovelles, millor. Sembla que voler viure en una torre d’ivori no és el millor per a conduir un ramat en moments de tempesta. És necessari escoltar el seu belar, i saber de què es queixa. Ho feu això, senyor bisbe?

Amb tot el respecte,

Narcís Suriñach  Bach