MEDITACIONS D'UN DIA NÚVOL

Avui estava una mica trist, no sé si per culpa d'aquest temps tan variat, i he començat a filosofar internament sobre la conducta humana en general, i potser pels efectes de la vellesa, m'he sentit com qui diu vençut i decebut per la quantitat d'egoisme, enveja i rancúnia, que es desprèn del nostre entorn. Això m'ha fet recordar una vella anècdota, que em va ser explicada quan jo devia tenir uns divuit anys, per un empresari que tenia la fama de explotador i persona sense entranyes.

Un dia que discutíem per alguna cosa relacionada amb l'hidalguia i la caritat, em va dir:   

-Mireu. Si creieu que, essent desprès o caritatiu, tindreu l'agraïment del proïsme, aneu ben errat.

I, afegí:

-Vos coneixeu que anys enrere, quan una persona ja era molt vella, i a qui consideraven a punt de morir, el capellà del poble anava a casa del malalt, per confessar-lo i donar-li el que en deien els darrers auxilis. Quan el capellà s'aproximà al vell, demanant-li que es confessés, l'home s'hi va negar de manera radical i absoluta. El capellà, que no estava acostumat a aquelles reaccions, mig ofès li va dir:

-És que em voleu fer creure que no teniu cap pecat?

El vell, tot tranquil, li va dir:

-Clar que no en tinc.

-Ni  tampoc teniu cap enemic, cap persona ressentida a qui hagueu fet mal ?

La resposta del vell, que no podré oblidar mai, per la seva qualitat de cínica i descarnada, va ser:

-Mireu, mossèn. Encara que sempre he sigut ric, no he donat mai res a ningú, no he deixat mai res a ningú, ni he fet cap favor a ningú. Com voleu que jo tingui enemics? Qui té enemics és que se'ls ha creat amb alguna d'aquestes accions que us he esmentat. Marxeu tranquil, que en sóc ben innocent.

Tal com van les coses, és per pensar-hi.