AGUANTAR-SE EL CAP

No recordo si era el 2004 o el 2005 que vaig publicar a EL 9 NOU -i més tard vaig afegir al meu llibre Per pensar i per somriure- un article amb aquest nom. Avui repassant el digital osona.com, he vist la foto del nou gerent de la UVic, senyor Marc Mussons, que m'ha fet recordar aquella reflexió, i per aquest motiu, l'afegeixo al blog.

AGUANTAR-SE EL CAP
(publicat a EL 9 Nou)

Sempre que torno a Vic, després de les meves llargues estades a l’estranger tinc la tasca de repassar tots els exemplars de El 9 NOU que ha sortit durant les meves absències, ja que no puc deixar de sentir-me tafaner amb els fets que passen a casa nostra, i amb les opinions de les persones que hi escriuen. Sé que ja són història, i també que m’agradin o no, (moltes no

m’agraden, és clar, però això deu passar a la majoria de lectors de tots els colors de l’auca) res hi puc fer per millorar-los o canviar-los. Tanmateix, deu ser un vici com un altre, i ho faig.

Una de les coses que al llarg del temps m’han encuriosit fortament, és veure que bona part de les persones que fan sentir la seva opinió, per mig d’aquest setmanari, (també en altres mitjans, lògicament, però jo parlo d’aquest) a la fotografia amb què solen acompanyar l’article, se’ls veu que s’aguanten el cap acuradament amb la mà, com si tinguessin por que els caigués, o que en un sotrac brusc, se’ls poguessin buidar les idees. El que em feia molta gràcia era veure que la majoria dels suportadors de testa eren gent d'allò que s'anomena esquerres, tals com una senyora anomenada Bet, persona sembla que molt entesa i justa si fem cas de les coses que explica i de tot el que sol pontificar, o altre, el senyor Pere Jordi, també d’esquerres. Dissortadament, la meva memòria i el meu intel·lecte són molt curts, i no recordo més noms, però només caldria fer un repàs a l’hemeroteca del bisetmanal, per veure que són molts els esquerrans que tenen aquest costum.

Atesa la meva indefinició política, ja que a tots els veig coses bones i dolentes, però que he constatat que un cop dins el poder, el noranta per cent dels polítics van a la seva, pensava que aquest costum majoritari dels esquerrans, era com un segell de qualitat de les seves idees. Pot ser pedant per part meva, però la psicologia m’ha ensenyat i demostrat abastament, que actes inconscients com aquest no són més que un sentiment interior, de falta de confiança, que quelcom del que volen dir o diuen no els acaba de convèncer, o encara pitjor, d’un sentit d’egolatria i supèrbia, gairebé sempre sense fonament, tret que, és clar, tinguin problemes a les cervicals.

Malauradament, un cop més, la realitat, intenta demostrar-me que estic equivocat. No són sols els polítics esquerrans que fan això, sinó que persones de tanta categoria moral, intel·lectual i molts altres "etecés", també ho practiquen, i en vull posar dos exemples ben significatius. En arribar a casa (vull dir Catalunya), vaig veure, a les llibreries, dos llibres suposo que nous, o que jo no havia vist, on els grans i excelsos (sobretot el primer) “comunicadors”, senyors Antoni Bassas i Pedro Ruiz (per ordre alfabètic, eh? No fotem!) s’aguanten la testa de manera realment significativa, i gairebé sembla que el seu palmell, sigui un faristol articulat, que aguanta tanta saviesa i erudició.

He de confessar amb tristesa, que veient això, i amb tants i tants exemples, m’he passat hores i hores aguantant-me el cap amb la mà, per veure si aconseguia millorar la meva capacitat intel·lectual, i res; fracàs absolut. Queda ben clar que t’aguantis o no el cap, allà on no n’hi ha, no en raja. Què hi farem?