RECORDANT UN HOME BO

Repassava la llista de les persones que foren beatificades ahir a Tarragona, i no he aconseguit veure-hi un home que, sens dubte, es mereix estar a la llista atesa la seva bondat i fe.

Crec que jo devia tenir un any i mig, quan de la mà de la meva àvia, la meva germana Carme, i la meva cosina, també, Carme, les quals eren les que tenien cura de la masoveria de la Casanova del Clos, allà dalt a Santa Cecília, a causa que el masover, el nostre oncle Joan Campdelacreu, havia hagut de fugir precipitadament per por de ser afusellat, veia que cuidaven un  home que vivia amagat a la casa, i que passava moltes hores pregant en una petita coveta que ell mateix havia excavat en un marge de la finca, prop de la font del rierol no gaire lluny de la casa pairal de Gallissans. Tot això, ho vaig viure, però no ho recordaria si no m'ho haguessin explicat anys després.

Aquesta santa persona, en Miguel Facerias Garcés, nascut l'any 1861 en un poblet de Huesca de nom Perarrua, havia estat l'humil sastre (un seglar, vaja) del convent dels Claretians  de Vic, i encara que havia tingut temps de fugir, els del comitè li prometeren no fer-li cap mal, però quan van canviar de pensament, ja únicament a peu i de nit, va poder arribar a Santa Cecília on, com dic, es va amagar a la casa que atenien les meves familiars.

Malauradament, un masover d'una casa no gaire llunyana, el va veure, i sense perdre temps, va anar al comitè, i els va denunciar. Com era habitual, el comitè ho va fer saber als del comitè de la Gleva (era costum que mai els del poble matessin els del municipi, feien un intercanvi d'assassins), els quals varen pujar, el van detenir, i el portaren a un lloc anomenat Pont del diable, crec que del Municipi d'Alboquers, on va ser afusellat sense misericòrdia. Un dels executors, que jo de més gran vaig conèixer, va dir: "Com que portava dents postisses, quan el vam disparar, li sortien per tots costats...".

Abans de sortir de la casa per última vegada, ja pres pels del comitè, es va dirigir a les nenes que ploraven atemorides, i els va dir: "No ploreu boniques; m'heu atès molt bé, i des del Cel, pregaré per vosaltres perquè ens tornem a veure...". La meva germana encara quan m'ho explica, ho recorda amb llàgrimes als ulls.  Per això, en faig memòria, ja que crec que potser mereix més la beatificació aquest humil creient que molt d'altres.