CATALUNYA SERÀ CATOLICA O NO SERA. II

Quan a finals del segle divuit i mitjans del segle dinou es van començar a obrir les portes a nous coneixements vinguts d’ultra frontera, va ser quan els dirigents polítics i religiosos es van començar a donar compte que la cosa se’ls podia escapar de les mans, i va ser quan Torras i Bages va dictar la seva sentència o directiva que mostrava tant bé la varietat de la situació. Amb el catolicisme més integrista, la gent  obeïa i es conformava amb la seva situació en espera d’ulterior recompensa. Amb la dispersió d’idees, i sobre tot amb l’imperi de les idees llibertaries i comunistes molt més nocives i de tant nefastos resultats com s’ha vist  més endavant, la desintegració, era irrefrenable. Eixí concs o eren catòlics, o els sentit de germanor catalana, s’esvaïa.  Fins aquí, la idea del bisbe.

Després va venir la guerra i durant uns anys, per por o per altres motius no massa clars, la gent es va tornar a aixoplugar amb la religió,  i aparentment, Catalunya tornava a ser catòlica. Malauradament, la obertura de fronteres a tot el món, i a desgrat de que España no era pas cap exemple de riquesa i benestar, com que sempre hi ha mal i pitjor, la gent que va venir  per assentar-se a casa nostra, no eren pas les persones més il·lustrades i dels països mes rics, sinó que va ser gent mes necessitada que el d’aquí, i per a acabar-ho d’adobar de els que van ni del Marroc, país molt més endarrerit, degut a estar governat per una reialesa de tipus integrista no solament política sinó religiosa. Aquests primers marroquins, en no ser pas molts, i com que de babaus tampoc ho eren, varen intentar adaptar-se als costums d’aquí, i feien una vida normal, i les dones mostraven orgulloses els seus pentinats de formosos cabells negres. Aquesta desviació, va ser ràpidament frenada quant en ser ja molts més, els dòlars del petroli de les “Democràcies” Ha,ha, van permetre enviar   gran quantitat de mulàs, i de clergues musulmans que amb amenaces i donacions encobertes van tornar a la pleta, els que s’havien esgarriat. No es pot  oblidar, que a principis del segle vint, España, de la ma del trist i desacreditat rei espanyol Alfonso XIII encara se sentia propietària de bona part del Rif, i on tants milers de joves espanyols, i van deixar la vida, amb l’únic fi  que el nefast Alfons pogués mantenir la propietat de ,les mines d’aquell indret, explotades en el seu únic benefici. Això, va crear un odi cap la infidel Catalunya, que encara com mai es respira. D’aquesta manera, Catalunya es ja un dels indrets europeus on hi ha més mesquites, i mes religiosos musulmans controlant la situació. Si a això, hi afegim la massiva arribada de xinesos, hindús de diferents creences, i sud americans, alguns catòlics, però la majoria de diferents sectes protestants, més la gran quantitat d’ètnies  provinents de diferents  països de l’ Africa, tenim que aquella Catalunya somniada pel bisbe Torras, ha desaparegut totalment. Les esglésies han quedat buides, i on ara es poden veure agrupacions de fidels, es en tots els llocs de reunió dels que no senten cap afecte a la nostra religió i la nostra terra, si no sentiment de revenja, o sols consideren la seva estada aquí com a modus vivendi, i res més.

El més curiós, es que els bisbes catòlics, mostrin tant poc interès en fer-se conèixer i voler lluitar una mica (algú, coneix el bisbe de Vic, per exemple?) per a  intentar conservar  les restes d’un naufragi tant evident.

Pobre Torras i Bages! Que pensaria ara si tornés?

Narsuri.blogspot.com.es