CATALUNYA SERÀ CATOLICA, O NO SERÀ.  I

Quan en la meva infància després de la guerra,  em passava els dies en mig de capellans i monges i degut a que com que m’agradava tant llegir, i tot el que restava al meu abast quan a lectures, era cent per cent  de caràcter religiós, recordo que hi havia una dita o sentència del bisbe  Torras i Bages, mort no feia pas molts anys, que era molt famosa en la època i que és la que encapçala aquest escrit, que hem tenia molt capficat ja que no entenia pas ni de bon tros, el sentit de la mateixa. Després, la vida em va donar tantes preocupacions, que aquests pensaments  em van fugir del cap. Ara, ja vell i una mica (o molt?) xaruc, com que ho be no serveixo per a gran cosa, o consideren que no faig massa falta a ningú, tinc molt tems per a pensar, i es quan he tornat a meditar sobre  la sentència del bisbe i no sols la he entesa en un sentit, sinó, que hi he vist moltes possibles explicacions que no sé si estaven a l’abast del bisbe en aquells temps. Intentaré aclarir-me.

En la època d’aquell prelat, Catalunya estava dominada per la religió, els cacics terratinents, l’incipient capitalisme bancari i com no pels politics acceptats i determinats pels  poders que acabo d’esmentar que com sempre actuaven baix les seves  directrius. Els cacics terratinents, la gran majoria, eren una gent egoista i de mirada curta i gasiva amb un menyspreu total vers els  miserables i que el que volien i necessitaven era que la gent humil i famolenca fora el més abundant millor per a poder-los fer cultivar la terra el qual cultiu en aquella època era el noranta per cent manual amb la Aixada i el paló i al màxim a que s’arribava, excepte els més poderosos que tenien bous o eugues, era a llaurar amb una arada romana (d’orelló, en deien) amb una mula seca o un borriquet. O sigui; es necessitava molta ma d’obra humana, semi esclava, que per el pur sentiment de supervivència els fes la feina i que no tingues ni reclamacions a fer, ni cap tipus de drets.

Aquí doncs, era on la religió, s’abocava a convèncer la plebs,  i la majoria de vegades ho aconseguien. Dels capellans, i religiosos en general, la major part anaven de bona fe, ja que en el fons provenien d’aquelles mateixes capes de la població, però els que dirigien les consciencies i els pensaments, d’uns i altres eren persones o bé molt selectes, o bé d’una gran intel·ligència al servei de les oligarquies que hem descrit. El resultat, era que una gran majoria de la població, sense recursos ni massa coneixements,  s’entregava a la fe com a única arma contra el tan gran sofriment del viure diari. El resultat, era un poble trist, però obedient, la qual única esperança, era que a la seva mort tingués una recompensa celestial a tanta dissort terrena.