AVUI, VA DE FUNCIONANRIS. 1

Una prèvia. Abans de continuar, vull deixar clar, que jo, amb la meva  limitada capacitat, tinc catalogats els funcionaris en dos grups. Els d’ensenyança i  de sanitat, que tant han de lluitar per tirar endavant la seva tasca, i no sempre en condicions normals i els mitjans adequats, i la resta, que són els que dominen i la majoria de vegades paralitzen el país, en benefici de la seva incompetència o maldat, que de tot hi ha. Aquest sistema, es fa palès en tot tipus d’organismes estatals, i municipals, i on uns senyors, -i senyores, ep! Que ara està de moda dir-ho eixís- força ben pagats en relació a la resta dels pobres mortals, fan el possible per amargar la existència al que estan obligats a passar per les seves mans.

Això dit, deixeu-me fer una frase transcendent, crec que extret dels drets fonamentals de la Humanitat, que més o menys, deu dir eixís.

Tota persona, pel sol fet de nàixer, ja és lliure. Jo, hi afegeixo, Ha,ha,ha.

Heu de reconèixer, que si no fos tant trist, n’hi hauria per a fer-se un tip de riure, i aquí, és on entren en joc els funcionaris. Mireu per exemple, de on procedeixen la majoria dels components del govern espanyol, des del president fins a quasi l’últim, que han estat funcionaris, i alguns tot i sent ministres es reserven la plaça, i que ens empresonen i ens prenen les llibertats, la majoria de vegades, amb lleis absurdes i inútils. Amb tantes lleis que sols beneficien als que ens les obliguen a complir.

Aquesta casta, (excepte algunes honroses excepcions, que n’hi ha) com que no coneixen que és el sofriment  de fer front a un negoci o un treball amb responsabilitat, es creuen superiors, i senten un fàstic absolut pels pobres mortals que estan obligats a passar obligadament per les seves mans. Això, durant molts anys, aquí a Catalunya s’ha accentuat ja que els autòctons, teníem la funesta mania de treballar i tractar d’innovar, i tots o la gran majoria de  funcionaris venien dels descendents dels creadors d’imperis de la Meseta, que  es creien ungits per la voluntat Divina.  Jo, encara recordo allò tant utilitzat de: Usted no sabe con quien esta hablando. Aquesta frase tant estesa durant anys era la amenaça típica i absurda dels que se sentien protegits per lleis creades per a aquest fi, en contra de esta mierda de catalanes, com va dir el gran Galinsioga, patge del encara més“Grande”