CAVORIES

Reconec que una de les persones que surten a diari en els mitjans que em fa més fàstic, es aquesta espècie de súcubo fastigós anomenat Iceta, pero mai fins ara havia  trobat la paraula adequada per a anomenar-lo. Avui, però, he llegit un comentari a Facebook on una persona de qui no recordo el nom, m’ha donat la solució quan a dit: Aquest llimac d l’Iceta. Clavat! Aquest e l’adjectiu que millor li quadra; LLIMAC!

Quant les coses no van com un voldria, o millor dit van totalment al revés, m’agafa una tristor o melangia, i vaig donant voltes sense massa esperança o sentit. Com que ja soc vell, i recordo tota una jovenesa plena de pors polítiques i mancances vitals i econòmiques, em refugio en cabòries i records de passades experiències i lectures i de frases i paraules que en el seu dia vaig creure. Avui, davant la quasi desfeta de la situació i a fi de voler recolzar i entendre els organitzadors de la mateixa,  he recordat a la Frederica Montseny quan des de Tolosa enviava els seus anarquistes a fer atracaments a Espanya, que un dia va dir enfadada quan li discutien les ordres; Solament es perden les batalles que no es lliuren, i sols son vençuts els que es donen per vençuts!  I també aquella altra de Proudhon que deia; La salvació dels homes resideix en les seves hores difícils, O també aquella dita de Saint –Simon que deia; Les accions dels homes sobretot les que precisen destruir o canviar, necessiten accions inconcluses, sofriments inútils... No ho sé. A mi ja tant se’m en fot però tinc uns descendents als que estimo i per els quals voldria el millor. Ja veurem. O millor dit, Ja veuran!