RACOI DE RAJOI, QUE VALENT QUE ÉS!

Després dels últims esdeveniments al nostre país, em sentia una mica deprimit, i no sabia pas amb quin pensament quedar-me. Anant am cotxe i sortosament per a mi, escoltant les noticies, han repetit part d’una entrevista que el gran Racoi ha donat a una emissora de Madrid, on amb gran ufana explicava el molt senzill que li va ser reprimir l’aixecament català i es gaudia  de tant gran proesa dient que en tota Europa mai cap estadista havia fet semblant heroïcitat. Es de suposar – i eixí ho he pensat en principi- que si jo no he arribat a president del govern i ell sí,  deu ser per la gran diferència intel·lectual de l’un i l’altre. Després, i meditant sobre el tema, he fet la comparació entre els meus fills i jo quan eren infants, que per a mi, amb raó o sense, m’era tant senzill reprimir-los ja que jo disposava de tot el poder i la experiència, i ells, ni d’una cosa n i l’altra. Com que en les mateixes noticies explicaven les queixes del noi a qui la policia va buidar un ull amb pilota de goma i haurà quedat tolit  per tota la vida, he recordat una vegada més els 800 i pico de ferits per la brutal repressió  de les “Fuerzas del orden”sobre gent desarmada, ordres donades per el gra n Racoi i els seus sequaços i i he imaginat per un moment a David davant Goliat, però sen se la fona i la pedra. Es fàcil oi ser valent dava t gent senzilla i desarmada? Llavors, i dintre la meva angoixa, e pensat que si una vegada més (i ja són moltes) Catalunya o si ho voleu dir d’una altra manera  els seus governants una vegada més se la han envainada, accions com aquesta queden en el record de les persones i pot ser els nostres descendents d’aquí a unes generacions ho tornaran a provar, i ajudat per molta gent d’aqui vinguda de la mateixa Espanya i d’altres països i amb menys complexes se’n sortiran. En tot el llarg dels records  el sofriment i la sang vessada sempre han  donat fruit encara que no l’hagin pogut gaudir les víctimes directes. Esperem-ho i desitgem-ho. El cas de Catalunya es significatiu dins la historia entre les vides de dos sàtrapes –per més befa estrangers cosa quje tan t diuen odiar els espanyols- Felip I i   Felip VI borbons que a França la seva terra nadiua va exterminar, i que nosaltres em sofert tants anys. Per això que diuen que no hi ha res que duri sempre, hem de confiar,  que tants segles d’injustícia, tinguin un bon final. Governats de Catalunya; una volta més heu fracassat! Si heu actuat de bona fe, algun dia se us reconeixerà. Sinó el que us està passant seria just per a vosaltres, però no tant pels que anaven de bona fe. Esperem!