JO CONFESO, I JO US MALEIXO. Dedicat als bisbes espanyols.

Després de néixer, vaig ser batejat. Als cinc anys vaig fer la primera comunió. Dels set als catorze  vaig fer d’escolà i vaig conviure amb monges i capellans, tots els dies de l’any. Es pot entendre doncs que  jo pugés amb un alt grau de fe, i religiositat. Després la vida se’m va complicar tant, que la cosa de la religió, va quedar una mica de costat com deu passar a molta gent, però sempre vaig tenir un alt grau de simpatia per a la majoria de capellans, (no tots) i sempre, sempre quan sentia una cosa tant quotidiana  entre la població en general, que era parlar malament del clero, em feia mal, em sabia molt de greu, i si era possible els defensava. Això, era el passat. Ara, la cosa ha canviat molt. M’explico.

Des de fa una temporada, sobre tot des que per la edat, estic vagarós, tinc més temps per veure els molt diferents canals de televisió, i dissortadament per a mi,  que creia que en aquesta vida ja ho havia vist tot, un bon dia, (Ja ho he dit altres vegades) se’m  va aparèixer el canal més rastrer, vil i mal parit, ( canal 13 television, o altrament dit, la televisió dels bisbes espanyols) que els canals porno que tant abunden, al seu costat, són com angelets amb un lliri a la ma.   Dic això, perquè els porno, tothom sap de que van, i no enganyen pas. 13 Tv, en canvi, si la poseu per allà a quarts d’onze, apareixen una colla de cardenals, bisbes, i capellans, -segons les dades- abillats estrafolàriament, (mireu-los a ells, i recordeu Jesús dal la burriqueta. Res a veure oi?) i amb gran pompa i solemnitat, parles de fe, bondat, i caritat cristiana, es donen i ens donen la pau, i un queda astorat davant tanta santedat.

Però, ai de mi! Tant prompte s’han amagat els disfressats, i després d’una inacabable tongada d’anuncis, -que és del que viuen-, apareix, una fera indescriptible de nom Isabel Duran,  amb cara no sé si de vívora, cobra, o serp de cascavell, que acompanyada de tot una troupe d’altres animals tant o més danyi’ns, es posen a mal dir i maleir tot els que és, ho pot ser català, i destil·len tanta maldat, i verí,  que un que ja es creia fora de tot perill, quasi no sap com reaccionar. Llavors, que aquest bisbes primer facin la pamplina d’amor i perdó, i desprès deixin sortir tota aquesta caterva de maldat  i odi, només podem pensar que de cap manera els primers creuen en una vida eterna. Ja que si ho creguessin, veurien que aquestes besties clarament  favor del PP, fan més mal i i més descregut que totes les seves jaculatòries. Ai bisbets, bisbets. Que se us veu el llautó! Pobre Jesús, en mans de qui esteu?

Bisbets espanyols, abraceu-me. Si vaig a d’infern, (?) vosaltres en sereu culpables.

.

.