DE MAGESTUOSES I MAGÈSTIQUES MAGESTATS.

És una cosa ja vella i més que evident, que mentre els reis anaven al davant amb la espasa en les batalles, tenien un sentit. El dia que van abandonar aquest cabdillatge i enviaven a la mort als altres, i esperaven asseguts al seu tron el resultat de la carnisseria,  la única cosa que mostraven, era que  la quantitat de persones forçades a morir perquè individus  viciosos i cruels, poguessin  viure a costa de tants desgraciats no els importava ni poc ni molt. Aquells reis, eren dolents, i innecessaris, però al menys tenien la mínima intel·ligència per conèixer que perjudicaven  molts per a el seu benestar. Més tard, la gran majoria de nacions, es van adonar del contra sentit que tenia aquella figura inútil  degradada i pesarosa  per a l’erari públic i es van afanyar a canviar-los per persones normals, que si no més bones, al menys eren intercanviables i no creaven nissagues de degenerats morals i físics. Només els fill de la Gran...Bretanya, van continuar traient-ne un bon rendiment veient que les seves antigues colònies, encara guardaven una certa reverència a tant caduca institució.

A les Espanyes, el dictador Franco, rancuniós com era, no en va tenir prou de manegar-nos durant el seu “reinat”, sinó que en morir, va buscar la manera de perpetuar el càstic als seus súbdits, i coneixent com coneixia la vilesa i degradació moral de l’Alfonso XIII,  va tenir la lluminosa idea de nombrar com successor seu, al net de l’esmenta’t rei. Evidentment, i com no podia ser d’altra manera, l’anomena’t Juan Carlos I que pel país només va ser una figura decorativa quan venien certs  dictadors d’algun país de quarta categoria, es va dedicar a utilitzar el  que el seus gens li manaven, i es va llançar amb delera a la caça de tot tipus d’animals de dues i quatre potes,  i ossos, borratxos o no, com el pobre “Mitrofan”, elefants i altres animals varis, varen ser les seves víctimes. Quan a les “animales”  de dues potes, sembla que tenia certa preferència per les rosses, i es va llançar Barbara, ment, a la captura encara  que el cognom fos Rey com ell, (per cert, les males llongues diuen  que era una gran filmadora aquesta senyora, i guarda dolços records), i altre figura rellevant entre moltes, i moltres  d’altres conquesttes va ser la ajudanta de “Matador” d’elefants, una Tal Corina, rossa i princesa ella.

Cansat de tanta gloria i notorietat, va passar el comandament al seu fill, en Felipet, sense que ningú del país pogués opinar, i aquest, que quan apareix en públic ens mira amb aquella cara de, no sé si vaig o vinc, ja ens dona consells (escrits per qui?) de com hem de comportar-nos. L’avantatge den Felip, és que si algun dia anessin mal  dades, i  s’hagués de axil·lar, podria anar a Mèxic, on sembla que la seva majestuosa esposa coneix molt, però molt bé aquest país.                                    narsuri.blogspot.com.es