ELS BANCS I LES CAIXES CATALANES.

Avui dec tenir mal dia (com la majoria vaja, segurament per la edat,) i quan llegint els digitals he tornat a veure escrit que els governs “democràtics” (la mare que els va ..... l’ infern si existís, seria poc per a ells. Només veure la cara d’en Montoro o d’en Rajoi, ja em venen arcades) varen deixar –no sé si a fons perdut- 60.000.000 milions d’euros, m’ha vingut –una vegada més- a la memòria aquell any tràgic on entre  els, per a mi maleïts, Boyer i Borrell factòtuns del PSOE i tres clients més em van portar a la roina, Jo, innocent  de mi que em creia el rei del mambo, ja que tothom m’adulava degut a la meva gran –i fructífera- labor exportadora, vaig anar als bancs amb els que normalment treballava, a explicar-los la situació amb que em trobava, esperant que amb els seus crèdits, m’ajudarien a refer la meva delicada situació, ja que era jove, decidit, i de clients no me’n faltaven en els cinc continents. Ai, pobre de mi. Vaig haver de començar de nou quasi de cero, i  gràcies a ajudes minses però sinceres, i segurament també a la ajuda de tots els déus i deèses de l’Olimp,  amb els que jo tant havia fruit llegint Homer, però amb moltes penes i sofriments meves i del meus familiars que no hi tenien cap culpa vaig tornar a sortir del pou on m’havien tirat uns fills de mala mare. Per això, ara en veure que uns funcionaris de mig pel, convertits en estadistes, regalen 60.000.000 milions als bancs, buiden la caixa de les pensions, roben milers de milions per a repartir-se entre ells, però tenen la habilitat d’enfocar tota la culpa als “separatistes” catalans i així intentar que el “poble” no els vegi la seva gran indignitat i misèria moral, em ve tanta ràbia, tristesa i odi, que m’agradaria ser un d’aquestos déus de l’Olimp, per a descarregar sobre ells tots els càstigs mes cruels i duradors.  Perquè, sempre hem de rebre els mateixos?