CIUTADANS DE CATALUNYA, ESTEM FOTUTS!

                       (Trista reflexió d’un vell)

Amb tants anys de lluita per aquests móns de Déu, fins ara ja de vell, no havia tingut temps pensar seriosament amb la situació política de la nostra pàtria i ara que tinc temps, la situació que veig, em neguiteja fortament. Catalunya, -des de la arribada dels borbons, viciosos i dolents, uns tres cents anys endarrere-, mai ha tornat a la normalitat, i entre saqueigs, guerres i càstigs, s’ha anat mantenint oprimida  i explotada, però mai ha acotat del tot el cap. Avui, però, tenim una situació que no havíem tingut mai. Avui, malauradament, bona part dels que ens volen  mal, naixen dins de casa. Abans de la guerra civil, els partits polítics, estaven ben definits per les seves idees i desitjos i comunistes i fins els anarquistes tenien les seves raons de sentit de supervivència.   Avui, l’odi partidista que destil·len el PP i Cs, o la hipocresia del PSOE i el seu apèndix PSC, no es per motius de les necessitats  físiques elementals pròpies de la humanitat. Avui es un odi, provocat per la supèrbia d’uns dirigents que el que volen, no es només obtenir mes benestar o mes riquesa, sinó que el que volen aquests polítics, es anihilar l’enemic que ells consideren al poble català que no s’empassa tanta iniquitat. Per un sentit de casta, o si voleu per un  sentit feixista d’aquests dirigents. Podríem dir, que els catalans, som els jueus d’Espanya, que els nazis odien però amb el problema que si a Alemanya els jueus eren els capitalistes als que era fàcil prendre’ls els diners i els alemanys produïen , aquí els catalans son  els que produeixen i se’ls odia però  no se’ls pot exterminar  ja que seria matar la vaca que proporciona la llet. Del que es tracta, es de mantenir Catalunya callada i sense drets, però que pagui.(pel que diuen 14.000.000 anuals. No està gens malament, eh?). Per això ho veig fotut. Els Rivera, Arrimades, Rajois i vivoretes i tanys milers de vividors, ens odien, però ens necessiten. Per això, com que són  més i tenen el poder, crec que ho tenim fotut. Encara que em faci pesat, torno a recordar allò que em deia el meu mestre: “Vinieron los sarracenos y nos molieron a palos. Que Diós ayuda a los malos cuando son mas que los buenos”. Que trist tot plegat, Oi?