CARRONYAIRTES

En veure ara a dos quarts i cinc de tres per TV3, la reunió al passeig de Gracia de tot el més dur i verinós de la dreta espanyola barrejar-se amb el més execrable i roí dels fracassats de l’esquerra entre ells el cadàver estalinista Frutos (algú el recordava?) el fracassat, lladre i rancorós Borrell ben endollat a Europa, o el fastigós i execrable Iceta del caparràs extra i les calces grosses, entre molts d’altres, m’han vingut a la memòria els documentals de Nacional Geografic, on es mostra un animal ferit (De mort?) rodejat de hienes, gossos salvatges, voltors, i tot tipus de carronyaires on tots grallen, criden i gemeguen, però on cap d’ells té pebrots d’acostar-se massa al ferit pel què pogués succeir. En escoltar aquelles veus tan crispades i verinoses tant dels de la dreta més maleïda com de l’esquerra més miserable, m’ha entrat una tristesa i una por  que no havia sentit mai. No por per a mi, que ja soc només un vell impòsit, sinó per als meus descendents que si algun dia cauen en mans d’uns o altres ho passaran malament. M’ha semblat veure de nou aquells debats amb amenaces de l’any 36 del passat segle, que tothom sap com van acabar. Quina pena tant gran! Ara l’odi d’uns i altres, va contra els independentistes, però el dia que la independència s’hagi consolidat o hagi estat vençuda una vegada més, cosa ja cíclica, l’odi que porten a dintre uns i altres seguirà vigent,  llavors com sempre, buscaran a qui fer-ho pagar. Espanya, es un país ple de bona gent, però normalment en aquest país la bona gent  mai sol decidir. Qui decideix, són els funcionaris finançats per les grans companyies i les oligarquies, i els polítics professionals  disposats  a vendre`s l’ànima per no tenir de treballar i seguir cobrant. Quina pena! Quanta misèria moral!