PENSAMENTS TRISTOS (El tuareg)

Aquests dies que el gran director de diari, els senyor C.C.P.  ha esmerçat tant temps i espai en denigrar-me fent-me passar per homofob per un maldestre comentari crític que vaig fer al senyor Cruanyes per adoptar un fill, amb el seu marit, cosa que continuo no veient bé, ja que el que dues dones poden portar a bon terme, no és tant senzill, que ho facin dos homes, donat que  solem ser més inconstants, i no tant preparats, m’ha fer venir a la memòria un dels –molts- homes homosexuals al que vaig tenir un sincer apreci, i al que o he oblidat mai.

Quan en plena maduresa, i per questions de feina solia visitar unes quatre vegades l’any la nació de Mali, allà a Bamako, davant de l’Hotel de la Amitié on jo posava,  hi solia trobar venedors de diferents articles artesans fabricats pels nadius, per intentar vendre’ls als turistes. Entre tots ells, amb un  parell, vaig fer-hi una bona amistat degut a la seva bonhomia i educació. Un,  de raça negra, en Mamadou Fofana, i un tuareg que no recordo si es deia Salim Reda, o Reda Salim. Aquest noi, pot ser d’uns trenta anys, era alt, bru, però d’unes fesomies realment boniques –eixís opinava la meva esposa- i d’un tracte exquisit i agradable. A mesura que el vaig anat coneixent, i veient la seva malenconia cada vegada més accentuada, un dia se’m va acudir demanar-li quin era el problema que el feia estar tant trist. Ell, amb cara plorosa, em va confessar que era homosexual, i que en el seu país, aquest estat, era molt criticat i penat, i que ho passava molt malament. Jo, vaig intentar donar-li consol, i durant dos o tres anys en cada viatge li  comprava alguna cosa. Sens dubte era una gran persona, i molt bo.

L’ultima vegada que el vaig veure, ja no era una cara trista, sinó la cara d’un malalt molt greu, jo diria sense esperança. Amb verdadera tristesa li vaig demanar quin era el problema, i ell, amoïnat em va dir que estava molt malalt, i que no tenia diners per comprar els medicaments. Sense dubtar-ne, jo i la meva dona que m’acompanyava en aquell viatge, li vam demanar quans diners necessitava, i encara que la quantitat era important, com que la teníem,  li vam  donar molt gustosament. Valia la pena poder veure la cara d’alegria d’aquell home que va sortir corrents a comprar el producte. La sorpresa la vam tenir al dia següent, quan en sortir de l’hotel vam trobar el tuareg, que molt curosament embolicada, ens va obsequiar amb una caixeta tipus joier, feta a mà amb pell de cabra, que encara que ens negàvem  a acceptar-la, davant el seu desencís, la vam agafar, i encara avui, després de tants anys la tenim al rebedor de casa.

Quan en el meu proper viatge vaig demanar a en Mamadú Fofana com estava el nostre amic,  ell, amb tristesa, em va dir que ja er mort. Mirant-me amb aquella car de murri, i somrient amb les dents grosses i tortes, em va dir: Vous savez; c’est la povertè. Cest le destín de tous nous. Ell, de totes maneres, no devia estat pas tant apurat ja que amb la compra que li vaig fer em va dir que ja reunia prou diners per a comprar la seva cinquena esposa, una nena de 14 anys, que ja tenia enparaulada.