PER SI POT SERVIR DE CONSOL

Quan per l’agost de 1973 vaig agafat el vol d’ Iberia Madrid Montreal, amb un Jumbo 747 , l’avió més modern del món, en aquells moments, Jo que era un analfabet total en les fenianes de viatjar, (i en moltes altres coses també)  i que si m’enfilava a una taula ja em rodava el cap, no m’hauria pas imaginat que durant trenta cinc anys,  viatjaria pels cinc continents, i que solament d’Europa a Amèrica, hi faria  129 vols, que amb la tornada sumaven 258 passades per sobre l’ Atlàntic. Agafat als posa braços del seient, per evitar que l’avió caigués, i amb tot tipus  de pors i dubtes, vaig tornar sà i estalvi a casa. Amb tants anys, vaig passar experiències de tot tipus, com quan tornant de Indonèsia a Singapur, amb un avió  de la Singapur air Lines,  on anàvem un grup d’espanyols recolzats  pel Ministerio de Asuntos Exteriores, per tractar de obtenir divises,  en passar per sobre una illa volcànica, on un volca estava en erupció, durant uns segons, l’aparell va perdre altura, i totes les petites i boniques azafatetes indonèsies van anar per terra amb els menjars que repartien, va ser la meva primera experiència de perill, o quan baixant de la Ciutat d’Arica allà al desert d’Atacama xilè, vaig agafar un avió de sis places de la companyia Aeronor, fins a Iquique, i l’endemà vaig saber que a la  tornada l’aparell s’havia estimbat i incendiat, morint els dos tripulants i els sis passatgers.

Altra experiència gens agradable, va ser una vegada venint d’Egipte, que durant les cinc hores de passar per sobte el desert, hi havia tanta turbulència, que ni un moment vam ser autoritzats a traure’ns els cinturons, ni per anar al lavabo. O una altra, anant de Douala a Dakar, quan vaig veure que on l’ala se suportava amb el motor, hi havia una esquerda al metall,  que feia pensar que l’ala es podia partir, i quan tot alarmat ho vaig avisar a la tripulació, el cap de cabina, em va dir tot somrient que ja ho sabien, i que al fi de setmana ja tenien previst arreglar-ho.

Tantes hores de vol i tantes experiències, bones i no tant, em varen donar la convicció que cada dia crec més, que és que cada persona té el seu destí escrit, i que ningú pot canviar-lo. Només, cal pensar que d’accidents de transit, en tot el món, cada dia moren més persones de les que dissortadament han mort en aquest vol. Com que no se’n fa tant ressò per la quotidianitat, ningú ho veu.

Una llegenda que durant la vida m’ha donat molta serenitat, o al menys resignació, és la d’aquell Princep hindú, que tenia una filla molt bella punt de morir, i cap doctor la podia guarir. El Princep desesperat, va dir que si algú aconseguia salvar-la li donaria tot el que demanés. Un jove jardiner mol intel·ligent ambiciós, va fer un tracte amb la mort, perquè li permetés salvar la noia. La mort, li va concedir a canvi de que quan ella decidís, ell li entregaria la seva vida, i van concertar una data, i un lloc perquè el noi acomplís la seva promesa.

El noi , va demanar al príncep que per guarir la princesa, volia primer casar-se amb ella, i segon que li regalés un cavall que corria com el vent. Encara que de mala gana, el Princep va acceptar, i  el. jardiner es va casar amb la princesa, i va gaudir del cavall més veloç del regne.

Com totes les coses de la vida, va arribar el dia que el jardiner va haver de rendir comptes, i llavors va agafar el cavall, i a la màxima velocitat va fugir en direcció contraria on havien quedat amb la mort. Feia hores que corria, quan cavall, i cavaller varen tenir set, i es van acostar a una font, on  una figura molt tapada romania com adormida al costat del brocall. En sentir la remor del cavaller, la figura es va destapar per veure qui era. Aquella figura que no era altra que la mort, en veure al noi, li va dir: Et dono les gràcies per ser tant puntual. Si tu no haguessis vingut, jo no tenia pas temps de reunir-me amb tu al lloc adequat. Sigues ben vingut!

Per això, sempre he cregut que malgrat la lluita diària, la majoria de vegades inútil, ningú escapa al seu destí.