CONFESSIONS D’UN POBRE VELL IGNORANT.

Com a conseqüència de la Gerra dita Civil, (?) jo, i la majoria de nois de la meva edat, (excepte els que en deien de Casa bona, que solien ser els fills del metge, de les botigues de queviures i el pastisser o pastissers) vam anar molt poc a l’escola, i a la edat  que ara el jovent va a  “Uni”, nosaltres ja teníem la esquena,  –i el cul- pelada de tant treballar, i per  aquest motiu, ignoràvem moltes coses culturals i de tot ordre., que ara se suposa que són indispensables per anar per la vida, i que es dona per descomptat que coneix tot el jovent.

Aquesta situació, va fer que quan davant nostre teníem el que en diuen un doctor, o un llicenciat, quedéssim tots com obnubilats, i creguéssim sense dubtar, tot el que tant sàvies persones ens deien, sobre tot els mestres, i a gran distància (per davant, és clar), els capellans que a part de la ciència terràqüia, tenien la saviesa  divina, tots quedéssim com boca badada i no dubtéssim que eren homes carregats de raó.

Avui dia, però, la gran proliferació de “llicenciats” sobre tot en periodisme, però també en temes politics, que mostren una borriqueria, i una ignorància total, m’ha fet arribar a la conclusió que alguna cosa falla. No sé si en el món de la ensenyança, -que és molt possible-, o que les persones en general cada dia som més  limitades, i fàcils de convèncer. Abans, un periodista, era una persona respectada, i les seves opinions cregudes i seguides per la majoria de persones. És clar que el bon periodista d’aquells temps, sospesava molt bé el que deia, i com ho deia. Avui, i en certa manera gracies a la proliferació de cadenes televisives, podem veure aquests eixams sobre tot de llicenciadetes, que micròfon en mà, corren com desesperades omplint els carrers, darrera d’algun “Presunto”, per mirar de traure-li alguna resposta que els doni uns segons de glòria. Així mateix, quantitats de periodistes esportius, (Alguns en premsa de certa categoria, parlada i escrita) que diuen tal quantitat de dropolades i coses sense cap sentit ni transcendència, que fan venir una gran tristesa veient el camí trist i esbiaixat que està prenent el món.

En veure tot això, em pregunto; érem tant ignorants nosaltres, per no estar llicenciats, o són molt més ignorants, la major part dels llicenciats, inclòs catedràtics, i doctors, que saben i opinen de tot? És clar, que si a les universitats, els professors, són com L’Iglesias, el Billetero; perdó Monedero, o l’Errejon, que podem esperar del nostre jovent? Si jo no tingués descendents, em faria un fart de riure; malauradament, en tinc, i els estimo amb tot el cor.