LA CARTA QUE MAI NO REBRÀ JORDI PUJOL.

Benvolgut senyor.

Deixeu-me que amb molta tristesa, us expliqui els meus pensaments desprès de conèixer la vostra confessió de culpabilitat  en l’evasió d’impostos sobre una suposada herència rebuda dels vostres pares. 

La meva tristesa, no és pas per la vostra possible culpa, sinó perquè us haveu convertit en exemplar únic dins la classe política, i per una situació que com intentaré explicar-vos no veig gens clara.

Una de les poques persones al món a qui li tinc vertadera confiança, m’ha dit en moltes ocasions -i per la seva edat i professió crec que amb coneixement de causa- que el 99 per cent dels politics, son corruptes, o corruptibles, donat que de Gandis, i persones d’aquesta categoria n’hi ha molt poques. Podríem dir que alguns no arriben a corrompre’s, per falta d’ofertes. Per tant, si el vostre cas resulta ser cert, no serieu pas una cosa molt rara dintre la professió. Com que més endavant us ho aclariré deixeu-me dubti de la vostra confessió, i al mateix temps que ús mostri com heu fet el ridícul en confessar per una quantitat tant minsa i poc apropiada a la vostre categoria.

Vos i molts d’altres, vareu ser els que fent pinya a desgrat de la diferència de pensaments,  aconseguireu portar la Transició endavant en contra l’exèrcit i i dels franquistes de tot pelatge, dels quals molts –dels que queden- ara són del PP, o influents en molts diaris, i com us mostraré, tots de una manera o altra, (hi ha moltes maneres de robar; des de usar la pistola, fins a la amenaça, o la coacció. Els politics, solen robar quasi sempre pel tercer sistema) han mirat de cobrar-se el servei.  Només cal que mireu partit per partit, la situació  actual d’aquells salvadors de la pàtria.

En primer lloc i com a paradigma, tenim al partit de les persones justes per antonomàsia; Els socialistes. I les socialistes ep! Que tractant-se- d’aquest patit, te de quedar ben clar això del gènere. Qui no recorda aquell advocat sevillà d’americana de vellut que en la seva professió no s’havia fotut mai un “rosco”, en Felipe, el qual avui dia neda en la abundància i cobra sous milionaris honorífics de companyies de serveis que munyen al poble en general augmentant les tarifes per a pagar-li a ell i a alguns altres, els seus emoluments “honorífics”.  També  tenim aquell còmic de mig pel, que tant es devia avergonyir d’ell mateix, que portava una abundant barba per amagar-se, que mirava malèficament, que també va ser molt conegut pel nom de “Mi hemmano” L’heu vist ara últimament que formós que llueix? No parlem ja dels justiciers Boyer i Borrell, que als anys vuitanta ens van arruïnar a milers d’exportadors de tot l’estat. Ells, mai més han fotut brot, i viuen de meravella,  un casat amb una dona pública, i l’altre allà a Europa amb els seu somriure sardònic i d’autosuficiència. Cap del dos, treballa d’una manera real, i per dos o tres anys de ministeri han solucionat la seva vida.  No és robar, això? Eixís, la llista seria inacabable. No ens oblidem dels més de mil milions dels Eros d’Andalusia, on a mes dels socialistes, també han participat els sindicats, amb aquell home amb cara d’ós  que gaire bé no sap parlar, i que com a bon socialista, ho fa tot pels pobres obrers. Ja veurem, si hi haurà algun jutge capaç d’enfrontar-se a tant poder polític.

Dels del PP, ja no en parlem. La llista seria tant llarga i les quantitats tant de mareig, que com que tenen la paella pel mànec, ho faran pagar a alguns de la Gurtel encara per decidir,  i com no, a en Bárcenas que era els que els hi feia la feina bruta, i va arramblar més del compte cap a la seva butxaca.

També, i els Borbons? Que tenia en Juan Carlos, quan en Franco el va plantar, i que té ara? Això, no és un robo?

Com veieu el vostre cas, tant si era de tres, com de trenta tres milions, quasi seria una burla en front dels veritables lladres politics, banquers i empresaris que han torpedinat el futur del país. Per això, i perquè crec que us conec una mica, estic convençut que vos el que heu fet ha estat intentar immolar-vos en comprovar els que han fet els vostres fills sobre tot l’hereu, que pel que diuen a estat un vertader aprofitat. Ho sigui; jo crec que els milions, no eren de cap herència (el vostre cunyat i germana dixit) sinó que vos heu posat la vostra persona com un escut davant l’espasa. És ven curiós,  que la història es repeteixi sempre des dels primers temps. Els filisteus, per a poder vèncer als israelites que eren tant forts amb Sambsó al davan, varen buscar a Dalila per a vèncer-lo. Els filisteus d’Espanya han trobat a la Victoria Àlvarez, una dalileta d’estar per a casa, però que va ser suficient perquè la PP del morro, la Alicia, la fes  xerrar  per començar embolicar la troca. Es ven veritat allò que una dona ofesa, és el pitjor enemic, o també allò que encara que soni un xic groller, de que “pot més un pel de cony, que unes banyes de bou”.

Com veieu, sociates i peperos, us han aguantat, mentre els heu ajudat a mantenir la Espanya que ells volien. Quan el cas de una Catalunya independent a anat en serio, han aprofitat el cas dels vostres fills, per a ensorrar-vos, i vos els ho heu servit amb safata. Heu volgut ser bo en una guerra bruta, i s’han aprofitat. Segur que haver-vos inculpat, sigui veritat o no, haurà estat l’error més gran de la vostra carrera. Ells, coneixien que Jordi Pujol per Catalunya, era símbol  fins i tot pels que  no us votaven.  Només, heu de mirar, com tots aquests periodistes i periòdics espanyols, justos i sense màcula, ara us denigren per tots els mitjans. I aquí, no oblideu a un grup periodístic nostrat, al que tant heu afavorit i beneficiat en perjudici d’altres i que ja us ataca, i això que els dos pesos pesants, estan de vacances. Ja ho veureu quan tornin!

En fi, senyor Pujol. Esperem que les coses s’asserenin. El que és evident, és que el ho heu posat molt fàcil, i això farà mal a Catalunya. Entre espanyols el gran aforisme, és “Sostenella y no enmendalla” Entre mentiders, la única que  arma que entenen, és mentir, i vos no ho heu recordat. Tal com van les coses judicials a l’estat espanyol, pot ser ja us hauríeu estalviat tanta amargura en haver passat a allò que en diuen millor  vida quan s’acabés el judici.

Us desitja sort de tot cor.

Narcís Suriñach Bach

narsuri.blogspot.com.es