FER BALLAR LÓS

En veure i escoltar la patètica actuació de la majoria dels politics de tots el partits i colors  ja preparats de nou per prendre’ns la “clina” fent veure quan ens estimen i quan sofreixen per a poder redimir-nos, m’ha fet recordar quan jo era infant, que una vellet que ho havia passat molt malament en les guerres colonials, i  la època republicana i després en la guerra civil, i post guerra, em solia explicar fets ja pretèrits, però que ell recordava amb certa melangia.  Un d’aquests, no molt comú però que ell m’explicava amb ironia, era el següent:

Degut a la endèmica i inacabable misèria en la que estava immers el país a desgrat d’haver portat infinitat de tresors de la conquesta d’Amèrica malversats durant segles pels inhumans i criminals reis borbons, de tant en quant, passaven per pobles i viles, uns petits grups de personatges morts de gana, i no gaire ben vistos per a las “autoritats”, els quals portaven com a protagonista principal, un ós, dels que sembla encara n’hi havia abundància en les muntanyes d’Astúries i Pirineus. Aquesta gent, doncs, obligaven l’ós perquè de bon grat o per força, ballés en mig de carrers, i places mentre ells cantaven esbojarrament, per a divertir el públic humil i ignorant, i després, passaven el platet, per obtenir algun tipus de recompensa d’aquella gent paupèrrima que gaire bé ho necessitaven tant com els “Saltimbanquis”. Per acabar, en Mariano, em deia: Els que passaven el platet, eren   gent que no servia per a gran cosa més, i vivien d’enganyar al poble humil, i de fer patir l’animal al que en acabar li donaven quatre herbotes i arrels . Us fa pensar res, tot això? Per si fora necessari, -que no ho crec- , miraré d’aclarir-ho.

El poble pla, o sia la majoria de les persones, som els que quan hi ha eleccions, actuem de manera dual, i fem els dos papers negatius del fet. O dit més clar. Per mitja de les amenaces, crits, o falagueries,dels professionals de l’engany, o sigui els polítics que tant ens estimen, ens  deixem convèncer,  i fem descaradament l’ós, seguint-los i aplaudint-los. Ells, el nostres salvadors, quan ja tenen la mamella ben agafada,  que vol dir que ja han  passat el platet, no es recorden més del que han promès i com a l’ós ens deixen les escorrialles, perquè no ens morim del tot, i podem seguir ballant per als seu etern gaudiment.

Quan ens parlaven e la famosa democràcia, alguns havíem cregut que passat en Franco aquí al nostre país, tot serien flors i violes, o com se sol dir; estacaríem els gossos amb llonganisses. Mare meva! Tinc la ferma convicció, que per cada lladre que hi havia llavors, ara n’hi ha com a mínim mil.

En fi; doneu una petita mirada a aquesta immensa munió de bona gent que ens vol redimir -Altra vegada?-  i mediteu bé quants de entre tots ells, realment poden merèixer la nostra confiança.

Pensem-ho bé companys! Això, es va aprimant!