Havia escrit aquests articles per a ser publicats a ·l9Nou,    però en veure que no s’hi atreveixen el publico ara.      

 TRISTESA I DESENCÍS ABSOLUTS  I

“Vinieron los sarracenos y nos molieron a palos, que Dios ayuda a los malos cuando son mas que los buenos” Antiquíssim refrany castellà encunyat  durant “La Reconquista” i que volia dir que quant la diferència numèrica és molta, els que són menys, reben encara que tinguin raó.

Això, em solia repetir l’únic mestre que vaig tenir quan era nen i que al pas dels anys em va seguir estimant i recolzant i com que va patir represàlies per haver estat republicà i catalanista cosa que ell  no amagava, em mostrava amb claredat, que haver nascut a Catalunya i estimar-la no era pas cap bicoca, cosa que segueix igual.

Aquest mati, dia 20, al despertar-me i escoltar les notícies, de tantes accions policials i judicials, a més de molta tristesa desencís i fàstic, he tingut una visió nítida del significat del refrany, i he pensat que una vegada més que si els “Sarracenos” van envair la península va ser amb la ajuda d’un significat “cristià”, el Conde don Julian, home que segons la tradició i per motius personals contra Don Rodrigo, (Qüestió de faldilles) va entregar la clau d’entrada als invasors.  Sempre, la península ha tingut  la seva plantilla de traïdors a les més diverses causes, i avui, Catalunya te una sobre producció d’aquest tipus de gent. Qui són els més significats? Doncs mireu. Els principals i més culpables Don Julianes, són  sens dubte en primer lloc la gent del PSOE, ( que per més befa, es fan dir republicans i anti monàrquics, no ho oblidem) i en particular els deu o dotze que queden al PSC de Catalunya, encapçalats per un home que mireu-se’l com vulgueu, tant físicament com moralment fa mes frisança que goig. (ja se’m entén, oi? Podria emprar paraules més gruixudes, però ja el coneix tothom). Després, i no menys malignes però tant o més aprofitats, Tenim en Rivera  la Arrambades, (no és cap error. Ella també utilitza català i castellà per a mostrar la seva sapiència) i tot el mariachi de Carrizosas i etc. tant formosos ells, que si un dia hi ha justícia al país,  hauran de deixar la política per falta de dròpols que els recolzin, i es podran dedicar a actuacions sexuals o similars mostrant els seu formosos cossos, cosa que en Rivera ja té per ma, i en que la Arrimadas hi faria molta patxoca. Després, no podem oblidar els “nou cents de la fama”, escriptors, artistes, i directors de mig pel, els més significats la Sardà, en Serrat etc. que segurament per no haver pogut treure prou prebendes del govern català, ara el menyspreen. Sols falta mirar l’expressió facial de la majoria d’ells per veure la seva catadura.  Sens dubte, hi podríem incloïr als del PP, però a aquests ja se’ls suposa i mostren clar el seu amor a Catalunya. Afortunadament de persones com Gabriel Rufian, cada dia en surten i en tenim moltes a casa nostra, i a la llarga seran els més valents. Però, ai las! encara abunden molt els colonitzadors que se senten amb tot tipus de drets  sobre la terra conquerida, i jo en recordo un de concret a Barcelona, al que –jo- vaig senti dir sense enrogir: Si estos malditos catalanes se independizan; de que van a vivir, nuestros hijos?

                                                                       Continua.

                          TRISTESA I DESENCÍS ABSOLUT  II

No podem ignorar tampoc, que una part i no petita de culpa, la tenen una vintena o poc més de periodistes i altres (intel·lectuals)  establerts a Madrid, els quals amb tal de guanyar-se la simpatia dels que tallen el bacallà a les espanyes, menteixen i calumnien sens treva. No oblidem  que  en Sostres o actors com Boadella, o periodistes  com en Sopena, com a bons conversos són els senten més rancor pel seu fracàs casolà, i eixís tants i tants d’altres que tots coneixem.

Aquí, hi tindríem d’afegir tota la carterva d’opindors  que de tots els racons d’Espanya es reuneixen a Madrid  per està prop dels polítics i veure si cau alguna petita engruna de la taula dels poderosos. Aquí si que la llista seria inacabable, jua que des de la dreta més macabra i dolenta fins l’esquerra més maliciosa, una colla d’emissores i diaris digitals o de paper,

resenten els seus grans personatges tals com en Garcia, que segur que no  sabeu qui vull dir, però si i afegeixo Ferreras, (oi que sona a Català convers, aquest cognom?) ràpidament  veureu aquell caparràs que omple tota la pantalla i que destil·la verí anti catalanista pels quatre costats, el qual acompanyat per una furcieta rossa, despentinada ella, la Cristina Pardo fan un equip insuperable. O, l’Alfonso Rojo, o el més dolent de tots per intel·ligent , l’Inda, o l’equip de la pietosa cadena dels bisbes (Canal 13) on es passen tot el dia mentint i fent mal, i quan descansen passen pel·lícules que no son porno, però del tot edificants, segur que no.  Després, es queixen de quedar sense fidels... També Inter economia i posa el seu granàs de sorra. Quant als principals diaris, no es d’estranyar que La Razón o L’ABC, ens deixin de volta i mitja, però, i altra vegada anem a caure amb el mateix sot, el diari socialista El pais, és un del pitjors en  contra de Catalunya. Només, cal recordar la opinió de Winston Churchil que no era pas cap roba peres: “ El socialime de la era cristiana es basava en la idea de que “Tol lo meu, es teu" En canvi el socialisme actual parteix de la idea de que tot lo teu, es meu” “El vici inherent al capitalisme, es el desigual repartiment de la riquesa.; la virtut inherent al socialisme es l’equitatiu repartiment de la misèria”

Us heu fixat que excepte els quatre robaperes escollits per l’extrema dreta per a fer front als comunistes, tals com el Felipe i l’Alfonzo en Boyer, i en Borrell i alguns altres, la gran majoria del nou socialisme de post transició eren persones adinerades de cada poble o ciutat amb por de perdre posició davant l’incert futur? Només faltava avui la grandiosa i immensa Rosa Regàs. Mare meva. Tota la morralla contra Catalunya.

No soc pas prou savi per a donar lliçons, però si que soc prou vell per no tenir por de res, i això em dona valor per allò que diuen dels vells, que com que ja no poden donar mals exemples, donen bons consells. I, el meu consell, és que els que sentin vertader amor patri i puguin, ho defensin. No podem ignorar, que en el fons, tot és una qüestió de diners, i els milers de Rajois que hi ha a España, el que volen, es anar vivint a costes  dels ciutadans de Catalunya que són els involuntaris mantenidors de milers i milers de ganduls anomenats servidors de la “Patria” Quin rendiment donen els polítics? I, qui els alimenta? Mediteu-ho.