L’Oscar Dalmau.

Es tant lleig, que segurament avergonyit d’ell mateix, s’amaga darrera dels seus pels i cabells perquè no es pugui veure la seva faç maldestra.  Te uns ullets, tant petits i desnerits, (ulls de poll, en diría jo) que intenta dissimular-los amb unes ulleres descomunals que a desgrat de tot no l’ajuden pas massa, i queda horrorós igual.

El seu cos, és una pellifa que degudament pelat, despullat i penjat en un ganxo de carnisseria, seria poca cosa més que un pollastre de granja.

Fins aquí, però, podríem dir que no és pas culpa d’ell, sinó de la herencia. El que és mes trist, són le chacres morals d’aquest individu.

Segur que aquesta fixació malaltissa amb les coses del sexe, no és més que el reflexe del seu fracás vital enfront les dones. Com que si no és pagant no es de haver fotut mai un “rosco” de vertader amor, necesita fer esment a aquests temes en totes les casions que te possibilitat d’embrutar, i això ho manifesta un  dia si un dia també, en aquest dissortat concurs que ell embruta a diari refregant la seva miseria i baixesa moral.

Desconec si el guió  el prepara ell, però tractant-se d’una televisió pública a la que tenen barra de dirl-li “La nostra”, crec que aquell prohom al que anomenent en Duat, deuria prohibir tanta miseria moral i grolleria que enbolcallen en un programa suposadament cultural. O la gramática catalána és molt pobre, o aquest individu l’Oscar es senzillament un miserable, que dia a dia espolsa merda de la que mostra estar carregat.

Ara quan acabava, he recordat un pagès que deia que si a un ruc l’hi oferiu un plat molt  ben guisat amb les millors viandes, o una garba d’aufals, es decantarà sens dubte per  per l’aufals que és el que coneix. Per això, és ruc.

Trobareu aquest escrit a:

narsuri.blogspot.com.es