MALEÏTS POLÍTICS PROFESSIONALS. II

També tenim els partits de casa nostra, que la majoria de vegades si no fessin plorar, n’hi hauria per a morir-se de riure. Anem a veure: seria molt explicatiu fer una llista dels components de les directives de cada partit, però a la meva edat i amb la falta de visió, tinc de procurar estalviar despeses de tot tipus, i deixo a la mà         dels possibles lectors, que les repassin una mica. Comencem: El PP català; a part del grandíssim García (Albiol) que fa el ridícul constantment, qui més els queda? La morruda ja viu a Madrid, i la Levi i pocs més són els pesos pesants.

El PSC. Encapçalats pel grumoll de degeneració i merda, el gran Iceta, que si fos una persona normal no gosaria sortir al carrer, però deu ser que dintre seu, hi habita un geni de la iniquitat, que el força a fer el pallasso més indigne. Després, te al costat per a recolzar-lo aquell noi trist  avorrit de nom Illa, que mai sap el que diu, però que hem d’esperar que quan sigui gran i ja sàpiga vocalitzar, ho farà millor. Hi ha un vell refrany castellà que diu: “Algo debe tener el agua cuando la bendicen”.  Doncs, jo dic; Quelcom deu tenir el socialisme molt dolent, quan tal gran quantitat d’acòlits l’abandonen, i sempre els mes vius o intel·ligents, quedant només aquesta xusma ja descrita.

Ciutadans; Repasseu una mica la caterva d’integrants i veureu que tot i el grau d’intel·ligència que puguin tenir, no poden amagar l’odi que tenen al país   que els acull, i com per a mantenir el finançament  generós de les pitjors associacions del Ibex, no deixarien pedra sobre pedra.

En comú podem, o Podemos o no sé que més, primer comandat per en FRANCO (Rabell) ei qual degut a dir tantes gamarussades i barbaritats, va ser substituït per un tal Xavier Domènech, també un intel·lectual i teòric de gran categoria que és d’aquells que de tant bons, en una dotzena només n’hi caben sis o set. Aquest partit, ha perdut tot el que el PSUC tenia de bo i natural dintre les seves febleses d’un comunisme ja periclitat. Entre ells, no es pot oblidar a la Colau, i els seus estrangers Pisarellos o no que han fet  davallar Barcelona al seu nivell més baix nacional i internacionalment.

Els diferents partits Nacionalistes o directament Independentistes de tant poca i discreta durada, tampoc s’escapen de tenir un alt percentatge d’aprofitats que el que volen es anar titant de la rifeta.

 

I ja com a colofó per a ensorrar Catalunya, escòria a nivell nacional com en Borrell, l’ensorrador de Perú, Vargas Llosa, o el català- francès, Valls, i tants d’altres. Tots ells, uns i altres, i si els compteu cosa que uns aconsello són milers i milers de sangoneres que amb  el nom de polítics espremen i ensorren la nació sense fer res de profit excepte per  a els. Aquí hi podríem afegir el creador dels Joglars, ara erigit en president de Tabarnia per els més  malignes del poder espanyols, però la cosa es tant friki, que val més obviar-ho.

                                                                                              Seguirà