ELS POLITICS A NIVELL NACIONAL I LOCAL 2

No crec que hi hagi cap país dels que considerem normals al món, amb tal quantitat de persones que per ambició, maldat, ganduleria o odi, es dediquin a la política. Alguns, però molt pocs, ho fan per al bé comú, però cap d’ells s’enriqueix. En cada raconet de cada petit poble, trobareu un mínim de cinc o sis partits politics, ( A EEUU, amb 350 milions de persones, n’hi ha menys) la majoria d’ells sense cap base, però amb l’únic i limitat fi de manegar al pròxim, quant no directament tirar de la rifeta. Ara, sembla que la màxima aspiració d’una persona, es manegar les cireres políticament ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal. No importa mostrar una incapacitat total, ja posada de manifest en moltes altres facetes de la  vida. No. La cosa, es ficar-se a l’endoll, i desprès ja en parlarem. Un cas palès, es el d’en Rabell. Un home que si no es vell xaruc com jo poc li en falta, i que es veu que ha fracassat en tots el negocis que ha tocat, ara es l’esperança tendre i xamosa del futur del catalans. Com ell, un reguitzell de joves i no tant, la qual llista no  cabrien a la Bíblia, que sembla que tots tenen tanta saviesa, que han inventa la sopa d’all. Tant que havíem criticat  cl centre dreta català, per el molt be que sabien col·locar-se però que al menys  la majoria tenien una cultura de  base i ara tenim una plaga de Colaus, Sanz, Pins, (La majoria, com no, llicenciats, es clar) i etc. i per a acabar-ho d’adobar la epidèmia  vinguda d’argentina de Pisarelos, Dantes Fachins, i tants altres productes de la ressaca mundial, que  troben en Catalunya  de “tant bona gent” lloc abonat per a colonitzar-nos.

Eixís mateix, a casa nostra, hi havia hagut els tant maleïts i criticats alcaldes “Franquistes” que comparats amb els actuals, podrien portar un lliri a la ma. No crec que cap d’ells, arribés de bon tros, a fer les barrabassades, ni les col·locacions de familiars per a medrar amb les mil i unes vaga-te-les que la influència comporta i que mostres dia a dia que un parent d’un alcalde, pot passar de negociant arruïnat a tenir mil prebendes vedades als negociants sense influències. No hem pas d’anar gaire lluny, Això ho veiem a nivell local.  Amb la Transició, van entrar uns personatges, molt més seriosos, i de bona fe, que jo em pregunto per exemple que pensaria en Montañà, o que pensen en Girbau i en Codina? Tots ells, colomets davant de tantes garses, i fins hi tot  algun esparver. Per tant, jo crido a tota veu: Viva Democràcia! A l’estil de casa, es clar...